La involució preconstitucional

Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

Acabem d'entrar en el desè any de la crisi econòmica iniciada en el 2008. De la mateixa manera que en el 1929, que va marcar el col·lapse de totes les institucions democràtiques de la II República, va acompanyada d'una potent ofensiva política, territorial i judicial de tota la dreta que ja ha desnaturalitzat l'esquerra tradicional tant com ha neutralitzat la nova esquerra. Dirigents del PP, C's i PSOE, sumats als franquistes després del general Franco, juntament amb alts funcionaris de l'Estat vinculats a l'IBEX i intel·lectuals ad hoc, configuren un projecte polític tendent a recuperar tot aquell poder cedit per les elits madrilenyes durant la transició. Si la crisi de 1929 va acabar en la involució armada, encapçalada pel general Franco, l'actual porta camí, si Déu no ajuda , d'acabar en la involució preconstitucional de Rajoy.

Compten amb tres armes de destrucció massiva.Tres articles de la Constitució, tan reformats com recargolats, són les tres cotilles que lliguen les mans de les forces progressistes. El 135, subordinant el gest social al pagament del deute de frau Merkel, el 155, intervenint la Generalitat, i el 122, més la posterior Llei Orgànica del Poder Judicial, supeditant l'elecció del Consell General del Poder Judicial al doble aval polític del PP i el PSOE, retallen considerablement els drets i llibertats conquistades, després de la llarga lluita antifranquista, per la societat espanyola. Com a conseqüència, l'esquerra ha d'atenir-se al Bundesbank de Berlín tant com els catalans, bascos i gallecs al centralisme de Madrid . Així, la cohesió social i territorial de l'Estat espanyol salta en aquests dies pels aires en clar benefici de les esmentades elits madrilenyes.

En virtut del 135 , reformat manu militari per Zapatero i Rajoy, la dreta imposa avui el seu model econòmic social i il·legalitza Keynes . Els seus resultats avalen els objectius dels seus promotors. Avui se sap bé que en el conjunt d'Espanya més de tres milions de persones han estat desplaçades de la classe mitjana a la baixa. Si les classes mitjanes van descendir 8 punts, del 60% al 40%, les baixes van créixer del 30% al 40%. La renda disponible de les famílies va disminuir un 20%. Sense previ avís, la reforma del 135 es va fer amb traïdoria i nocturnitat, la major part de les classes populars i mitjanes ve pagant els plats trencats durant les vaques grosses de les elits. Deu anys de reajustament han desembocat en la consolidació de la societat dels tres terços. Un en la cuneta, un altre en la supervivència i el tercer en l'opulència.

Sobre la base del 155, qualsevol altra concepció d'Espanya que no sigui la d'una, gran i lliure no només és il·legal ,sinó delictiva. No debades, s'apunta fins i tot al Concert basc, reconegut per la disposició addicional primera de la Constitució. L'actual conflicte català continua tant com també precedeix molts altres conflictes. Tenint com a punta de llança un nou partit creat a imatge i semblança de l'IBEX, es persegueix un objectiu clarament recentralizador que passa per recuperar ara les decisives competències transferides per l'Estat a les autonomies. L'Espanya radial amb eix a Madrid, que denunciava el president de la Generalitat socialista, escombra l'Espanya en xarxa que preconitzava Maragall. Ni tan sols el federalisme es troba avui lliure de les sospites de poder ser un cavall de Troia de Carles Puigdemont o Oriol Junqueras.

Els qui qüestionen políticament tant el 135 com el 155 es troben amb el 122. És a dir, són acusats de sedició o rebel·lió per una cúpula judicial que, malgrat proclamar la seva independència, no aconsegueix aparèixer com a imparcial en haver estat designada pels dits de la Moncloa o Ferraz. La justícia és com la dona del César, ha de ser honesta i semblar-ho. Ho semblen els més de 5000 jutges existents, però no ho semblen tant tots els que integren el comandament de la judicatura per haver estat nomenats bé pel PP o pel PSOE. No hi cap ja defensar teòricament a Montesquieu per, després, triar al Montesquieu que convé. Si es van canviar les lleis processals perquè el banquer Botín no s'assegués en el banc dels acusats, poden igualment recargolar-se per a que seguin uns altres per delictes que no han comès encara que hagin incorreguts en altres pràctiques delictives.

Tota aquesta deriva involucionista aconsegueix, a més, al cap de l'Estat que, des del passat 3 d'octubre, dóna la sensació d'actuar com a president de Govern bis. No és casual que un editorial del diari La Vanguardia, publicat el diumenge 7 de gener sota el títol La lliçó del rei emèrit, insistís en la necessitat de ”reconèixer el seu llegat, que hauria d'inspirar, com es va fer en les difícils circumstàncies dels anys setanta, una sortida intel·ligent, audaç i cordial a la crisi catalana“. Efectivament, Felip VI recorda molt més al seu besavi Alfons XIII que al seu pare Joan Carles I que, com bé apunta l'esmentat editorialista, va impulsar amb el president Josep Tarradellas, en aquell temps a l'exili, l'empelt d'una institució republicana, la Generalitat de Catalunya, a la nova democràcia espanyola.

Fa ara quaranta anys el socialista Luis Gómez Llorente, en una molt lúcida intervenció parlamentària a la Comissió d'Afers Constitucionals del Congrés dels Diputats, descrivia molt bé el fracàs de la I Restauració dels Borbó amb aquestes paraules: "les corrupcions del sistema dels dos partits de torn, per igual monàrquics, per igual conservadors en el fons, va significar la falsificació sistemàtica del sufragi universal i el manteniment de tota una monarquia pseudoparlamentaria, fantasmagòric aparell sense una altra fi en tot el seu embolic que marginar la voluntat autèntica dels pobles d'Espanya juntament amb la postergació desesperançada de les classes oprimides“. Sorprèn que aquesta anàlisi sigui avui molt més evident que quan va ser enunciada per l'últim dirigent socialdemòcrata del socialisme espanyol i espanta que la II Restauració dels Borbó reediti l'experiència de la I Restauració.