Público
Público
cultura

La mala salut de ferro del còmic en català

El còmic a Catalunya té una llarga tradició, però les obres publicades en català són residuals. Il·lustradors locals de prestigi internacional publiquen la majoria en castellà. Però noves apostes institucionals i privades donen un bri d’esperança al sector.

L'autor Pep Broncal al seu estudi del Poblenou, amb alguns dels seus treballs.
L'autor Pep Broncal al seu estudi del Poblenou, amb alguns dels seus treballs. Montse giralt

"El teniu en català?". La pregunta, que semblaria normal en qualsevol llibreria en referència a un títol de ficció, és tota una rara avis quan es parla de còmic. Tot i la llarga tradició del gènere a Catalunya, el sector viu un etern moment delicat. La importància dels creadors catalans, de prestigi internacional, no evita que l’activisme per la llengua segueixi marcant la salut d’aquest sector, que publica menys d’un 5% de les obres en l’idioma d’Ot el Bruixot, el mític personatge de l’il·lustrador Picanyol.

Picanyol va ser un dels puntals de Cavall Fort, una revista infantil que va arribar als quioscos catalans l’any 1961 amb la intenció d’apropar la lectura en català a les generacions de l’època, encara en ple franquisme. La publicació estava basada en el vinyetisme francobelga. Però així com en el món francòfon el catàleg del còmic es va ampliar durant els anys vuitanta amb tota mena de públics, a Catalunya el còmic va quedar relegat al més jove. De ben segur la pregunta "el teniu en català?" encara avui la formularia un pare o una mare, amb els ulls del seu fill clavats en un exemplar il·lustrat que, molt probablement, no tindrà traducció, tot i haver-se fet a Catalunya.

Spiderman no parla català. Així ho sosté el periodista especialitzat en còmic i cinema del diari Ara, Xavi Serra. "La introducció del còmic a Catalunya va arribar als seixanta amb Joventut i Cavall Fort, com a idea de normalització lingüística de país. Els nens catalans podien tenir una experiència de plaer en l’aprenentatge en català que no fos només escolar, sinó de gaudi. Ara hi ha hagut una evolució imparable al món: el tipus de públic s’ha fet gran, adult, però en aquest viatge el català no hi ha estat”, explica.

Dades preocupants

De tipus de còmic al món n’hi ha per donar i per vendre. Multitud de gèneres. Però el públic segueix sent especialitzat a Espanya. De fet, el debat sobre la llengua és una lluita que, per molts experts, arribarà després d’un reconeixement més ampli del valor del còmic com a eina cultural de primer ordre. "A l’associació sempre es parla de defensar el còmic en gallec o en català, però n’hi ha pocs títols i les mateixes editorials en fan difusió a mitges. Si la salut del còmic a Espanya és preocupant, encara ho és més en llengües minoritàries", destaca el membre de l’ACDCómic –l’associació de crítics i divulgadors de còmic a l’Estat– i redactor en cap de MondoSonoro Joan S. Luna.

Les xifres del còmic en català són alarmants. Xavi Serra també és membre d’ACD- Cómic i fa anys que rastreja els títols publicats en llengua catalana: assegura que el total no arriba al 5%. Unes 170 publicacions de les més de 3.500 que es fan a l’any a Catalunya. Per què? Principalment, les editorials no poden arriscar. L’editor de Norma Editorial, Óscar Valiente, explicava que en una edició simultània d’una obra la venda era en un 70% en castellà. El català, per tant, no permet amortitzar els costos fixos.

Quin és el paper de les Administracions davant d’aquest escenari? "Fa uns anys les biblioteques compraven 300 exemplars per títol. Si tu editaves un manga en català amb una tirada de mil números, sortia a compte. Però això va canviar amb la compra centralitzada. Altres ajudes? No n’hi ha. Hi ha una subvenció genèrica per a traduccions en català, però el 2018 només se’n van fer dues de còmic... infantil", destaca Serra.

Ideat en català, editat en castellà

Catalunya és un hub del còmic, però no en català. Els experts asseguren que el 90% de les obres que s’editen es fan a Catalunya, encara que finalment només hi hagi uns pocs títols en català. A més, els autors catalans gaudeixen de prestigi. Arreu. Molts publiquen a revistes internacionals. I copen els concursos estatals: Pep Brocal, per exemple, va guanyar l’any 2019 el premi de l’associació de crítics d’Espanya amb Inframundo (Astiberri). Des d’un taller del barri del Poblenou de Barcelona on encara manen les llibretes, els gargots i les pintures, l’autor difon material per a tots els racons de l’Estat. "Sóc de la generació que encara treballa en paper", explica. Els ordinadors només hi entren en la postproducció. "Visc del dibuix en general. En el dibuix hi cap tot: publicitat, còmic o docència", explica.

Brocal també ha estat a les pàgines de Cavall Fort. Però, en general, es veu obligat a passar-se al castellà per editar. "Els processos editorials en llengua castellana són més ràpids. I això és el que compra el lector. Només s’edita en català quan un títol ha despuntat. Per exemple, Persèpolis. Fins que no és best-seller, no es fa l’aposta. I és absurd; s’haurien de visibilitzar coses que estan per descobrir, no un llibre molt venut", diu.

"Els esbossos i les llibretes els faig sempre en català, i després ho he de traduir. L’opció possible, la més clara, se’m planteja en castellà", diu l’autor. La seva rutina no és aïllada. És homologable al sector. "Hi ha tants autors catalans... Penso en Max. Però també en Manel Fontdevila, Albert Monteys, Alexis Nolla, Gabi Corbera, Sergi Puyol, Marc Torices, Conchita Herrero, Mar Mascaró... Molt talent! I el més engrescador és l’arribada al còmic de dones amb idees absolutament noves", concreta.

Premis i "normalitat"

Tot i l’absència d’ajudes públiques –sosté Xavi Serra– "directes", el còmic viu amb un bri d’esperança els anys que venen gràcies a iniciatives incipients de les Administracions i del sector privat. La Generalitat ha creat enguany la Comissió del Còmic i la Il·lustració i des de l’any passat l’Ara ha posat en funcionament un premi de còmic en català. En la primera edició es van rebre 162 candidatures. Pep Brocal en va resultar guanyador amb Caritat del Río.

"Les candidatures eren d’alta qualitat, cosa que demostra que hi ha fusta. Era interessant cercar el menys representat, el còmic adult", diu Serra. "El català és l’assignatura pendent del còmic. A Catalunya tenim normalitzades la ràdio, els diaris, la cultura... Com que industrialment i per prestigi social ha estat un germà petit, no té un impuls sectorial. Jo per fer els articles he hagut d’investigar per saber quantes referències hi havia. No tenim un catàleg de quant es publica a l’any", diu el periodista.

Brocal hi està d’acord, i espera que els premis ajudin a enfortir el teixit del còmic en català. A trobar una "normalitat" de publicació que fa quasi seixanta anys que s’escapa. "França té un ajut a la cultura de gran importància. El ministeri de Cultura dona suport a moltes edicions, hi ha una feina a fer des de l’Estat! També s’ha de culturalitzar la societat, fer didàctica del còmic", afegeix el creador.

"Militància" il·lustrada

El còmic en català viu encara de les excepcions. I de la "militància". "Lluís Juste de Nin [Els Nin: memòries a llapis d’una família catalana, 2004] o Oriol Garcia i Quera [Rocaguinarda, 2003] es plantegen el còmic en català des de la militància, per exemple. Juste de Nin tenia un projecte de país i de compromís amb la llengua. Els seus esforços estaven molt situats en un còmic compromès", destaca Xavi Serra.

Fora de l’àmbit historicista, costa trobar la mateixa empenta en català. Tot i que existeix. Per exemple, Roger Peláez publica a Males Herbes. El segell és un dels destacats per les diferents veus expertes: fugen del còmic en català circumscrit a una idea de país per atraure lectors que no participen directament d’aquest compromís. "Em consta que els arriben coses històriques en català, però no volen això, sinó fer còmic en català. En general. I potser fa falta emancipar el còmic en català de la idea d’autoreferencialitat. Una llengua és salut i està viva quan pot expressar qualsevol cosa", explica el periodista. El còmic en català com a reflex del que és quotidià.