L’oblidat centre d’Alcoi tem ara pel tancament del principal centre social del barri

El barri del Partidor, al centre d’Alcoi, sembla, com diuen els seus veïns, un "escenari de guerra". Això de l’escenari és literal, ja que en els seus carrers Álex de la Iglesia hi va recrear l’Espanya arrasada de la postguerra de la seva Balada triste de trompeta. La pel·lícula és va estrenar el 2010, però els solars i les cases en runes continuen ben visibles només s’entra al barri. L’excepció, segurament, és el carrer de Sant Nicolau. Per ací desfilen les impressionants comparses de Moros i Cristians i molts propietaris opten per mantenir els pisos, bé per tenir un lloc privilegiat per gaudir de la festa, bé per llogar els balcons.

Des del 2007, Cals Flares és el principal centre social del barri. Ara, però, la Sareb en vol el desallotjament, que es podria materialitzar el 2 de desembre

Però el 2 de desembre això podria acabar-se. La Sareb, propietària de l’edifici, ha denunciat els seus ocupants i un jutge els ha donat fins aquesta data per abandonar-lo. Una decisió que no ha caigut gens bé en un barri on, si alguna li sobra, són edificis buits. "Per com és l’espai i la seua ubicació és molt difícil que algú el puga comprar i fer-ne un ús, així que si desallotgen Cals Flares, el més probable és que quede buit fins que per manca de manteniment caiga a terra, com tantes altres finques del barri", explica a Públic Toni Gutiérrez, de l’associació de veïns El Partidor.

Tretze anys d’activisme social i cultural

El 2007 va ser també l’any en què un grup de joves van entrar en aquella antiga residència de frares –d’aquí el nom del centre social- i la van dinamitzar fins a convertir-la en l’espai referent per al veïnat del barri. En aquests anys han portat a terme centenars d’activitats i projectes, tots ells autogestionats i gratuïts.

"Cals Flares per a mi és un punt d’unió social i cultural imprescindible que no ha de desaparèixer", escriu Pere Serrano, un camioner i veí del barri, en el mur de comentaris habilitat al web que han obert per demanar suport per salvar el projecte. "La part més bonica de l’amenaça de desallotjament ha estat l’onada de solidaritat que hem rebut –explica Pau, un dels activistes del centre-, molta gent que només havia passat per ací com a usuària puntual s’ha adonat de la importància de l’espai, i això és especialment rellevant després d’uns mesos en què des dels mitjans s’ha fet una duríssima campanya contra els okupes. Imagine que és perquè la gent ens coneix i sap el que fem".

"Si tanquen Cals Flares, els únics llocs que quedaran per socialitzar seran les cases d’apostes"

Una altra de les activistes, Marta, denuncia que "si tanquen Cals Flares, els únics llocs que quedaran per socialitzar seran les cases d’apostes", a més de fer valdre tota la feina feta al llarg del temps: "el meu germà, que treballa de soldador, va aprendre l’ofici al taller que un manyà jubilat ofereix gratuïtament des de fa anys".

40 anys esperant la rehabilitació promesa

"Quan jo era menut aquest barri tenia molta vida, tot el carrer estava ple de tendes, gent de classe treballadora", recorda Toni Gutiérrez. Des de llavors, però, El Partidor ha anat patint un procés de degradació que no sembla acabar mai. "A partir de la dècada dels 70 molta gent es trasllada a les noves promocions d’habitatge i cada cop queden més pisos buits. Als 80, la crisi de l’heroïna va ser terrible, amb molts pisos buits ocupats per addictes". Ara el problema són que les cases cauen. Construccions senzilles, edificades al segle XIX per encabir els obrers de les puixants fàbriques tèxtils, es van fer aprofitant els murs d’unes i altres, així que quan una casa cau comencen a tremolar les del costat, en un efecte dominó. El gener passat, el temporal Gloria va provocar l’ensorrament d’una finca que estava buida. No van tenir tanta sort al veí barri del Centre, on va morir una dona quan li va caure la casa a sobre.

Davant d’aquest abandonament institucional, els veïns s’han acostumat a resoldre’s els problemes per ells mateixos. Tant des de l’associació de veïns com l’Ateneu Panical han promogut l’organització de gent interessada a quedar-se al barri per comprar i rehabilitar les cases, i així evitar el seu deteriorament i, fins i tot, han creat la seua pròpia empresa de reformes. "Hem aconseguit atraure prou gent –explica Gutiérrez- i l’arribada d’estudiants ha suposat un important rejoveniment, encara que no siguen residents fixos".