Público
Público
ENTREVISTA A ALFONS PÉREZ

"La transició ecològica que planteja la UE és colonial i impossible en termes de límits biofísics del planeta"

L'investigador de l'Observatori del Deute en la Globalització publica 'Pactes verds en temps de pandèmia', on analitza críticament la transició ecològica que proposa la UE, perquè no té en compte els impactes externs que generaria ni els límits materials del món i, fonamentalment, pot afavorir grans empreses.

L'investigador de l'ODG Alfons Pérez.
L'investigador de l'ODG Alfons Pérez. Sara Sda

El Pacte Verd Europeu (PVE) s'ha situat com l'element central de la recuperació econòmica post-pandèmia que planteja la Unió Europea, amb eines tan importants com els fons Next Generation EU, dotats amb 750.000 milions d'euros -140.000 dels quals per a l'Estat espanyol-. Desenes d'organitzacions han començat a mobilitzar-se per denunciar que, tal com estan plantejats, aquests fons fonamentalment afavoriran grans empreses, que podran finançar la seva particular reconversió verda. Alhora, és realment possible una transició ecològica com la que proposa la UE que impliqui una reducció de les emissions globals? Ho qüestiona amb rotunditat Alfons Pérez, investigador de l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) que analitza a fons i críticament el PVE al llibre Pactes Verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara editat conjuntament per l'ONG, Libros en Acción i Icaria editorial i que es pot descarregar al web de l'entitat. Atén Públic a la seu de l'ODG.

El Pacte Verd Europeu és el més gran del món i el que preveu mobilitzar més recursos econòmics. Tot i venir d'abans, amb la pandemia s'ha reforçat i s'ha convertit en la gran aposta europea per reactivar l'economia i superar la crisi. Què en destacaria?

Històricament quan hi ha hagut una crisi econòmica, la política verda ha quedat en un calaix, però ara és al revés i el Pacte Verd Europeu (PVE) està molt present en l'estratègia de recuperació. Des de la perspectiva més crítica en destacaria que torna a tenir una perspectiva molt eurocèntrica i fa propostes molt des de les eines de la UE, que bàsicament són eines de mercat. Proposa creixement verd, instruments financers per poder finançar el pla verd i després posa en el centre la tecnologia. Una tecnologia que té tota una part d'extractivisme de materials crítics que no estan dins les fronteres de la UE i, per tant, hi ha una dimensió exterior molt important. Planteja una transició per a la neutralitat climàtica el 2050, però no es fa responsable d'unes dependències molt fortes de l'exterior.

El llibre ressalta que el PVE es basa en una premissa falsa: que es pot mantenir el creixement i, alhora, reduir les emissions i l'impacte ambiental.

"No està demostrat empíricament que es pugui seguir creixent i a la vegada reduir les emissions. El creixement verd és una fugida endavant"

En les últimes tres dècades, Europa ha quadruplicat les seves importacions de la Xina. Si no tenim en compte tot l'impacte del consum material i de les emissions de la fàbrica xinesa estem falsejant els números de la UE. Al llibre intentem explicar el concepte del desacoblament absolut, és a dir, de poder seguir creixent i a la vegada reduir les emissions. No està demostrat empíricament i, encara que fos possible, amb les ràtios que necessitem de velocitat [de reducció de les emissions], que són del 8% anual per assolir les fites de l'Acord de París, és altament improbable. S'està dient que amb la pandèmia s'ha aconseguit al voltant d'un 6%-7% de reducció de les emissions en un any en què s'ha aturat l'economia i ens hem quedat confinats. Imaginem-nos el repte que s'està plantejant! El creixement verd és una fugida endavant.

Hi ha una confiança excessiva en la solució tecnològica i, alhora, s'obvien els impactes ambientals que també té, per exemple, a nivell d'extracció de recursos?

Hi ha la part de transició energètica; el PVE el que fa és impulsar una futura matriu energètica basada en les renovables. Hi podem estar d'acord, però si no hi ha una premissa de reducció dràstica del consum energètic això provoca, fins i tot, utopies materials. No hi ha materials suficients al món per tenir un 100% de renovables amb els nivells de creixement actuals. Hi ha uns límits biofísics. I, alhora, no podem oblidar l'enorme impacte que tindria l'increment d'extracció de materials com el liti, el cobalt i el níquel, que potser són els elements més crítics en termes de transició energètica. A partir de la primera tona ja hi ha un impacte i si el que fem és multiplicar per 11 o 80 l'extracció d'un mineral que està localitzat en unes parts molt concretes del món,... Hem de tenir una visió de corresponsabilitat amb això.

Els materials crítics per a la transició verda estan repartits a molts llocs del món, però sobretot es concentren al sud global. Aquest nou extractivisme provocarà conflictes geopolítics per tenir-hi accés?

"No hi ha materials suficients al món per tenir un 100% de renovables amb els nivells de creixement actuals"

La majoria de reserves i projectes extractius estan al sud, tot i que també hi ha algunes coses a la Unió Europea. No sé si canviaran els pols, però se'n sumaran. Seguirem necessitant el petroli de l'Aràbia Saudita per poder-ne fer l'extracció. Les empreses mineres són grans consumidores d'energia fòssil i ho seguiran sent. Els materials crítics es repartiran a molts llocs del món, però en algunes zones està claríssim que hi haurà una pressió brutal, com a la República Democràtica del Congo, que té més del 50% de les reserves i ara mateix també més del 50% de l'extracció de cobalt. També hi ha les cadenes globals de subministrament. Estem parlant que s'estableix un triangle pel qual l'extracció del sud global la manufacturen a la Xina i el consum és a Europa. I això s'ha d'analitzar en clau de corresponsabilitat.

També destaca que les eines digitals no són neutres ambientalment i tenen un impacte que sovint s'obvia.

Efectivament. Compte amb relacionar directament la digitalització o l'espai virtual amb la desmaterialització i el no consum energètic. Els servidors consumeixen molta energia, les xarxes s'han de construir,... Som la primera generació que tenim tota la informació disponible al mateix moment i això no és gratuït ni a nivell material ni a nivell energètic. Hem d'analitzar on estan instal·lats els servidors, si estan a l'Índia, doncs és un país que té un mix energètic en què hi ha molt de carbó. Per tant, el que estan fent és consumir carbó. Un dels problemes de la digitalització és que ens allunya dels impactes.

Ras i curt, tal com està plantejada la transició ecològica no és possible?

Tal com està plantejada ara mateix és bàsicament colonial i és impossible en termes de límits biofísics del planeta. Si el que es busca és complir els Acords de París, que són xifres globals, i la UE compatibilitza tot el seu metabolisme el que planteja són escenaris de 4 o 6 graus, és a dir, que no donarà.

Una de les grans eines d'aquest Pacte Verd Europeu són els fons Next Generation EU, que pretenen mobilitzar 750.000 milions d'euros. Nombrosos col·lectius, com l'ODG, denuncien que fonamentalment afavoriran grans empreses, no pimes ni l'economia social i solidària. El propi disseny que n'ha fet la UE ho condiciona?

Són molts diners per atorgar en molt poc temps. A l'Estat espanyol poden arribar fins a 140.000 milions i qui té la capacitat ràpida d'execució, presentació de projectes, complir amb la burocràcia europea o poder fer els informes de seguiment i econòmics són les grans empreses. Si poses Endesa i Som Energia en aquesta tessitura està clar qui té la major capacitat d'accedir als fons. I no només això, també qui té unes relacions històriques i presents amb l'esfera política que està prenent les decisions sobre aquests fons.

En l'anterior crisi els fons públics van salvar la banca, ara pagaran la transició ecològica de les grans empreses?

"Vam pagar el rescat als bancs, compte que no paguem ara el rescat a les empreses en termes de transició verda"

El missatge gran seria aquest: vam pagar el rescat als bancs de manera bastant descarada, compte que no paguem ara el rescat a les empreses en termes de transició verda. O compte que les empreses no utilitzin el greenwashing com una estratègia per a la captació de fons públics. Això és un risc que està damunt la taula.

Els fons no estan atorgats, però a nivell català hem vist com darrere els projectes proposats per la Generalitat hi ha companyies com Naturgy, una de les més contaminants de l'Estat.

Aquí hi ha dues coses. Cal plantejar si aquests actors, que han contribuït a la problemàtica, són els que han de rebre els fons per fer la transició, quan hi ha altres actors que sí que porten temps pensant i transitant en aquesta proposta, com les cooperatives energètiques. L'altra tema és que aquests fons apareixen en un moment de pandèmia, però responen a les seves necessitats? On està la salut? On està l'educació? Són fons de política industrial, que busquen un reposicionament de la UE en un context internacional on està invisibilitzada per grans actors com Estats Units o la Xina. Aquests fons no beuen de les lliçons que hem après de la pandèmia, sinó que podien haver sortit en qualsevol moment.

Tenint en compte la velocitat amb què s'atorgaran, hi ha capacitat perquè es replantegin amb un enfocament diferent?

"Es important poder irrompre i aconseguir que alguns projectes transformadors tinguin finançament dels fons europeus"

Crec que sí, que hi ha capacitat d'incidir. Hi ha molt de soroll entre ministeris i diferents capes de l'administració pública -comunitats autònomes, Estat- i crec que sí que hi ha espai. Percentualment segurament serà petit, però és important poder irrompre i aconseguir que alguns projectes transformadors tinguin finançament. Aquest fons comportarà deute d'aquí uns anys i només faltaria que fos només per finançar la transició de les grans empreses. I si realment hi ha un govern progressista a l'Estat hauria d'estar obert a aquestes coses. El que és molt difícil ara és articular la pressió, perquè és un tema complex. Crec que s'hauria de fer un front comú per fer pressió i s'obrís la finestra i després presentar les propostes.

Amb el deute públic es pot repetir l'esquema de l'anterior crisi, és a dir, que es dispara en benefici privat? A més, alerten que, de retruc, pot comportar reformes regressives en les pensions o a nivell laboral.

"En dos o tres anys ens podem trobar en una situació de crisi del deute molt semblant a la del 2008"

Ara sembla que el més important és aquesta idea de la recuperació i això s'obvia, però no hem d'oblidar que s'ha fet una emissió de deute de 900.000 milions, que s'han de retornar en cinc o 30 anys. Els fons europeus venen amb condicionalitats fortes de reformes estructurals, sobretot als països del sud d'Europa, que a canvi reben deute mutualitzat, el que beneficia Espanya i Itàlia. El Banc Central Europeu està comprant deute dels països des del 2014 i quan va arribar la pandèmia es va activar súper ràpid i va crear el PEPP [Programa de Compres d'Emergència per a Pandèmies, per les sigles en anglès] per comprar encara més bons de països. En algun moment això també s'haurà de retornar. En dos o tres anys ens podem trobar en una situació de crisi del deute molt semblant a la del 2008, però compte perquè aquesta és molt més generalitzada. Ara faria una lluita per captar el màxim de fons del Next Generation per a projectes transformadors i aniria posant les bases per una reacció futura contra el pagament del deute.

Des d'un punt de vista teòric, quines alternatives hi hauria? El decreixement és imperatiu?

Bastir l'alternativa hauria de partir d'un terra que serien les necessitats bàsiques i un sostre que serien els límits biofísics del planeta. En aquest marge ens hem de moure i les propostes han de partir d'aquesta realitat, que els recursos són limitats i depèn de com siguin extrets generen uns impactes al sud. Pel que fa a les alternatives, crec que hi ha una feina molt forta de reconstruir el marc del treball. Hem de fer plantejaments de repartiment del treball, també per fer una redistribució del treball reproductiu, i no tornar a reactivar sectors que comporten impactes a nivell global i també a nivell local. Podem plantejar horitzons il·lusionants en termes de treball. Una combinació entre renda bàsica universal i reducció de la jornada de treball per repartir-la podria ser una bona opció.

"Podem plantejar horitzons il·lusionants, com ara una combinació entre renda bàsica universal i reducció de la jornada de treball"

Un altre repte és escalar experiències. Per exemple, els grups de consum van tenir el seu moment i ara plantegen els supermercats cooperatius. Finalment, les estratègies d'incidència política que utilitzem moltes vegades volen canviar marcs normatius, però també hem d'intentar consolidar projectes públic-comunitaris, per exemple, llocs on hi pugui haver producció i l'edifici sigui públic i la gestió comunitària. Crec que hi ha molt camp per recórrer i es podria guanyar autonomia amb aquests projectes.

Segurament estiguem en un moment de cruïlla, en què part dels actors voldran tornar al vell món pre-pandèmia i, alhora, poden obrir-se possibilitats d'una transformació profunda que, en qualsevol cas, no seria immediata.

És comprensible perquè hi ha hagut molt de patiment col·lectiu i això farà que la gent tingui ganes de socialitzar, sortir de festa, viatjar... Caldran vies d'escapament, no podem obviar aquesta part. Tornar a la vella normalitat serà un exercici d'intentar inocular-se una mica de calma, el que passa és que això s'acabarà i quedaran realitats molt dures, amb molta gent a l'atur, impactes en salut, impactes psico-socials,... Crec que hi haurà un reflux del passat, però el passat no se sostindrà i com que plou sobre mullat hem d'articular respostes. En la part movimentista pot ser que inicialment el procés sigui lent, s'han de teixir confiances, però en algun moment s'han de poder plantejar coses molt potents perquè seran necessàries i generar fronts comuns amb coses com això del treball. Al detall ja hi entrarem després.