Público
Público
urbanisme feminista

L’urbanisme feminista, una eina clau per aturar l'assetjament

El 68% de les dones han modificat la forma de moure's per Barcelona per por. Caminem per la ciutat per veure què cal millorar per aconseguir que homes i dones puguin caminar en igualtat.

Diferents dones esperant per creuar la Gran Via de de Barcelona. Bru Aguiló
Diferents dones esperant per creuar la Gran Via de de Barcelona. Bru Aguiló

"No hi ha res que em curi més el cor ferit i enfadat que un passeig per la mateixa ciutat que sovint em sembla que em rebutja", diu Vivian Gornick al llibre Mirar-nos a la cara (L'altra editorial, 2019). Aquest sentiment de llibertat i alhora de rebuig és el que pateixen moltes dones quan passegen pels carrers de Barcelona: d'una banda, vitalitat i força; de l'altra, les desenes de barreres que les fan sentir excloses i insegures als seus barris, metros i autobusos. Així ho revela el darrer informe del RACC i Zurich assegurances, el qual indica que dues de cada tres dones s'han vist obligades algun cop a canviar els hàbits de mobilitat per Barcelona per sensació d'inseguretat.

Un 40% de les dones ha patit una situació d'assetjament físic o verbal mentre es desplaçaven de dia

Segons el mateix estudi, el 68% de les dones ha modificat la forma de moure's per la ciutat per por i un 40% ha patit una situació d'assetjament físic o verbal mentre es desplaçaven de dia. Perquè sí, ser dona i tornar a casa de nit - i a vegades de dia- és una aventura que fa encongir l'estómac i prendre mesures: claus a les mans, trucades de telèfon -reals o fingides-, canvis de vestuari, pas decidit per carrers il·luminats i amples i, si no pots caminar, millor agafar un taxi.

“La por es construeix”

La percepció d'inseguretat fa anys que existeix. Com diu Marta Fonseca, membre del Col·lectiu Punt 6, "la por es construeix". Tombar el mantra de "no surtis sola" és una tasca difícil, però hi ha elements, com ara l'urbanisme feminista, que poden ajudar a trencar aquestes narratives. La criminòloga i investigadora de la Universitat de Barcelona Ariadna Trespaderne assenyala que cal millorar el disseny ambiental per així prevenir les agressions, entre elles les de violència masclista. "Si trobem un parc enmig de Barcelona: podem veure què hi ha dins del parc o està rodejat de murs? Si a mi em passa quelcom en aquest parc i algú em pot veure, jo em sentiré més segura que si el parc té unes parets molt elevades?", es pregunta.

Segons apunta la criminòloga, els espais públics havien estat construïts amb una prevalença masculina tècnica. Caminem pel centre de Barcelona amb Fonseca i al carrer Trafalgar veiem que s'han ampliat unes voreres que abans eren molt estretes: gairebé no hi havia espai per més d’una persona, i per tant, tampoc per poder-te desplaçar amb facilitat si portaves un cotxet. Ara bé, el carrer Sant Pere Més Baix, que té poca il·luminació i és molt llarg, és una via que la majoria de dones eviten. "Els carrers inicialment havien de ser generalistes, tothom havia de sentir-s'hi còmode, però al llarg dels anys s'han adonat que depenent dels col·lectius, de l'edat, del sexe, tenim unes necessitats diferents i, per tant, utilitzem l'espai diferent", assenyala Trespaderne. "Les dones grans no van als bars de nit, i moltes de les que agafen el metro a les cinc del matí van a la feina", remarca Fonseca, qui afegeix que és molt important també diferenciar els diferents barris, ja que la Trinitat Vella no tindrà els mateixos problemes que el Raval.

El 45% de les dones ha estat víctima d'assetjament quan anaven a peu de nit

Els elements en comú que comparteixen la majoria dels entorns que les dones identifiquen com a no-segurs són els següents: poca il·luminació, manca d'activitat, voreres estretes, passadissos, escales o la falta de mobiliari urbà són elements decisius per escollir el camí de tornada a casa. Perquè encara que les percepcions estiguin marcades pel context personal i social, el 45% de les dones indiquen que han estat víctimes d'assetjament quan anaven a peu de nit, enfront del 16% dels homes.

Marta Fonseca, membre del Col·lectiu Punt 6, assenyalant un mapa de Ciutat Vella. Bru Aguiló.

Marxes exploratòries

Mentre caminem pels carrers que envolten Arc de Triomf arribem al parc de l'Estació del Nord: rodejat de reixes que donen visibilitat a l'interior, té edificis i establiments que asseguren activitat durant el dia. Tots aquests elements el fan un entorn prou segur per a les dones. Molt a la vora hi ha l'estació de Rodalies d'Arc de Triomf i, tot i que el recorregut més fàcil per anar a la Universitat Pompeu Fabra seria agafar l'Avinguda Vilanova i seguir recte, Fonseca assenyala l'edifici corporatiu d'Endesa: té una planta baixa inutilitzada, que fa que qui passi per davant percebi que no té vigilància informal - la percepció que hi ha gent a la vora que podria ajudar si es pateix una agressió-. Què succeeix en aquest cas concret? Que moltes estudiants decideixen anar pel carrer paral·lel, on hi ha més activitat.

Les marxes exploratòries són recorreguts per analitzar quins elements condicionen la percepció de seguretat

Aquest fenomen s'ha pogut conèixer gràcies a les marxes exploratòries que duen a terme des del Col·lectiu Punt 6. Són recorreguts d’un barri o un entorn concret amb un grup reduït de dones —entre cinc i deu—, per detectar i analitzar quins elements físics i socials condicionen la percepció de seguretat. El Pla de Barris de l'Ajuntament de Barcelona va planificar un total de 12 recorreguts seguint aquesta metodologia. La tinent d'alcaldia de Drets Socials, Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, assegura que els van dur a terme per "permetre que les dones tinguin un rol protagonista en la definició dels espais públics posant al centre la vida quotidiana".

L’ús del transport públic

Fonseca i Pérez coincideixen que les dones són les que utilitzen més el transport públic. L’Ajuntament de Barcelona ha reactivat diferents línies del bus barri i les parades intermèdies a demanda del bus nocturn a l'àrea metropolitana de Barcelona, canvis que faciliten la mobilitat durant el dia i augmenten la seguretat durant la nit. Tot i això, encara hi ha una sensació d'inseguretat important al metro.

Modificar l'arquitectura de les estacions de metro és difícil, així que les mesures que es prenen, tal com assenyala Trespaderne, són menors: fer les parets de les andanes amb colors més blancs i nets, així com intentar posar miralls perquè la persona pugui caminar sabent qui hi ha. Ara bé, una de les sensacions més angoixants és sentir que no hi ha ningú a la vora, sobretot a certes hores de la nit, que et pugui socórrer si pateixes una agressió. Sí, hi ha càmeres, però això no et fa sentir més segura.

Com més activitat i mobiliari urbà hi hagi en un entorn, menys impune se sentirà l’agressor

Mentre que la meitat dels enquestats de l'estudi de Zurich i RACC reclamen instal·lar més càmeres de seguretat, Fonseca proposa una altra solució. Mentre observem l'estació de metro d'Arc de Triomf, explica que des del col·lectiu s'havia suggerit posar panells informatius a les boques del metro: si hi ha algun incident o el metro triga molta estona, les dones ho poden saber abans d'entrar i així no s'han d'esperar a l'andana, un espai que genera més sensació d'inseguretat. Al carrer no estan soles:

Un altre aspecte crucial és sentir-te orientada. Davant d'una parada de bus del carrer Trafalgar, Fonseca assenyala un mapa gegantí amb mil línies que, si no ets expert en cartografia i en línies de busos, costa molt situar-te, i més si ets estrangera. Més endavant i seguint el mateix carrer, hi ha un petit mapa sobre una part de Ciutat vella, més clar, el que fa més fàcil orientar-se per al vianant. Il·luminar els carres amb leds, posar més indicacions i mobiliari, ampliar voreres… són canvis petits, però si es duen a terme, faran que, com augura Fonseca, "es pugui viure - i caminar- en igualtat".

L’hostilitat dels polígons industrials

Els polígons industrials són zones de difícil accés amb el transport públic, mètode que utilitzen la majoria de dones per anar a la feina. Això les exposa a caminar per entorns abandonats. La criminòloga Ariadna Trespaderne destaca la importància de la presència de mobiliari urbà i activitat per dissuadir a l’agressor, qui com més desolat vegi l’espai, més impune se sentirà.