El cartell del 2011 que amb un "Bona nit malparits" anunciava els tres concerts del retorn dels Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi domina el saló d’aquesta antiga casa d’estiueig de la zona del Putxet on ens trobem. La finca, que havia estat una antiga clínica de desintoxicació, està en venda, però mentrestant acull Gerard Quintana (Girona, 1964), entre altres músics i també gent que escriu. D’aquest home de respostes llargues, es destil·la que les contingències pandèmiques a estones li pesen, però les ganes de lluita i justícia les conserva intactes. Ser el líder d’un dels grups més exitosos de la història del rock català ja no és un llast, fa anys que ho ha relativitzat perquè sap que la vida no respon a un guió programat. Gerard Quintana, a banda de ser el cantant dels Sopa, volia ser i fer altres coses; per això desenvolupa altres projectes musicals, escriu i s’ocupa de presidir l’Acadèmia Catalana de la Música.

'La gran onada' és el nom del darrer àlbum dels Sopa de Cabra. Tant el títol com les lletres tenen alguna cosa de premonitori del que està passant. Ho veien a venir?

Sí, es veia a venir, no? Triar aquest títol implicava apuntar a un gran canvi, i el disc parla d’això, d’estar a punt per a un gran canvi. En un primer moment el dubte va ser si ens prendrien pel tsunami, però de seguida va arribar aquest altre fenomen sanitari que ho ha alterat. Havíem de presentar el disc el 14 de març, el dia de la declaració de l’estat d’alarma, i a partir d’allà va començar un ball per intentar reaccionar a 15 dies vista, però de seguida ens vam adonar que aquells 15 dies es convertirien en un any o més, i em deien "no siguis exagerat". Recordo una de les primeres reunions amb el president Quim Torra i tot el sector de la cultura, en què em vaig sentir una mica l’apocalíptic, perquè hi havia gent del sector, sobretot del teatre, que deien "aquest estiu estarem fent dobles funcions, tot estarà arreglat", i jo deia "cal un pacte social des d’ara mateix". Jo no crec en els miracles, i caldrà un pacte molt ampli per salvar l’abisme que s’obrirà en la societat.

Són moltes les veus que alerten que la cohesió social ja perilla.

Totes les crisis solen aguditzar les diferències, però aquesta serà radical, sobretot perquè els sectors als quals més esforços se’ls ha demanat, als quals fins i tot se’ls ha prohibit l’activitat, són els més desatesos.

Com paeix que es declari la cultura un bé essencial i que no parin de ploure restriccions amb ajudes insuficients?

La situació és que el panorama cultural ja és un panorama resistent. Generalment un escriptor, un músic o un autor són gent que té més d’una feina; no sempre, però sol passar, per culpa de les circumstàncies. Per això aquella famosa pregunta als músics que estan tocant en un acte, i s’acosta el polític de torn i els diu: "Ho feu molt bé! I vosaltres de què treballeu?". La cultura sempre ha sigut accessòria. Quan es parla d’indústria, la fàbrica que sigui pot rebre un munt d’ajuts amb la idea de crear treball, això s’entén com una inversió, i en el nostre món s’entén com una subvenció. Aconsellaria a la gent que mirés els pressupostos del Govern i veuria quins són els de cultura, on si treus el que va per als grans equipaments, veus que el que queda per a la música és miserable.

En aquest sentit, fa poques setmanes que s’ha establert un pla per incrementar el pressupost destinat a cultura a quatre anys vista.

Espero que no ens facin trampes amb la forma de comptar, com ens volien fer fa uns mesos. Sí, hi ha aquest pla, però cal veure, dins de la situació econòmica que vindrà, si no hi haurà alguna cosa que el farà canviar. Ara mateix, estem en un moment en què fins i tot les coses que estan signades no valen, com s’ha vist amb tota la programació d’aquest estiu passat. La cultura depèn de l’Administració, i el principal promotor del país són els ajuntaments, amb un model sovint de gratuïtat que devalua el que fem, i al mateix temps és una competència una mica deslleial per a la iniciativa privada. Si algú que té un teatre, cada x dies li fessin teatre gratuït de gran nivell a la plaça, segurament ho tindria més fotut per omplir. I aquesta perversió, aquest deixar-se fer per part del sector, ha portat també a aquesta dependència.

Què es podria fer per revertir la situació?

Revisar la gratuïtat. Quan s’han fet concerts gratuïts, la gent no ho valora; a la Mercè va passar: es van reservar les entrades, però després la gent no hi anava. Els Txarango mateix, en aquesta darrera gira, van organitzar el seu propi ticketing, la seva pròpia marca de cervesa, un exemple de transformació absolut. Però tenim un model que porta l’estrella del moment amb un dispendi que buida tot el pressupost musical. Hem de canviar els models i la regulació. Si les sales musicals, que porten deu mesos tancades, estan regides per Interior com pot estar-ho un puticlub, és que alguna cosa falla.

Amb projectes i gires congelats, quines possibilitats de treballar té?

La possibilitat ara és fer coses de petit format. Em recorda allò que em deia l’Albert Pla ja fa molts anys: "El mejor bolo es hacérselo solo". Nosaltres vam estrenar La gran onada al juliol al Camp Nou amb una proposta de petit format, però no vam voler renunciar a mostrar tota la producció feta, i la decisió va ser posar diners de la nostra butxaca per poder ensenyar el nostre treball com és. Sortir al Camp Nou amb 800 persones amb un aforament de gairebé 100.000 era com una distopia. Però a la tardor va tornar a caure tot; hi ha concerts que els hem posposat quatre vegades. Per exemple, vas a Lleida, has hagut de tornar la meitat de les entrades i després et diuen que hi ha confinament municipal i has de tornar més entrades, i a cada lloc igual. Hi ha com un desconeixement o un cert desbordament per part de les Administracions. És la doble trampa de dir "esteu oberts, podeu fer l’activitat", però no es pot fer l’activitat. Hi ha sectors als quals se’ls considera estratègics, i al cultural no se’l considera ni productiu ni estratègic.

I aleshores?

Et preguntes quin és el paper de la cultura. Es pot viure sense cultura o amb una cultura online constant? Bé, es pot viure, però la vida serà diferent i la societat també. El component humà, més enllà de l’efectivitat i la productivitat, és el que d’alguna manera va arraconant la reflexió, fins i tot del nostre model educatiu. L’Organització Mundial de la Salut a l’estiu va llançar un comunicat instant tots els Estats a introduir la cultura en tots els sistemes sanitaris, també preveient un altre tema que va quedant de costat, que és l’afectació emocional i la salut mental de tots plegats. Tot això ho anem deixant en nom de l’economia global, que sovint desborda les mateixes estructures decimonòniques dels Estats. És com un laberint sense sortida. Però, més enllà de la queixa, el que queda clar –i la voluntat des de fa mesos és ser propositius– és que cal aprofitar aquesta aturada per actualitzar el sistema, no per reiniciar-lo. I això es fa molt difícil si no ho fem des del mateix sector.

Entenc, doncs, que transformar el sistema és un dels reptes que es proposen des de l’Acadèmia?

Sí, cal tenir la capacitat de no esperar que et salvin, sinó de poder transformar, però evidentment hi ha reticències per les inèrcies, perquè hi ha models i patrons que són dependents d’unes estructures. Des de l’Acadèmia i a través de la Plataforma per la Música ja feia més dos anys que estàvem al darrere del tema de l’estatut de l’artista, estava pràcticament fet quan hi havia el ministre Guirao, però els canvis al Ministeri van suposar un tornar a començar. Ara bé, és clar que totes les Administracions i els mateixos partits, sense distincions, tenen clar que això és una urgència. No pot ser que estiguem regits per una llei del 1985 que s’incompleix perquè la realitat l’ha desbordat, i que no contempla la relació laboral més enllà de la contractació. Abans de totes les mocions de censura i eleccions que hi va haver, vam ser a temps de salvar el fet de fer compatibles els drets d’autor amb la jubilació, que fins aquell moment no era possible. A diferència de les rendes d’immobles, tu podies estar jubilat i tenir 10 pisos i cobrar els lloguers i la jubilació, però no podies tenir 100 obres i cobrar-ne els drets i la jubilació.

Caram...

S’afavoreix més l’especulació que no la creació, i aquest és el marc mental en què vivim. I quan ha arribat aquesta pandèmia s’ha vist que hi ha un sector cultural molt mal regulat, que la gent va fent amb cooperatives de facturació, com Musicat, que ara tenen a sobre gairebé una sentència milionària que segurament els ensorrarà, i això actuarà de retruc contra tota la resta de cooperatives de facturació.

Ja treballen en models culturals més sostenibles?

Ara mateix hi ha un grup de treball, del qual forma part l’Acadèmia, però també el Mobile World Congress i el Barça. Hem d’aconseguir transformar les coses, i no nosaltres sols, sinó buscant aliats. No podem anar a remolc del que ens diu l’Administració constantment. L’Administració no pot ser el promotor més important del país, i això és un canvi estructural molt gran, però va per aquí.

I entre reunions i concerts, també escriu. El 2019 va publicar la novel·la 'Entre el cel i la terra'.

Per mi va ser complir un propòsit que jo tenia d’origen. Faig de músic des de fa més de 30 anys, però sempre m’he considerat un comunicador, i sobretot un escriptor; de fet vaig entrar en la música com a lletrista. I a partir dels 50, em vaig posar a escriure amb aquella paciència i amb aquella satisfacció de poder modelar tot el bagatge viscut.

Els llibres sempre l’han acompanyat. Va créixer amb Can Geli sota de casa, una de les tres llibreries més antigues de Catalunya.

El meu tio era més que un llibreter. En Pere Rodeja, germà de la meva mare, era algú que va arribar a acumular més de 200.000 llibres en estoc, i deia: "Si algú es queda tancat aquí dintre, ho podrà entendre tot sense haver de sortir d’aquestes quatre parets". Ell va fer una gran biblioteca, un gran centre de coneixement. I això ho porto a dintre, i després d’aquesta novel·la segueixo escrivint. Ara estic amb un llibre biogràfic; si vols, puc avançar el títol: Inventari, on a través de 40 objectes viscuts, m’explico. I n’estic molt satisfet. Quan surti crec que m’haurà servit molt per mirar amb perspectiva aquests temps tan bèsties. Som una generació a qui ens ha tocat viure una transformació sense precedents, crec que estem en un moment xarnera entre eres, hem viscut el món artesanal i mecànic en plenitud, i ara vivim aquest món invisible i virtual.

A Catalunya s’acosten unes eleccions. En política també estem en un moment xarnera?

L’escenari no resulta gaire favorable. Arribar a unes eleccions en un context de crisi pandèmica no crec que els convingui. La votació serà difícil, perquè una persona que té la Covid també té dret a votar. I sobre el fet més polític, crec que hi ha un gran gruix de gent que dubta, i que la polarització de les últimes eleccions que va portar Ciutadans a ser la primera força de l’oposició desapareixerà i es reconformarà l’escenari independentista i sobiranista. També espero que no sigui una campanya electoral tan lletja com es presenta, tan caïnita per totes bandes. És cert que els partits cada vegada es veuen més inútils, perquè independentment de qui governi a Espanya hi ha coses que no es poden canviar, i això és perillós. Fa veure que el poder real no és el que escollim, sinó un altre. I ho veiem des de l’àmbit militar, amb la resposta dels exmilitars a la ministra de Defensa Margarita Robles; des del judicial, amb la incapacitat de poder fer que la justícia no controli la política; amb la força de les empreses de l’Ibex, els consells d’administració formats per antics polítics... El frau és total, fan l’impossible per carregar-se la credibilitat dels partits polítics.

Per què sempre ha rebutjat formar part de cap llista electoral?

Perquè sento que després no em podria expressar lliurement. Després has de ser solidari i has de fer costat a l’estructura del partit, i això fa callar moltes boques i bloqueja molt. És difícil per part dels votants entendre els canvis dels partits, que molts responen a estratègies de cara al vot i que de vegades es contradiuen amb el seu propi discurs. I aquí passa, veus polítics dient absolutament el contrari del que deien fa quatre anys i fins i tot acusant els que els votaven d’extremistes i criticant allò que defensaven.

A vostè de crítiques n’hi han plogut sempre. L’han titllat de cantant VIP, etcètera.

Ja em passava a l’escola, i a l’Institut del Teatre recordo que tenia mig claustre a favor i l’altre en contra. Al final ets com ets. Jo penso que hi ha hagut moments difícils, sobretot quan et sents més vulnerable, però després entens que el problema és que no t’ajustes a uns patrons políticament correctes, i dius "bueno". La meva premissa a partir d’un moment va ser no deixar de ser persona, no perdre mai la humanitat. Jo hauria estat incapaç d’estar al Parlament assegut amb cara seriosa donant l’esquena als familiars dels presos quan hi van anar, i també em nego a dir-li nyordo a ningú. Procuro no deshumanitzar, i tota la resta m’és igual, que em diguin el nom del porc, m’és igual. Quan acusaven el Serrat i la Coixet de feixistes, vaig fer un tuit dient: "Ens hem tornat bojos o què?". Pots no estar-hi d’acord, fins i tot et pot ferir la seva opinió, però no deshumanitzem.

Fa un temps, el van criticar molt per no parlar en català amb els seus fills.

Els meus fills tenen el castellà com a llengua materna, i què? Els hem de demonitzar? I veig en Gerard Piqué aquests dies, que es comenta que amb els seus fills parla en castellà, i què? Hem d’acusar Piqué de no haver-se casat amb una catalana? Som estúpids o què? I amb això m’exposaré sempre que em fotin hòsties i que m’apedreguin, perquè no penso renunciar a aquesta humanitat. Tot respon a una mateixa mirada. Oscar Wilde deia que intentar satisfer tothom era la millor manera de fracassar, però de fracassar amb un mateix. I amb el temps ho aprens. De sobte defenses una cosa i veus que aquella persona es pensa que ets dels seus, i dius: "Hòstia, demà passat seré un traïdor", perquè no està entenent que defensaré un altre. I sí que és cert que per aquest grau d’humanitat no deixaré de reclamar justícia pel Jordi Cuixart i pels presos, pels que són a l’exili, i no perquè sigui un nacionalista radical. Més aviat estic en la línia del que diu l’Eudald Carbonell: l’única sortida que tenim és la consciència d’espècie perquè els reptes són globals, no nacionals. Ara, això no comporta deixar d’actuar sobre el que tens a prop i fer-ho des de la teva humanitat.