Les comunitats energètiques valencianes s’erigeixen en alternativa als macroparcs solars

La febra de l’energia solar s’ha desencadenat arreu del País Valencià –o, per ser més concrets, a les seues comarques interiors-. Les demandes de llicència per la instal·lació de plaques fotovoltaiques en terres agrícoles s’han multiplicat els darrers mesos, fins al punt que les empreses promotores han exigit a la Generalitat que dedique més personal administratiu per a la revisió de les propostes. Fins a 10.000 hectàrees es podrien dedicar a la producció d’energia elèctrica per aquest sistema, la majoria de les quals en terres agrícoles de secà. A comarques com la Foia de Bunyol o la Vall de Cofrents es podria cobrir amb plaques fins al 2,7% i el 2,1% de la superfície agrícola, respectivament.

El 7 d’agost es va donar el tret d’eixida amb l’aprovació del Decret-llei 14/2020 que pretén "accelerar la implantació d’instal·lacions per l’aprofitament de les energies renovables per l’emergència climàtica i la necessitat de la urgent reactivació econòmica". Darrere aquesta cursa desenfrenada, hi ha les grans empreses energètiques espanyoles, amb Iberdrola al capdavant, però també fons internacionals d’inversió italians, xinesos o israelians, així com empreses immobiliàries.

"Molta gent va vendre les seues parcel·les enganyada per una immobiliària local i ara se’n penedeixen, l’impacte paisatgístic d’un parc així és enorme"

Però l’extensió d’alguns d’aquests projectes, de centenars d’hectàrees, han posat en estat d’alarma els municipis on volen instal·lar-se. A Monòver (Vinalopó Mitjà) o Xiva (Foia de Bunyol) ja han aparegut plataformes ciutadanes que oposades als macroparcs. Vicente Serena, president de la Plataforma d’Estudi i Conservació de la Serra de Xiva, denuncia que el parc fotovoltaic vol instal·lar-se "enganxat al parc natural, en una vall de raïm, garroferes i ametlers amb un gran valor cultural i recreatiu per al veïnat". A Xiva, l’empresa italiana Falk Renewables Power ha demanat l’autorització per instal·lar 420 hectàrees de plaques fotovoltaiques –a més dels que hi ha previstos als municipis veïns de Xest o Bunyol-, un projecte que ha desencadenat una oposició generalitzada al municipi. El consistori va votar-hi en contra per unanimitat i s’han recollit més d’un miler d’al·legacions.

"Molta gent va vendre les seues parcel·les enganyada per una immobiliària local i ara se’n penedeixen, l’impacte paisatgístic d’un parc així és enorme i amenaça l’hàbitat d’espècies protegides de rapaços així com l’espai amb més garroferes monumentals del món", continua Serena, qui reconeix que no s’oposen al parc sinó "a la seua ubicació", i lamenta que "els pobles d’interior, que tenim menys consum elèctric, haguem de pagar pel consum de la costa. També hi podrien posar alguns parcs allà on es consumeix, no?"

La comunitat energètica com alternativa

Precisament –produir l’electricitat allà on es consumeix- és una de les bases de les comunitats energètiques, una proposta impulsada per la conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica conjuntament amb altres administracions, cooperatives elèctriques locals i associacions de consumidors i veïnals.

"Hem volgut crear una comunitat molt imbricada dels nostres valors, de baix cap amunt, cooperativa i sense ànim de lucre", explica a Públic Empar Puchades, presidenta de la comunitat energètica de Castellar l’Oliveral, una pedania de València. Ací, la iniciativa va sorgir de l’Oficina municipal de l’Energia, que va aconseguir la cessió del terrat del centre cívic per a instal·lar-hi unes plaques. Aquestes seran sufragades pels mateixos consumidors i l’electricitat es distribuirà a través de la cooperativa elèctrica local. "L’interès al poble ha estat enorme –continua Puchades- i per ara s’han apuntat entre 50 i 60 famílies i això perquè només podia abastir aquelles que viuen a 500 metres al voltant del centre cívic. Ja estem buscant més terrats on instal·lar plaques per poder donar servei a més gent".

Puchades assegura que amb una bona gestió i una revisió dels estils de vida "cada casa es pot arribar a autoabastir completament" i sols lamenta no poder "desconnectar-se completament dels oligopolis". Per ara, els membres d’aquesta comunitat energètica continuaran connectats a la xarxa general i la cooperativa local els donarà la cobertura legal i tècnica, en ser una distribuïdora.

Una transició ecològica local

Al País Valencià queden 16 de les 21 les cooperatives elèctriques locals que existeixen a tot l’estat espanyol, que són les que van resistir a l’absorció més o menys forçada després de la Guerra Civil, quan va crear-se l’actual oligopoli. Les seues xarxes de distribució són fonamentals a l’hora de crear les comunitats energètiques. "És que tenir una distribució pròpia, com tenen per exemple a Crevillent, és un autèntic tresor", explica Lucía Armiño, portaveu de la Plataforma valenciana per un Nou Model Energètic. Per aquesta activista, garantir el consum elèctric gràcies a les comunitats energètiques no és cap utopia, sinó més aviat el contrari: "el que és irreal és pensar que les renovables podran mantenir el nostre estil de vida actual". Per això, ella planteja que la transició ecològica no pot ser un simple canvi de fonts energètiques, sinó que també "ha de ser decreixentista, eficient i destinat a cobrir les necessitats".

Des de la seua plataforma es fixen en els casos d’Holanda i Alemanya. En aquest segon país, la suma de producció elèctrica de les comunitats energètiques les convertirien en la quarta companyia del país, amb 79 terawatts. "Però per assolir aquests nivells cal pedagogia i voluntat política per tal de multiplicar les comunitats –continua Armiño- però a l’altra banda tenim el poder d’unes grans empreses que estan intentant impedir que açò arribe".

Armiño també alerta de "l’actual bomobolla" dels parcs solars, "més lligats a les ajudes europees i el suport estatal que a les necessitats productives, ja que, de fet hi ha una potència instal·lada sobredimensionada que tampoc beneficia la capacitat de gestió del sistema". "L’únic que potser tindria sentit –conclou- és que tota aquesta producció es volguera orientar cap a l’exportació a Europa, que és un model perillós, però que amb l’excusa de l’emergència climàtica s’evita el debat".