El 'felón' Rajoy

Fernando López Agudín

Periodista i analista polític

El Lehendakari Urkullu ho ha deixat absolutament clar amb la seva declaració com a testimoni davant el Tribunal Suprem: va actuar com a mediador entre el president Puigdemont i el president Rajoy. Declaració que pren més gran notorietat, ja que es produeix hores després que el mateix Rajoy afirmés el contrari, també en presència dels magistrats del Tribunal Suprem i davant les moltes preguntes reiterades sobre la mediació del govern d'Euskadi en el greu conflicte del Govern de Catalunya amb el Govern d'Espanya. O sigui, prenent prestat l'adjectiu de Pablo Casado, Rajoy ha estat ahir tan felón (traïdor) com Pedro Sánchez, i el Partit Popular ha precedit en la traïció al Partit Socialista, fins i tot el mateix Aznar va ser en el seu moment un pioner en la traïció quan va recórrer al bisbe Juan María Uriarte per a que fos mediador de la Moncloa amb ETA.

Recordava Sánchez al mateix Casado, durant l'últim ple del Congrés dels Diputats, que la mentida tenia les potetes curtes. Efectivament, només han estat necessaris uns dies d'espera per a veure com les falsedats del líder del Partit Popular, sobre la negociació secreta del Govern de Sánchez amb el de Torra, eren desmuntades pel relat d'Iñigo Urkullu. Des de juny fins octubre del 2017, el dirigent basc va ser un mediador habitual. Gairebé cinc llargs mesos de negociacions que van estar gairebé a punt de desembocar en un acord per evitar la Declaració Unilateral d'Independència alhora que el 155.

Tant l'article 155 de la Constitució com el text del discurs de Felip VI del 3 d'octubre, no comptaven precisament amb les simpaties del dirigent popular. La seva actitud sobre l'aplicació de l'esmentat article, va precisar Iñigo Urkullu, va ser reticent, i discrepava del contingut de la intervenció televisada de l'actual Cap de l'Estat, tal com han publicat els mitjans de comunicació. Causa estupor que ni Rajoy ni la seva vice presidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, assumissin aquella salvatjada de l'1 d'octubre del 2017 a Barcelona, arribant a afirmar que ignoraven qui va donar l'ordre de carregar contra la gent que anava a votar, ni tampoc qui la d'aturar les càrregues.

No obstant això, Felip VI va llegir per televisió, sense problemes, el text del 3 d'octubre i una autoritat desconeguda, una X, va ordenar apallissar a pacífics ciutadans, mentre Rajoy aplicava el 155. Ara s'argumenta que el conflicte se'ls va anar de la mà a tots els dirigents polítics, la qual cosa és una certesa incompleta, ja que també es podria argumentar el contrari, que tot va ser de la mà d'aquells que seguien un guió ben traçat, la qual cosa també podria ser una certesa a mig fer. Sigui com sigui, la pregunta és qui manava a l'Estat espanyol si tant el president del Govern com la seva vicepresidenta assistien com a simples espectadors davant el que passava a Barcelona? No ho feien, per descomptat, l'Executiu i el Legislatiu, si es jutja a la llum de la qüestió catalana.

Probablement, caldria remuntar-se a Manuel Fraga, un altre felón del Partit Popular, per entendre la impossibilitat de donar avui una resposta real a l'interrogant sobre qui dirigeix ara la política espanyola. Perquè va ser l'ex-ministre franquista, fundador del Partit Popular, qui després de trair a Francisco Franco, al qual va servir eficaçment, qui va potenciar l'ambigüitat de la Constitució del 1978, pel que fa a les nacionalitats i a la separació de poders. Iñigo Urkullu va manifestar clarament que l'acord entre la Moncloa i la Generalitat va estar a punt de ser un fet, sense que expliqués el per què del seu doble fracàs a Madrid i Barcelona, que obeeix, segurament, tant a factors subjectius apuntats com a factors objectius no suggerits.

Després de la sòbria intervenció del Lehendakari Urkullu, la primera conseqüència que es desprèn, quan el judici no ha fet més que començar, és que ni el Tribunal Suprem, ni el Partit Popular, ni la Constitució del 1978 reforcen avui la seva imatge, just tot el contrari. Sortir vencedors d'aquesta causa general política contra el sobiranisme català sembla impossible. El Poder Judicial, per celebrar al Tribunal Suprem una vista oral que hauria d'haver-se celebrat a l'Audiència Nacional, o en primera instància als jutjats de Catalunya; el Partit Popular, per no saber negociar amb la Generalitat; i finalment, la Constitució de 1978, per mostrar-se impotent per canalitzar el problema català. Maldestrament encapsulat entre punyetes i togats, s'agreujarà, llevat que les pròximes urnes canalitzin una sortida.