'Marisol', de la vida és una tómbola a col·laborar amb l’esquerra independentista

La vida és una tómbola cantava 'Marisol'. Però la seva va ser alguna cosa més que un sorteig de fira. Josefa Flores González es va convertir en la nena prodigi del règim franquista als anys 60 del segle passat amb la seva càndida imatge i una veu que va marcar una època, mitjançant les grans pantalles dels cinemes de pobles i de barri que llavors encara existien. Una icona de les suposades bondats d’un sistema repressiu com el de la dictadura de Franco i un exemple a seguir dels rols socials de les famílies, de la dona i dels infants sota la perspectiva del nacional-catolicisme. El seu gran èxit va traspassar fronteres i va ser utilitzat pel franquisme també per blanquejar-se a escala internacional.

Potser en realitat 'Marisol' no va existir mai en forma humana, més enllà del cel·luloide, com sempre ha defensat l’artista. Però en tot cas, un cop adulta, ja com a Pepa Flores, va donar un tomb a la seva carrera, va fer cap a la famosa portada d’Interviú, va poder desfer-se de l’estigma del règim, va denunciar els abusos patits com a nena en un acte de valentia que supera qualsevol ‘Metoo’ i va proclamar la seva adscripció política d’esquerres i la seva faceta rebel. Una rebel·lia que manté encara als seus quasi 72 anys –els farà el 4 de febrer- i que ha generat grans dubtes sobre si aquest dissabte participarà en un acte tan institucional com la Gala dels Premis Goya, en què l’Acadèmia del Cine espanyol té previst lliurar-li el guardó especial de reconeixement a la seva trajectòria artística, el Goya d’Honor 2020. Flores ha agraït el premi i s’ha mostrat “honorada pel reconeixement” però no ha participat en el tradicional protocol previ al lliurament i l’Acadèmia ha estat ambigua sobre si l’artista el recollirà o no.

Col·laboració amb el PSAN

Per una gran part de la societat catalana i de la resta de l’Estat la imatge de Pepa Flores ha quedat fixada en el núvol de la memòria com aquella 'Marisol' dels anys 60 del franquisme. Però no és cap secret la seva militància en el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE) -escissió prosoviètica del Partit Comunista d’Espanya (PCE)-. Ara bé, el que és més desconeguda és la proximitat de la malaguenya, i fins i tot col·laboració, amb l’independentisme dels Països Catalans. Especialment als anys 80 amb un dels partits insígnia de l’esquerra independentista del moment: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que va ser liderat per Josep Guia. 'Marisol' va arribar a finançar alguna aventura electoral de l’esquerra independentista de l’època.

Antonio Gades, "un català d'Elda"

'Marisol' va deixar enrere les pel·lícules del règim dels anys 60 que tanta popularitat li van donar. ‘Un rayo de Luz’, ‘Tómbola’, ‘Ha llegado un ángel’ o ‘Cabriola’ entre moltes altres de la prolífica i estressant producció cinematogràfica d’una nena que s’havia convertit en la gallina dels ous d’or. I als anys 80 va iniciar una nova etapa de la seva carrera artística amb directors com Carlos Saura amb qui va rodar ‘Bodas de sangre’ o ‘Carmen’. Dos films que va protagonitzar amb el ballarí Antonio Gades que es convertiria en el seu company sentimental durant uns anys i amb qui compartiria també militància comunista. I va ser Gades també qui la va aproximar a l’independentisme català revolucionari. Antonio Esteve Rodenas, el seu nom real, era un prestigiós ballarí i coreògraf d’origen valencià, nascut a Elda, a la comarca del Vinalopó Mitjà. Gades va ser una icona comunista, militant del PCPE i amb llaços estrets amb la revolució cubana. Però abans de l’adscripció comunista va militar en l’independentisme.

En record d'Antonio Gades. Míting del BEAN a Elda (1979): Antonio Gades, Maria Conca, Josep L. Blasco, Àngel Ferrero. pic.twitter.com/Nwhm6nPpjF

— Josep Guia (@JosepGuia) August 8, 2015

'Marisol' resta amagada i inaccessible als mitjans de comunicació a la seva Màlaga natal. I ni tan sols ha volgut desvetllar si assistirà als Goya aquest dissabte a la nit. Però ens va deixar un relat de la seva etapa viscuda al País Valencià i la seva proximitat a l’independentisme en una entrevista al setmanari El Temps l'any 1984. El que emana de l’entrevista que li va fer, ni més ni menys, un jove periodista anomenat Ferran Torrent, avui escriptor consagrat. Cinc anys a Altea amb el llavors company de vida i de lluita, Antonio Gades. Un lustre que -explica Pepa Flores- va servir per participar de la realitat nacional i social del País Valencià. “Hi visquérem cinc anys, dia a dia. No sols hi anàrem a estiuejar, coneguérem els problemes reals d’aquella part del País Valencià” explica l’artista, que defineix la seva activitat a la Marina Baixa com "un poc de guerrilla urbana".

Els enemics estan molt clars

Flores desprèn radicalitat d’esquerres, lluita i internacionalisme en tota la conversa amb Torrent i es defensa de les crítiques que llavors li llançaven des de mitjans com Cambio 16 i El País o columnistes populars com Maruja Torres. Ho feien, assegura, “perquè no m’he quedat a la meitat, que és el que son ells: demòcrates. Per a mi només hi ha dues postures: o estàs a favor de la classe treballadora, o en contra. Jo estic a favor. Els enemics estan molt clars”. Per passar a fer una defensa aferrissada de Fidel Castro i la revolució cubana, però també de la Unió Soviètica, en un temps en què triomfava l’eurocomunisme i el mur de Berlín començava a patir unes invisibles però primeres esquerdes.