Público
Público
cultura

Judit Neddermann: l'aire renovador 

La cantant i compositora catalana estrena el seu nou disc a la Sala Barts de Barcelona

El concert de Judit Nedderman a la Sala Barts.
El concert de Judit Nedderman a la Sala Barts. Paco Peris

Falta aire, mig ofegats en el marasme, traient el cap i obrint els ulls buscant mirades còmplices, gent com tu, amb la boca oberta, cercant l’oxigen que ens farà reviure de nou. I de cop, la trobes allà, la Judit ens canta, dolça però vital, amb aire nou, fresc, cançons a cau d’orella. Ens vol fer volar per oblidar i tornar a creure que la vida és música, que la vida és amor.

No tengo leyes ni bandera
Guía mi camino una canción
Cuando me miras de esa manera
Siento que vuela mi corazón


Judit Neddermann va omplir per dos cops en un sol dia la Sala Barts de Barcelona, en la presentació del seu nou disc Aire, un treball acabat durant el confinament. El programa del festival Guitar BCN és molt explícit i diu: el seu cognom imposa respecte, s´ha convertit, de forma lenta però implacable, en un sinònim exacte de musicalitat, elegància i emocions intenses. I la veritat és que en directe la Judit té estil, és natural i la seva veu brilla, és delicada.

Acompanyada per un banda molt solvent, al servei de la seva veu, melòdica, modelada al voltant del jazz vocal clàssic, de músiques de la mediterrània, del folk i de sons del Brasil i del Carib. Judit emociona, és sincera i agraeix sovint el públic, conscient del llarg camí que tots plegats hem hagut de sortejar per arribar a aquest punt. Una bona part del repertori són cançons del seu nou disc, Aire, concebut a Vilassar de Mar, la seva vil·la natal, temes que destil·len sensacions viscudes del present, de dies tancats, de llargs moments d’introspecció.

De fet aquest disc és un punt d’inflexió creatiu en la carrera de la Judit, i ho és perquè el canta en castellà. Tot va començar amb un viatge a Cuba a finals del 2018 on es va impregnar del sons caribenys, del son cubano i dels seus músics. Però qui més la va convèncer va ser l’Alejandro Sanz amb qui va col·laborar en la cançó Este segundo: "L’Alejandro em va animar a composar en castellà. I el primer tema em va sortir d’una tirada. Vaig trobar que podia dir les coses de manera més directa. Em va sortir tot de forma molt orgànica. En català tot em surt més bonic, li dono més voltes", diu.

El canvi li feia por, no sabia com sortiria, era un cop de volant en la seva carrera, però era el que sentia en aquell moment, una nova aposta musical. És el quart disc en solitari de l’artista, un més d’una llarga trajectòria musical que travessa experiències diverses entre les que destaquen col·laboracions amb Clara Peya, The Gramophone Allstars, El quartet Brossa, produccions teatrals com Love for Shakespeare… Un currículum sorprenent per la joventut de l’artista, amb 30 anys, tot just celebrats el mateix dia del doble concert, amb tot el públic cantant Aniversari feliç…

Mírame y que se pare el tiempo,
que se pare el mundo,
que se apaguen las estrellas y sentir
la brisa de tu mirada,
las olas cantando el rumbo
navegan en tu lunar.

El repertori picoteja en l’univers sonor de Judit, cançons d’amor, d’esperança com... Luna, Borro mi nombre, Vete, No me quiero enamorar, Vicio, temes del nou disc que sonen més senzilles, de vegades monòtones. Un té la sensació que la Judit ha deixat de banda la música més mestissa per deixar-se portar per les melodies més pop. Quan torna als temes antics com Sense, Vinc d’un poble, tot sona més brillant, més jazzi, més Neddermann.

La banda funciona com un rellotge però qui més li dona sonoritat i continuïtat és en Pau Figueres a les guitarres. El Pau és un músic espectacular, transversal, brillant i molt sol·licitat, guitarrista habitual d’Alejandro Sanz però també ha tocat amb Rufus Wainwright, Silvia Pérez Cruz o Manolo García. La banda la completen a la bateria l’Arnau Figueres, productor i còmplice artístic de la Judit, al baix Coll, Adri Gonzalez als teclats, a les guitarres Darío Barroso i Antonio Sánchez a la percussió. Per l’escenari van desfilant amistats musicals com Carlos Monfort o les cantants Nera Pozo o Kathy Sey. Amb tots els convidats a l’escenari, Voldria que fossis aquí marca el final del concert, festejant els 90 minuts viscuts, amb la Judit feliç i anunciant que una hora més tard comença el segon concert. La millor manera per celebrar els 30 anys.

El concert s’ha convertit en una celebració a la vida, ella somriu, comparteix l’aire que respira, és vital, contagia simpatia i oxigena els esperits. Les seves cançons son píndoles anti-convid, tenen un efecte terapèutic en uns temps on els núvols moguts per la brisa mediterrània comencen a deixar pas a tímids rajos de sol. Una glopada d’aire transformador.