Rosana Poza fa una dècada que espera ser mare. Dilluns passat, 20 de juliol, va agafar tres vols per arribar a Haití, on fa un any i mig que la seva filla de set anys espera sortir de l'orfenat, la seva llar des que té un mes de vida. Poza ha passat per una llarga carrera d'obstacles durant el seu procés d'adopció, però la pandèmia ha allargat l'arribada a la meta. Quan els països van tancar les seves fronteres i va veure que hauria d'aguantar tres mesos més, ella no es va donar per vençuda. "He arribat a trucar a les companyies de càrrega per veure si tenien vols que arribaven a Haití i m'hi podia pujar", reconeix a Públic.

Poza és una de les 17 famílies a Catalunya que havien d'anar a buscar als seus fills als seus països d'origen abans d'arribada de la Covid-19. Només quatre tenen vols assignats al tancament d'aquesta edició. "Estadísticament els qui opten per l'adopció han intentat ser pares biològicament i hi ha un patiment extra", explica la directora de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA), Agnès Russiñol. "Arriben a les portes quan tenen a un nen assignat, en molts casos ja són els seus pares. Només els fa falta anar-los a buscar, i això és tremendament dolorós. Cada setmana que passa estan més dolguts", lamenta.

Les dificultats abans de la Covid-19

Els processos d'adopció internacional ja eren complicats abans de l'arribada del coronavirus. En primer lloc, la família que vulgui adoptar ha de passar per una valoració psicosocial que determina si és idònia per ser la llar d'un menor. Però aconseguir la idoneïtat no és sempre un camí còmode. "Que fa 10 anys arribin a casa meva a veure com visc, i si tinc l'habitació preparada... és fins i tot cruel. Em demanes que tingui una habitació llista per a una criatura que arribarà 10 anys després", denuncia Poza. A més, en el seu cas va haver de fer els tràmits dues vegades: el procés a Mali es va anul·lar després de tres anys d'espera, ja que el país va cancel·lar totes les adopcions internacionals quan va acabar la Guerra Civil (2013), i va iniciar un altre a Haití. Encara que va haver de fer els tràmits legals dues vegades, ja que cada estat té requisits diferents, Poza apunta que la idoneïtat s'actualitza cada tres anys.

Una vegada se li dona la idoneïtat a la família, l'espera està en mans dels tràmits i els països on estan els nens que seran adoptats. I aquí és on els factors interns i externs influeixen, com la inestabilitat del país o una pandèmia. Ara bé, el recel per part dels estats a reconèixer que no poden encarregar-se dels seus propis menors és un punt clau en les dificultats d'aquest trajecte. Segons el director d'Iniciativa Pro Infància (IPI), Santi Llensa, "l'adopció internacional no és una mesura molt popular". "El país no té un interès massa especial en què l'adopció internacional surti a la llum. Com a polítics no volen reconèixer que l'estat no és capaç de donar sortida local a aquests nens", afegeix.

A aquest orgull ferit se li sumen altres causes. A la Xina, per exemple, la llista d'espera és de 13 anys. Per al president de l'Associació de Famílies Adoptants de la Xina (AFAC), Francesc Acero, la Covid-19 no ha afectat la Xina "per la senzilla raó que l'adopció és inexistent". Acero explica que abans la demora era de nou mesos, però quan es va convertir en una primera potència industrial mundial "no quedava bé que fos el primer país del món que donés nens en adopció".

L'adopció de menors amb necessitats especials sí que es fa "de manera immediata", però Acero detalla que Espanya no es caracteritza per adoptar nens amb necessitats especials, "excepte les famílies homosexuals, que sí que solen fer-ho". La falta de demanda d'adopcions al país asiàtic ha fet que AFAC s'hagi reconvertit en una petita ONG que actua com a centre d'acolliment de nens invidents en Huli (a la província xinesa de Xiamen).

Cau el número de sol·licituds internacionals a Catalunya

"Per a mi la pandèmia és el colofó d'un procés d'adopció llarguíssim", exclama Poza. La Covid-19 va demorar el seu expedient tres mesos, però abans va haver d'enfrontar-se a diverses fronteres. A l'inici del procés d'Haití, calculava que la seva espera anava a ser de dos a tres anys, però van passar tres anys i mig fins que li van assignar la seva filla, Michelelove. Llavors, va fer un viatge en el qual va conviure durant una setmana amb la menor. D'aquí va tornar a Catalunya per realitzar el tràmit judicial, en el qual es finalitza l'adopció plena i el menor surt amb el cognom de la mare adoptiva. "El normal és que duri de sis i vuit mesos. En el meu cas va durar any i mig. Al novembre hauria d'haver anat a buscar-la", remarca.

El retard es va accentuar per la renovació del passaport - que va trigar tres mesos en comptes d'un- i per la situació d'Haití, que a la fi del 2019 estava molt inestable a escala econòmica i social. "S'ha demorat tot vuit mesos més", afirma. Tot això tenint en compte que ella ja havia anat a visitar a la seva filla l'any anterior. I arriba el 2020, i amb ell, el coronavirus. "Jo ja estava veient que el món s'anava a tancar, així que vaig demanar que algú em fes un salconduit per poder portar-la abans que acabés el tràmit del passaport", explica. Però no va poder.

Enmig del confinament, tramiten el seu passaport. Quan el té ho intenta tot: vols de càrrega, de repatriats, humanitaris, trucades a la Haia... mou cel i terra per anar a buscar a la seva filla com més aviat millor. Però fins que no s'obren els vols comercials no pot anar fins al país del Carib. "És un procés llarguíssim i cruel, sobretot per a la nena. Ella pensa que jo he desaparegut? Creu que ja no té l'oportunitat de tenir una família? Fa un any i mig que no em veu", lamenta.

Poza no ha tirat la tovallola en cinc anys i ha lluitat fins al final per a anar a buscar a la seva filla, amb un test PCR de menys de 72 hores per poder entrar a Haití. Si tot va com cal, aquest 25 de juliol haurien d'estar les dues en territori català. Ara bé, les demores addicionals provocades per la Covid-19 afectaran les sol·licituds d'adopció internacional a Catalunya? Russiñol detalla que durant el període de gener a juny del 2019 va haver-hi 134 sol·licituds d'adopció internacional a Catalunya, mentre que en 2020 aquesta xifra baixa fins a 59. Hi ha hagut un increment durant juny, ja que fins al maig hi havia només 38 famílies sol·licitants. Malgrat la caiguda de sol·licituds internacionals, Russiñol i Llensa asseguren que durant el confinament han rebut diverses consultes per començar un procés d’adopció.

Reptes burocràtics

Cada país és un món, i la seva manera de gestionar la pandèmia té un efecte dominó que arriba fins a les famílies que porten esperant adoptar durant anys. La fitxa més pròxima, Catalunya, es va adaptar a les mesures dictades per les autoritats sanitàries. Abans d'entrar a les fases, van intentar fer els màxims tràmits possibles de manera telemàtica, però hi havia parts -com ara les visites domiciliessis- que havien de ser presencials. Durant la fase 1 es van reactivar les entrevistes presencials que fossin imprescindibles, a la fase 2 es van fer tota mena d'entrevistes i a la fase 3 es van reactivar les sessions informatives per a les famílies.

Les tramitacions es van alentir. "Hem tingut problemes a l'hora de legalitzar els documents originals, que han d'anar de manera física al país del menor, ja que els ministeris o estan tancats o donen terminis llarguíssims per posar-te un segell", lamenta Llensa. Es triga aproximadament un mes a legalitzar un expedient, però als ministeris espanyols hi ha una atenció presencial amb uns horaris molt concrets. "Això duplica l'espera normal", destaca Llensa. Per sort, això no posa en risc el procés d'adopció.

Més enllà dels ministeris espanyols, la Covid-19 ha portat altres factors relacionats amb la política i la salut que posen a cada país en una situació molt particular. Llensa apunta el cas de Colòmbia, que ha gestionat "bastant bé" la pandèmia, i que està envoltat del Perú o Veneçuela, els quals no han seguit el seu exemple. Obrir fronteres seria posar en risc a la població, però fer-ho de manera selectiva molestaria als seus veïns del nord. "Obririen fronteres per a famílies europees però no per a famílies estatunidenques?", qüestiona Llensa.

Vietnam es troba en una situació similar, mentre que Bulgària ha estat dels països que han facilitat més les adopcions. D'altra banda, Poza afegeix que el Govern espanyol ha cancel·lat l'adopció de menors a Rússia i Haití perquè al·leguen "inseguretat en els processos". Per sort, aquesta mesura no afecta els expedients presentats, però Poza assegura que Haití és un país que "necessita l'adopció internacional perquè no pot assumir els nens orfes que hi ha".