Raqqa: present fosc, futur incert

Nour Al-Hussen Villa

Politòloga, especialista en Estudis Internacionals i autora de "A l'altra riba de l'Eufrates"

No és cap novetat que els habitants de Raqqa pateixin. No obstant això, les dues últimes setmanes que coincideixen amb la primera meitat del Ramadà han deixat en evidència que l'assalt final a la ciutat és imminent. Les SDF (Syrian Democratic Forces), una coalició integrada majoritàriament per kurds i liderada pels EUA, ha arribat a les portes de la ciutat, exactament a nou quilòmetres, prop de la coneguda Fàbrica de Sucre. Aquesta coalició "multicultural" està disposada a rematar l'operació anomenada "Ira de l'Eufrates" iniciada fa justament un any i l'objectiu final és "l'alliberament de Raqqa". Mentre els combats es duen a terme amb ferocitat al nord, en el que queda del cor de la ciutat es preparen per "la gran batalla": s'estan cavant pous, emmagatzemant menjar, que es valora més que l'or, i impedint que les persones abandonin la ciutat, les mateixes que després de ser esclaves del Daesh durant 3 anys podrien passar a servir-los d'una altra manera: com a escuts humans.

El Ramadà no està essent gens ni mica suportable a la ciutat. Qui va poder, en el seu primer dia, encara va preparar la seva iftar esperant la posta de sol per trencar el dejuni. El bombardeig perpetrat per la Coalició Internacional va començar en aquell just moment, i es va mantenir fins a la mitjanit. Quan semblava que començava una relativa calma, les SDF (Forces Democràtiques Sirianes) van llançar prop de 80 projectils que van causar una major destrucció a la ja acumulada. Els atacs no es van dirigir a cap punt militar dels terroristes, sinó a barris residencials com ara Al Zakana. En només 24 hores van morir més de 35 persones. Al matí hi va haver qui va tenir el valor de sortir a "passejar" sobre les ruïnes, mentre resaven desesperadament per a que el patiment acabés. Aquest punyent ritual tampoc és un fet nou.

Pel que fa al "funcionament" de la ciutat, el terror segueix essent la base sobre la qual s'assenta l'ordre imposat pels gihadistes. Daesh segueix atemorint i maltractant els habitants amb la mateixa crueltat, perquè per a ells ni el Ramadà perdona. Les execucions a la rotonda del Naïm es duen a terme gairebé diàriament, com també les vexacions i detencions arbitràries. Pels raqqawis no és novetat viure sense electricitat. Així es troben des de fa dos mesos. El subministrament d'aigua és irregular i gairebé no hi ha hospitals que es mantinguin drets. Per descomptat, se segueixen confiscant les cases d'aquells que van abandonar la ciutat per posar-se fora de perill, i no tornar, encara que tampoc saben què passarà amb aquestes cases un cop les SDF arribin per prendre el control de la ciutat. Tampoc es coneix com serà el pròxim govern de la ciutat, ni sobre quines bases s'assentarà.

Quan aconsegueixo comunicar amb Raqqa m'arriba la por i el patiment. És increïble la capacitat de l'ésser humà per adaptar-se a l'horror i la barbàrie.

Segueixo indignant-me quan llegeixo això de "Capital de l'Estat Islàmic" com si els que no hi són estiguessin fora per voluntat pròpia, com si no estiguessin atrapats, com si tots fossin iguals que els monstres que dominen la ciutat.

Raqqa és la capital de la resistència i la supervivència enfront dels atacs mortals de tots els bel·ligerants, però també del pensament simplista d'un món somnàmbul i contaminat de terror. El problema es fa més greu quan l'odi, fill predilecte de la por, no només afecta Occident a l'hora de pensar en Raqqa com a capital gihadista, sinó que altres ciutats sirianes germanes en la nostra lluita contra la tirania en tots els fronts, apunten a la nostra ciutat - i per tant a les cases de les nostres famílies - com a seu del terrorisme. Que els habitants de Raqqa pateixin no és cap novetat. Que això no sigui notícia, tampoc.