Público
Público
Pepa flores, goya d'honor 2020 

'Marisol', de la vida és una tómbola a col·laborar amb l’esquerra independentista

L'actriu Pepa Flores serà homenatjada aquest dissabte a la Gala dels Premis Goya. Com a 'Marisol' va ser nena prodigi icona del règim franquista, d'adulta es va desfer d'aquest llast i esdevingué incansable activista comunista. Menys conegudes són les seves simpaties per l'independentisme català que la van portar a col·laborar amb el PSAN durant la seva estada al País Valencià als anys 80

Pepa Flores Marisol en un míting comunista
L'actriu i cantant Pepa Flores durant la intervenció en el congrés fundacional del Partit dels Comunistes (mes tard PCPE), al gener de 1984. EFE

PÚBLIC

La vida és una tómbola cantava 'Marisol'. Però la seva va ser alguna cosa més que un sorteig de fira. Josefa Flores González es va convertir en la nena prodigi del règim franquista als anys 60 del segle passat amb la seva càndida imatge i una veu que va marcar una època, mitjançant les grans pantalles dels cinemes de pobles i de barri que llavors encara existien. Una icona de les suposades bondats d’un sistema repressiu com el de la dictadura de Franco i un exemple a seguir dels rols socials de les famílies, de la dona i dels infants sota la perspectiva del nacional-catolicisme. El seu gran èxit va traspassar fronteres i va ser utilitzat pel franquisme també per blanquejar-se a escala internacional.

La realitat era molt diferent i colpidora. Una infància arruïnada pel malson de les insuportables pressions per generar pel·lícules a dojo i els maltractaments de tot tipus. Utilitzada sense escrúpols pel seu descobridor, l’inefable productor cinematogràfic Manuel José Goyanes, que no va tenir cap reserva en aprofitar-se de l’extrema pobresa de la família Flores per explotar la petita Josefa, rebatejada artísticament com a 'Marisol'.

Potser en realitat 'Marisol' no va existir mai en forma humana, més enllà del cel·luloide, com sempre ha defensat l’artista. Però en tot cas, un cop adulta, ja com a Pepa Flores, va donar un tomb a la seva carrera, va fer cap a la famosa portada d’Interviú, va poder desfer-se de l’estigma del règim, va denunciar els abusos patits com a nena en un acte de valentia que supera qualsevol ‘Metoo’ i va proclamar la seva adscripció política d’esquerres i la seva faceta rebel. Una rebel·lia que manté encara als seus quasi 72 anys –els farà el 4 de febrer- i que ha generat grans dubtes sobre si aquest dissabte participarà en un acte tan institucional com la Gala dels Premis Goya, en què l’Acadèmia del Cine espanyol té previst lliurar-li el guardó especial de reconeixement a la seva trajectòria artística, el Goya d’Honor 2020. Flores ha agraït el premi i s’ha mostrat “honorada pel reconeixement” però no ha participat en el tradicional protocol previ al lliurament i l’Acadèmia ha estat ambigua sobre si l’artista el recollirà o no.

Col·laboració amb el PSAN

Per una gran part de la societat catalana i de la resta de l’Estat la imatge de Pepa Flores ha quedat fixada en el núvol de la memòria com aquella 'Marisol' dels anys 60 del franquisme. Però no és cap secret la seva militància en el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE) -escissió prosoviètica del Partit Comunista d’Espanya (PCE)-. Ara bé, el que és més desconeguda és la proximitat de la malaguenya, i fins i tot col·laboració, amb l’independentisme dels Països Catalans. Especialment als anys 80 amb un dels partits insígnia de l’esquerra independentista del moment: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que va ser liderat per Josep Guia. 'Marisol' va arribar a finançar alguna aventura electoral de l’esquerra independentista de l’època.

No és doncs una casualitat que la diputada de la CUP, Mireia Vehí, fes la primera intervenció de la història a la tribuna del Congrés d’un membre de l’esquerra independentista i anticapitalista dels Països Catalans –durant la investidura de Pedro Sánchez- amb la figura de 'Marisol' al pit a la qual se la representa dient "soc una obrera de la cultura".

Antonio Gades, "un català d'Elda"

'Marisol' va deixar enrere les pel·lícules del règim dels anys 60 que tanta popularitat li van donar. ‘Un rayo de Luz’, ‘Tómbola’, ‘Ha llegado un ángel’ o ‘Cabriola’ entre moltes altres de la prolífica i estressant producció cinematogràfica d’una nena que s’havia convertit en la gallina dels ous d’or. I als anys 80 va iniciar una nova etapa de la seva carrera artística amb directors com Carlos Saura amb qui va rodar ‘Bodas de sangre’ o ‘Carmen’. Dos films que va protagonitzar amb el ballarí Antonio Gades que es convertiria en el seu company sentimental durant uns anys i amb qui compartiria també militància comunista. I va ser Gades també qui la va aproximar a l’independentisme català revolucionari. Antonio Esteve Rodenas, el seu nom real, era un prestigiós ballarí i coreògraf d’origen valencià, nascut a Elda, a la comarca del Vinalopó Mitjà. Gades va ser una icona comunista, militant del PCPE i amb llaços estrets amb la revolució cubana. Però abans de l’adscripció comunista va militar en l’independentisme.

Antonio Gades es declarava a finals dels anys 70 com "un català d'Elda" d'ideologia marxista i defensor de la independència dels Països Catalans. Gades va encapçalar la candidatura del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) -coalició en què participava el PSAN i que lideraven figures com Lluís Maria Xirinacs i Maria Mercè Marçal- a les eleccions municipals d'Alacant del 1979. Campanyes electorals de les quals es conserva alguna històrica fotografia com la que va publicar fa pocs anys el propi Guia d'un acte del PSAN amb el prestigiós ballarí. Flores mantindria la seva vinculació a l’independentisme durant alguns anys coincidint amb la seva etapa al costat de Pepa Flores, la qual cosa portaria a la que havia estat nena prodigi del franquisme a col·laborar-hi fins i tot donant part de les seves joies per sufragar la campanya electoral al Congrés dels Diputats a què es va presentar el BEAN.

'Marisol' resta amagada i inaccessible als mitjans de comunicació a la seva Màlaga natal. I ni tan sols ha volgut desvetllar si assistirà als Goya aquest dissabte a la nit. Però ens va deixar un relat de la seva etapa viscuda al País Valencià i la seva proximitat a l’independentisme en una entrevista al setmanari El Temps l'any 1984. El que emana de l’entrevista que li va fer, ni més ni menys, un jove periodista anomenat Ferran Torrent, avui escriptor consagrat. Cinc anys a Altea amb el llavors company de vida i de lluita, Antonio Gades. Un lustre que -explica Pepa Flores- va servir per participar de la realitat nacional i social del País Valencià. “Hi visquérem cinc anys, dia a dia. No sols hi anàrem a estiuejar, coneguérem els problemes reals d’aquella part del País Valencià” explica l’artista, que defineix la seva activitat a la Marina Baixa com "un poc de guerrilla urbana".

És en aquesta mateixa entrevista en què Pepa Flores reconeix que va ajudar a finançar activitats del PSAN. "Jo he estat i soc simpatitzant del PSAN", diu. I treu ferro a la seva aportació econòmica: "La gent d’aquest partit és molt valenta. El meu només era un problema de donar o no. No té massa importància". Finalment, Flores exposa la seva crítica a la visió que es té des de Madrid e l’Estat espanyol rebutjant la plurinacionalitat, amb una resposta que manté tota la vigència avui en dia: "Jo crec que a Madrid només entén el problema de Madrid i la seua regió. Els problemes nacionals son comprensibles per a qui els pateixen".

Els enemics estan molt clars

Flores desprèn radicalitat d’esquerres, lluita i internacionalisme en tota la conversa amb Torrent i es defensa de les crítiques que llavors li llançaven des de mitjans com Cambio 16 i El País o columnistes populars com Maruja Torres. Ho feien, assegura, “perquè no m’he quedat a la meitat, que és el que son ells: demòcrates. Per a mi només hi ha dues postures: o estàs a favor de la classe treballadora, o en contra. Jo estic a favor. Els enemics estan molt clars”. Per passar a fer una defensa aferrissada de Fidel Castro i la revolució cubana, però també de la Unió Soviètica, en un temps en què triomfava l’eurocomunisme i el mur de Berlín començava a patir unes invisibles però primeres esquerdes.

Per això, quan en el qüestionari ràpid se li pregunta que triï entre "Txernienka" (Konstantín Txernenko, màxim dirigent de la URSS entre 1984 i 1985) o Fidel Castro decideix quedar-se amb els dos. I en canvi quan la fan triar entre Felipe González o Alfonso Guerra els rebutja a tots dos. I defineix Reagan com “el perill número u de la humanitat” per acabar amb un desig de fraternitat per als pobles de l’Estat espanyol al respondre a l’equació Països Catalans, Euskadi, Galícia i Andalusia, que li planteja Torrent, amb un rotund "tots units per la llibertat".