El punt de trobada és l’entrada del Lliure de Montjuïc, i l’entrevista es fa a la sala Fabià Puigserver, asseguts a les butaques, amb les distàncies que toquen i mirant l’escenari preparat per a un assaig de 'Les tres germanes', que s’estrenarà el 10 de desembre. Julio Manrique (Barcelona, 1973) no pot amagar les ganes de començar amb les més de sis hores d’assaig que té al davant. La pandèmia va interrompre els preparatius d’un muntatge que li fa una il·lusió especial, i ara ja té l’escena a tocar. L’escenografia de Lluc Castells sembla creada expressament per a aquests temps de Covid. Un vidre separa els espectadors dels actors, però això no té res a veure amb la pandèmia, sinó amb la lectura que Manrique ha fet d’aquest clàssic de Txékhov, i que vol reflectir les vides d’uns personatges que viuen tancats en una bombolla que ells mateixos s’han construït i no en saben sortir. Des que als 19 anys va interpretar 'Enemic de classe' quan era un estudiant de dret, no ha parat de treballar i ho ha fet amb els millors. Repassant la trajectòria de Julio Manrique, s’arriba a la conclusió que és un pencaire i que encadena projectes ja sigui interpretant, dirigint o escrivint. El teatre és la seva vida i la comparteix amb l’actriu i traductora Cristina Genebat.

Després de mesos d’espera, ara sí que per fi podrà estrenar 'Les tres germanes', un projecte que ve de lluny, oi?

Una versió de 'Les tres germanes' que hem escrit amb la Cristina Genebat i el Marc Artigau amb la voluntat de mimar molt l’obra, perquè ens encanta, i alhora acostar-la a l’espectador d’avui. L’estat d’alarma va congelar la producció de Les tres germanes. El van decretar quan faltaven dos dies per començar assajar. I sí, el projecte ve de molt lluny. L’adaptació la vam començar a fer a un any vista de començar-la a assajar el primer cop que havíem de fer-la, i llavors pel confinament es va interrompre i hem esperat els mesos que han calgut per poder-la estrenar el 10 de desembre, i em fa molta il·lusió.

Per què és especial aquest Txékhov?

Em fan il·lusió tots els projectes que dirigeixo perquè sempre són coses que tinc moltes ganes de fer; el desig, l’interès i la fascinació per les obres que trio com a director sempre hi són, però en aquest cas és especial, perquè Txékhov és un dels autors que més m’agraden, i he dirigit pocs clàssics, alguns en aquesta casa, com 'L’ànec salvatge' d’Ibsen, i de Txékhov fa molts anys al Romea vaig fer 'L’hort dels cirerers', que és la darrera obra que va escriure i va ser una mica com començar la casa per la teulada, però, en fi, són aquestes temeritats de joventut... I em vaig quedar amb moltes ganes de tornar a atacar aquest autor, confiant que pel camí hauria après alguna cosa i a llegir-lo millor o més profundament. I també em fa il·lusió perquè em vaig quedar amb les ganes de fer una adaptació pròpia; amb 'L’hort dels cirerers' vam utilitzar una adaptació de David Mamet, i amb el temps vaig pensar: "Crec que l’hauríem d’haver fet nosaltres". I aquesta vegada ho hem fet així. I això implica que ja has de començar a intentar llegir l’obra tan bé com saps.

A l’octubre vau estrenar el Temporada Alta, amb 'Bouvetøya', una peça de resistència cultural i de reivindicació del teatre. Com va sorgir la idea d’aquesta illa on tot és possible?

El subtítol de l’obra és La necessitat d’una illa, i sí, aquesta illa era el teatre. Va ser un text escrit a vuit mans amb la voluntat de recollir el que estàvem vivint i veure què hi havia en comú entre els móns d’uns quants companys, còmplices i amics, per obrir el festival Temporada Alta. Vam recollir la paràlisi, les pors, la impotència, la ràbia, les limitacions, però també les ganes, l’esperança i el desig que formen part de la vida i també de la nostra professió, que crec que acostuma a ser força vocacional, com crec que probablement ho és l’art en general. Volíem parlar de la necessitat d’art, de bellesa, de teatre, de cultura, de la necessitat d’explicar-nos històries, i argumentalment tot això va prendre forma a l’illa Bouvetøya, que és l’illa més remota del món. I això de descobrir l’illa més remota del món, una illa gelada, preciosa i inútil que no serveix per a res –per això la van tenir els anglesos i després se la van endur els noruecs, i els anglesos no la van reclamar gaire, tot i que són molt imperialistes, perquè com no hi havia ni petroli ni riqueses naturals, doncs els importava un bledo–, i vam pensar: "Doncs mira, això és una mica el que passa amb la cultura i l’art".

Tinc la sensació que ha dedicat força estones a reflexionar sobre la pandèmia, els seus efectes, com es gestiona... N’ha tret alguna conclusió?

A l’obra parlem de desig i necessitat, més que fer reflexions per intentar exposar alguna conclusió superútil per a ningú. Intentàvem una cosa més emocional, intentàvem recollir tant la ràbia i la por, com la necessitat i el desig. No crec que hi hagi pensat més que moltes altres persones, i no tinc coses molt importants a dir. Em passa com tots els mortals, però sí que tinc la sensació d’estar assistint a una gestió deficient de la crisi per part dels que ens governen, i molt caòtica. Tot i que també penso que ha de ser complicadíssim fer-ho bé en un moment així. Però en molts sectors, entre ells el nostre, hi ha una certa sensació d’abandonament i desprotecció, i crec que això en el fons és un símptoma; és a dir, aquesta sensació d’abandonament es correspon amb l’estat real de les coses. Amb un cert abandonament que ve de molt lluny.

Per què tenim unes polítiques culturals tan febles?

Senzillament perquè no s’ha apostat per la cultura, o senzillament perquè mai s’ha cregut que la cultura sigui un sector a prioritzar, suposo perquè no deu haver resultat rendible a nivell econòmic o en altres nivells. No han cregut que la cultura fos un lloc on posar l’accent, com sí que l’han posat en el turisme o en altres coses.

I per això aquí no tenim un règim d’intermitents com tenen a França, entre altres mancances?

Sí, crec que al nostre país els governs que es van succeint no han decidit mai apostar per la cultura perquè no han cregut que sigui essencial malgrat que ara fa poc ens hagin dit que això és essencial. A Europa, a molts països del nostre voltant, amb molts defectes també com el nostre, han seguit polítiques culturals diferents. Alemanya aposta per la seva cultura, no només pel teatre. França, sens dubte, és un exemple: des de fa molts anys va decidir explicar-se a si mateixa al món a través del seu cinema, de la seva literatura, del seu teatre, de la seva música. Bèlgica és un país que en concret en el terreny de les arts escèniques ha fet una aposta molt però molt potent, i això al nostre país no ha passat. Per què? Doncs perquè no han cregut que fos prou important.

Malgrat això, els polítics responsables s’omplen la boca dient que la cultura és un bé essencial.

Perquè queda molt lleig dir que l’art i la cultura t’importen un bledo; ningú s’atreviria a dir-ho públicament. I no crec que tots els polítics que estan amb càrrecs de poder i de gestió pensin això; a títol individual a alguns els deu agradar més, però el resultat final és que la cultura no importa gaire.

Una companya seva de professió fa uns dies comentava que els polítics ja no van al teatre. Comparteix l’afirmació?

Sí, fa anys hi anaven una mica més sovint, fos per qüestions de protocol o d’imatge o perquè els hi interessava. Això ho hem parlat a vegades amb companys de la professió. Jo crec que va haver-hi una època en què es tenia la sensació que hi havien d’anar, i això significava alguna cosa, ni que fos de cara a la galeria, però en els darrers temps, ni això. Ja no és important ni tan sols protocol·làriament que els polítics de tant en tant visitin els teatres. Algun individualment hi va, i es desmarca, però molt poc sovint. Fins i tot en contextos i ocasions especials, des de la inauguració d’un festival a funcions que dius: "Osti, és raro que no hi hagi ningú quant a representació institucional, no?". En això, cada cop hem anat a pitjor. Ara ja ni per quedar bé.

Ha acabat d’entendre aquest esforç que s’ha produït per respectar el dret a culte, mentre es tancaven cinemes i teatres? A Twitter, després de les declaracions d’Alba Vergés al programa de Gemma Nierga, va piular: "Podria ser un gag del Polònia, però no ho és".

Bueno, vaig fer una broma a Twitter perquè la cosa no donava per gaire més que per fer una broma. No hi tinc res personal en contra ni a favor, ho observo com qualsevol altre ciutadà, però vaig veure que no s’havia preparat la resposta, i vaig pensar que era una pregunta molt probable que li fessin, i per mi va tornar a ser un símptoma que els importa tan poc la cultura que ni tan sols s’avancen i es preparen una mica una resposta mínimament coherent.

És un dels participants en la campanya d’Actua Cultura per demanar que el 2% dels pressupostos vagin destinats al sector cultural. Creu que ho aconseguiran?

No en tinc ni idea, però a curt termini diria que no, estem tan lluny d’aquesta xifra... Potser a partir de les pròximes eleccions. No sé si ho aconseguirem, però em sembla una demanda sensata, parlem del 2%! La nostra és una demanda de mínims i entenc que la sanitat necessita molt més.

Ara que feia referència a les pròximes eleccions, com se les mira?

Crec que hauria estat bé que s’haguessin fet ja. És cert que són temps molt complicats, però tinc un cert desencant, com el té molta gent. I algun grau de responsabilitat han de tenir en tot plegat, no? Ara, també sóc dels que penso que de responsables de com va el món en som tots, els polítics i els ciutadans. A les pròximes eleccions votaré, mai he deixat de votar, però et confesso que cada vegada hi confio menys.

Qui ha rebut molts vots –bé, nominacions– per als pròxims Premis Butaca és 'Jerusalem', el muntatge protagonitzat per Pere Arquillué i dirigit per vostè, i que l’any passat va funcionar molt bé. Com porta la popularitat i el reconeixement?

Home, és xulo això que et nominin, i si et donen premis, doncs fantàstic, poques voltes hi has de donar, no t’ho has de prendre seriosament, perquè és una mica absurd, perquè és una cosa subjectiva dir quina obra és millor o pitjor, perquè a tots ens interessen coses diferents; però és agradable que et donin premis, i si te’ls donen l’únic que pots dir és "gràcies" i prendre’t una cervesa amb qui més t’estimis i regalar-te aquests cinc minuts d’ego, i després oblidar-ho i seguir endavant.

Està previst reprendre alguna representació de Jerusalem?

Que jo sàpiga no, però va tenir una temporada llarga al Romea i una gira bonica per Catalunya; quedaven alguns bolos per Espanya, com ara Bilbao i Sant Sebastià, que a la companyia li feien molta il·lusió de fer, perquè cada vegada costa més anar de gira pel territori espanyol.

Per què costa fer gires per Espanya?

Per qüestions econòmiques, un cop més, i perquè cada vegada es col·labora menys entre teatres de Catalunya i de Madrid.

Hi ha menys ponts?

Crec que sí, cada vegada es fan menys coses, hi ha menys diners i menys ganes de fer, i és una pena, perquè seria xulíssim que algunes produccions sortissin; abans es feia una mica més.

Darrerament el tema del català torna a estar molt candent. Com porta això de la llengua?

Estupendament bé, quin és el debat?

Doncs, per fer-ho curt, el resum seria que molta gent pensa que si no es reforça l’ús social del català, el castellà s’imposa.

El meu dia a dia és en català; jo vinc d’una família castellanoparlant, ma mare és navarresa i mon pare de Sòria, i amb ells parlo en castellà. A casa, amb la meva parella i els meus fills parlem en català, i amb els amics en català, i no tinc cap problema amb parlar en castellà amb qui sigui, francament no és una cosa que m’inquieti; és cert que les noves generacions barregen molt. Jo crec que les llengües són una cosa preciosa, és clar, nosaltres treballem amb la paraula, i jo m’estimo molt les paraules! I crec que les llengües són regals, són tresors. I crec que la rigidesa i el purisme són perillosos també, com l’absolut descuit cap a la llengua. S’ha de trobar una mena d’organicitat en tot això, potser no fer-ne un problema; de vegades els mitjans de comunicació posen l’accent molt en una cosa que s’acaba assumint com a problema d’interès públic, no ho sé...

Va, tornem al teatre. Que aquesta feina és vocacional ho ha dit més d’una vegada. Quan va començar a estudiar dret, s’imaginava que l’epicentre de la seva vida seria el teatre?

Quan vaig entrar a estudiar dret no m’imaginava que em dedicaria al teatre, però un any i mig després, ja fantasiejava amb això, o hi somiava, ho vaig començar a voler molt. Vaig descobrir el teatre apuntant-me a l’aula de teatre de la universitat i vaig tenir la sensació que descobria una vocació, que podia ser un camí de vida.

Vostè no para de treballar, ja sigui dirigint, escrivint o dalt de l’escenari. On es troba més còmode?

Mantenir un equilibri entre fer d’actor i dirigir em fa sentir còmode, i ara em trobo molt còmode amb el teatre i cada vegada dirigeixo més i faig menys d’actor, però intentaré no abandonar la interpretació, tot i que em decanto més per dirigir; em dóna molta satisfacció dirigir, satisfaccions que tenen a veure amb el lloc en què et col·loques dirigint, en el fet de crear un grup. Però tornaré a l’escenari al festival Temporada Alta amb un personatge molt maco i que m’entusiasma, la tardor vinent.

A banda del teatre, l’hem vist fent cinema i televisió. El cinema no el tempta més?

El cinema m’encanta, i m’agradaria fer més cine, però el procés de producció és una mica pesat, tot s’edita. Al cinema, els actors són menys propietaris de l’obra final. Un actor de cinema pot estar rodant una escena i no tenir ni idea del que apareixerà després a la pel·lícula. I en el teatre, el temps el controla l’actor, s’edita en directe.

A casa com ho porten això de les restriccions i els confinaments?

Posant-hi molta paciència. A nivell personal i familiar, millor del que em pensava. Donar la millor vida possible als nostres fills era el punt número 1 quan ens van confinar; la Cris i jo vam respirar fondo i recordo que les primeres setmanes dèiem: "Ostres...", però després de tres mesos vam dir que ens ho havíem muntat prou bé! Vam girar les coses, han aparegut algunes idees, i després ens vam dedicar a cuidar-nos i a demanar una mica menys a la vida. Te n’adones que amb menys també en tenies prou.