Carme Forcadell (Xerta, Baix Ebre-1955) és una de les personalitats més icòniques dels cinc anys que abracen l'etapa del Procés independentista a Catalunya que va des de la primera gran manifestació independentista de la Diada del 2012 al referèndum d'independència de l'1 d'Octubre del 2017.

Forcadell va ser la primera presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana que va impulsar les gegantines mobilitzacions d'aquells anys. I posteriorment va ser la presidenta del Parlament, després de les eleccions de 2015 que va guanyar Junts pel Sí, que va protagonitzar les convulses sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, que van posar els fonaments del referèndum. I també la presidenta del Parlament que va fer la lectura de la Declaració d'Independència el 27 d'octubre del 2017.

La posterior aplicació de l'article 155 de la Constitució va comportar la dissolució del Parlament. I posteriorment va ser empresonada primer provisionalment i després condemnada pel Tribunal Suprem com a impulsora del referèndum. Poques persones com ella coneixen les interioritats d'aquells intensos anys i com es va gestar l'1-O. En aquesta entrevista feta a la seva ciutat de Sabadell, valora la situació actual de crisi política al Govern i d'enfrontament entre els independentistes i l'herència i les conseqüències d'aquell 1 d'Octubre d'ara fa cinc anys.

L'actualitat mana. El Govern viu aquesta setmana una greu crisi que el deixa prop de la ruptura amb la possible sortida de Junts. Com ho valora?

El país necessita institucions estables i, evidentment, són més estables com més suports polítics tenen. El Govern ha de continuar endavant amb confiança renovada i també cohesionat perquè ha de fer front a uns reptes importantíssims, tant socials com econòmics i, evidentment, polítics perquè ha d'avançar amb la desjudicialització i la resolució del conflicte de forma democràtica. És imprescindible que es refaci la unitat independentista, que refem una estratègia comuna com la que ens va permetre fer l'1 d'octubre. I jo crec, vaja, n'estic convençuda, que hi ha voluntat per totes les parts per refer aquesta unitat independentista i continuar treballant.

El que hem de fer és deixar de lamentar-nos i deixar d'enfrontar-nos entre nosaltres, en lloc d'enfrontar-nos conjuntament contra el nostre adversari, que és l'Estat espanyol. Crec que hem de deixar a un costat els retrets, que no serveixen per a res, i posar-nos a treballar perquè la ciutadania ho espera.

Per què creu que es produeix la tensió entre Junts i ERC?

Em sap greu. Però també li puc dir que quan hi havia Junts pel Sí tampoc no eren tot flors i violes. I això que anàvem tots dos a la mateixa coalició. També hi havia tensió, perquè malgrat hi havia una estratègia comuna hi havia punts de vista diferents perquè eren dos partits diferents. Ara, dins de Junts també hi ha idees i maneres d'entendre la política o de veure la societat diverses. I crec que la tensió també es produeix perquè dins de Junts hi ha una part que vol continuar al Govern i una altra que no. Si a Junts decidissin continuar al Govern, això facilitaria molt les coses.

Què representa per vostè l'1 d'Octubre?

Per a mi l'1 d'Octubre és una victòria sense precedents. És l'acte de desobediència més important probablement des de la Guerra Civil. O l'acte de sobirania més important des del 1714. Vam desafiar l'Estat i el vam guanyar. I això marcarà un abans i un després per a tots els que volem la llibertat i la independència de Catalunya. Ens ha deixat petjada a tothom qui vam viure l'1-O i que hi vam treballar o que hi vam votar.

Però per ser una victòria, cinc anys després es percep força decepció i desmotivació en l'independentisme. Per què?

Precisament perquè aquella va ser una victòria tan gran, fem el que fem, ara tot ens sembla poc. Fem el que fem, sempre estarem decebuts. Ara tenim més alcaldes i alcaldesses, i més regidors i regidores independentistes que mai. I més senadors i senadores, més diputats i diputades i més vots independentistes que mai. I en canvi, ens sentim més tristos, més decebuts, i més desil·lusionats. Això és perquè fins que no igualem aquell 1 d'Octubre, tot ens semblarà poc.

També influeix la paràlisi actual del Procés?

Jo crec que anem avançant. No a la velocitat que voldríem, però anem avançant. I cal tenir en compte que precisament a conseqüència de l'1 d'Octubre la repressió ha estat brutal. El moviment independentista està patint una repressió brutal i, malgrat això, continuem endavant. Això ja és molt important. Malgrat la repressió que estem patint a tots nivells, hi ha més independentistes, i hi ha les mateixes ganes en la gent tot i que també n'hi hagi de trista, decebuda i desil·lusionada. Jo de vegades també m'hi he sentit decebuda, però fins que no superem aquell 1 d'Octubre, sempre quedarà aquella cosa que ho vam tenir a tocar i per la repressió de l'Estat no van poder aconseguir-ho. I no se superarà fins que no aconseguim la independència.

Va ser un error marcar unes fites temporals curtes per un objectiu tan difícil com la independència? Els 18 mesos o -vostè mateixa va dir com a presidenta fundacional de l'Assemblea- que en 10 anys seríem independents i ja han passat...

Sí, sí, ho tinc claríssim. Molta gent que estava llavors amb mi a l'Assemblea m'ho recorden, sobretot en les celebracions del desè aniversari. És veritat, nosaltres ens vam posar un termini. Però també ho és que si no hagués estat per la repressió de l'Estat l'hauríem aconseguit la fita de la independència. En tot cas és cert que el que no vam valorar prou és de què era capaç l'Estat espanyol. Posar terminis de vegades va bé, estimula la gent i li fa agafar ganes de treballar i esforçar-se. Però a la vegada també és cert que, si no el compleixes, es genera frustració. Efectivament, crec que als independentistes fixar terminis no ens han anat gaire bé.

S'esperaven el desplegament i la brutal repressió de l'operatiu policial estatal de l'1-O?

No, per descomptat que no. Crec que ni jo ni ningú. Si més no, jo puc parlar pels diputats i les diputades. Recordo perfectament que molta gent deia que no s'atrevirien ni a treure les urnes. Molt menys a pegar-nos o a utilitzar la violència. Perquè es pensava que si treien les urnes guanyàvem perquè Europa no ho permetria en un estat democràtic. Ningú ens esperàvem aquella violència. Evidentment, ni tota la repressió que després va continuar. Això ha estat un dels aprenentatges de l'1 d'Octubre.

Que li sembla que es digui que l'1 d'Octubre el va fer la gent? Sembla que s'exclogui als dirigents polítics com vostè. Qui va fer l'1-O?

Sense la col·laboració de la gent no hauria estat possible, però sense el Govern i el Parlament, tampoc. Sense aprovar unes lleis al Parlament o sense un Govern que hi donés suport, no hauria estat possible. Crec que tot això ho sap tothom però es diu això perquè és cert que va haver-hi moltíssima gent desconeguda que hi va participar. Jo crec que l'1 d'Octubre és de tots, i és precisament per això que es va poder fer. Perquè hi va haver una col·laboració entre les institucions, el Govern, el Parlament, les entitats i la societat civil i la ciutadania que es va organitzar.

I què és el mandat de l'1-O que alguns reivindiquen? I com s'ha d'implementar?

El mandat de l'1-O és aquesta victòria a què em referia. Vam guanyar en unes circumstàncies molt difícils, i una lluita titànica. Però és clar, aquest mandat per molt important que sigui per nosaltres, malauradament, no ha estat reconegut internacionalment. Però jo crec que el mandat de l'1-O és vàlid fins que puguem votar de forma efectiva per aconseguir la independència. Entenc que el mandat vol dir que no ens aturarem, no defallirem ni ens rendirem fins que ho aconseguim.

Vostè era la presidenta del Parlament en les sessions del 6 i 7 de setembre en què es van aprovar les lleis pel referèndum enmig d'una gran bronca política. Va ser un error?

Crec que es va cometre l'error de no pensar que l'oposició seria tan capaç de fer aquell gran exercici de filibusterisme que va fer. Nosaltres tenim un reglament del Parlament que és molt garantista i no es pot fer una votació fins que no s'han resolt totes les reconsideracions a la Mesa. L'oposició pretenia donar aquella imatge de caos i tensionar el Parlament. Donar una imatge de que no sabíem el que fèiem quan sabíem perfectament el que fèiem que era aprovar una llei. Però van presentar fins a 11 reconsideracions paralitzant el ple amb cadascuna d'elles.

Se'ls ha acusat de conculcar els drets dels diputats i diputades no independentistes.

Jo era molt conscient que fent això no conculcava cap dret, malgrat que crec que l'independentisme ens hem deixat guanyar el relat dels dies 6 i 7 de setembre. El primer aniversari del 6 i 7 de setembre estava a la presó i era horrorós, vaig viure amb molta impotència aquell fals relat de què vaig conculcar drets dels diputats. I els independentistes no reaccionaven perquè hi havia molt desànim. Però és mentida, no es va conculcar cap dret. Perquè tots vam poder parlar i es va respectar la llibertat d'opinió, la llibertat ideològica, i la llibertat d'expressió. Es va complir estrictament el reglament. Els unionistes ho diuen per la imatge que es va donar, però va ser una imatge buscada per ells.

No s'ho esperava?

No vaig calcular que ho farien tantes vegades. Una o dues sí però no fins a 11. Ells estaven esperant que el Tribunal Constitucional o algú aturés el ple i, com que no va passar, es van dedicar a fer l'espectacle, que és el que realment van fer. Quan vaig anar al judici esperava que em preguntessin pels dies 6 i 7 de setembre i no em van preguntar res. Perquè ells sabien perfectament que jo havia complert el reglament i no havia conculcat cap dret a cap diputat. I a la sentència el que es diu és que els dies 6 i 7 de setembre vaig desobeir al Tribunal Constitucional. És a dir, que vaig fer un acte de desobediència, però no vaig conculcar cap dret. El que vam fer és normal des del punt de vista parlamentari i s'ha fet moltes vegades al Congrés. Però sense el filibusterisme. Aprovar lleis per via d'urgència s'ha fet a tot arreu. Es van aprovar dues reformes de la Constitució per via d'urgència i no va passar res. Però un any després ens vam deixar guanyar el relat perquè la gent estava molt desmoralitzada. El primer aniversari el vaig viure a la presó amb molta impotència i indignació per no poder explicar la veritat.

Després va venir la intervenció policial del Govern el 20 de setembre. Com ho va viure?

Aquell dia va servir per inculpar a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart per una violència que no va existir i es va començar a parlar de tumult i nosaltres ens en vam adonar de de com aniria la cosa. A partir d'aquell dia, vam veure que eren capaços de tot.

I no es van plantejar frenar el referèndum?

No, en cap cas, perquè ho teníem molt clar. Però sí que a partir d'aquell dia, vam veure quina era la nostra força i també quina era la seva. I del que estaven disposats a fer. Van entrar a Economia però també a altres departaments i van intentar assaltar la seu d'un partit, la CUP. Vam veure que estaven disposats a saltar-se la llei.

I arribem a l'octubre. Després del referèndum hi ha dues sessions com a presidenta del Parlament cabdals, la del dia 10 de la declaració d'independència suspesa i la definitiva del dia 27. Quin record en té?

La del dia 10 va ser una mica de sorpresa per tots.

No estaven al cas del que proposaria el president Puigdemont de declarar la independència i suspendre-la d'immediat?

No, jo no. No n'estava al cas. Em van dir que m'esperés a començar perquè estaven parlant amb el grup parlamentari però jo no ho sabia. Crec que és una decisió que segurament va ser de Govern, però al Parlament no sabíem res.

I el dia 27 vostè va haver de llegir la Declaració d'Independència. Com ho va entomar?

Sí. M'ho van demanar i com a presidenta del Parlament, si m'ho demana un grup parlamentari ho havia de fer, com ho havia fet amb altres declaracions. El dia 27 va ser de molta responsabilitat, perquè aquí sí que érem conscients del que passaria. Sànchez i Cuixart ja estaven a la presó. Sabíem que el Govern espanyol anava a totes i ja havíem vist l'1 d'Octubre com les gastaven.

Vista la situació de divisió actual de l'independentisme és possible recuperar la unitat de fa cinc anys i la il·lusió i la mobilització?

Sí, crec que és possible.

I com s'hauria de fer?

Cal trobar un objectiu compartit. Cal recordar que l'Assemblea va néixer perquè els partits polítics no es posaven d'acord. La idea de l'Assemblea era construir un espai de trobada absolutament transversal. Crec que això és el que li dóna molta riquesa. En aquells moments hi havia gent dels socialistes o d'Iniciativa que estaven a l'Assemblea. Hi havia gent d'un ventall molt ampli de partits. De dreta, d'esquerra i de centre. Vam ser capaços de trobar fites comunes que van unir institucions i societat civil. Crec que quan trobem un altre objectiu...

Quin objectiu podria servir?

L'objectiu és molt clar, la independència. El que falta és el com aconseguir-la. En això hi ha diferències perquè no sabem com fer-ho. Si jo ho sabés, ho diria, però no ho sé. Si algú ho sap i ho té molt clar que ens ho digui perquè jo m'hi apunto.

Ara hi ha una proposta del president Aragonès que passa per un Acord de Claredat amb el Govern espanyol per fer un referèndum. Ho veu factible?

Crec que el president Aragonès el que ha volgut és traslladar a una proposta el fet que en aquest país hi ha un consens molt clar. Hi ha un 82%, segons l'últim CEO, que està d'acord amb què el conflicte entre Catalunya i Espanya s'ha de resoldre. I un altre tant que està per l'amnistia i per la fi de la repressió. És a dir, en aquest país hi ha dos consensos molt clars. Fins i tot, segons el CEO, més d'un 70% dels votants del partit socialista estan d'acord amb això i fins i tot un tant per cent força considerable de Ciutadans. La idea del president Aragonès és agafar aquest consens i fer una proposta de país al Govern d'Espanya. Negociar en quines condicions podem fer el referèndum, perquè el que volem és guanyar.

Però creu que a Catalunya tindrà recorregut la proposta?

Jo crec que sí que la pot tenir. La proposta s'ha de presentar i s'ha de consensuar amb els diversos actors. Des dels partits polítics a les entitats. Cal que sigui una proposta de país, ha de representar aquest 82% de veritat i el Govern espanyol s'haurà de plantejar què fa. I, per tant, abans de portar-la al Govern d'Espanya, primer s'ha de cuinar, s'ha de treballar aquí.

El PSC aquesta proposta l'havia tingut en el seu programa electoral però ara s'hi han desmarcat.

Aquest 82% existeix. Veurem què fa el PSC davant d'aquest consens. Crec que això és el que ens dona moltíssima força. I també tenim totes les resolucions internacionals que insten a negociar i arribar a un acord. Això ens avala i ens dona també validesa internacional.

Però la gran crisi que viu l'independentisme és perquè una part, fins i tot Junts que està de moment al Govern, està en contra de la taula de negociació.

Són dues coses diferents, tot i que jo les veig complementàries. La taula de negociació és entre governs i ara està centrada ara en la desjudicialització del conflicte. L'acord del mes de juliol és que abans de final d'any s'ha d'avançar en aquesta línia amb alguna proposta legislativa. Però l'altre és un acord de país per poder resoldre el conflicte votant.

Com a expresidenta del Parlament com valora la situació de Laura Borràs com a presidenta de la institució suspesa?

A mi em sap greu a nivell personal parlar de la presidenta Borràs. Però jo entenc que la seva situació no es va produir per l'1 d'Octubre. És molt anterior i no es podia avaluar amb els mateixos paràmetres. És molt difícil decidir aquestes hores. Estic segura que la Mesa que va prendre la decisió sobre la presidenta Borràs ho va passar molt malament. No va ser una decisió plàcida. Espero que molt aviat es faci el judici i es pugui aclarir aquesta situació perquè jo crec que és difícil per ella, però també és difícil per als membres de la Mesa.

I com a expresidenta de l'Assemblea creu que l'entitat ha perdut la transversalitat? Vostè és militant d'ERC i el seu partit no ha participat en la manifestació. Ho entén?

Entenc perfectament que molts militants i molta gent d'Esquerra s'hi hagin sentit exclosos perquè els estan dient que el seu partit és autonomista. I parlem del partit que ha patit més repressió i que és independentista des de sempre. El partit del president Macià i del president Companys. El partit que no va ser legalitzat quan va legalitzar tots els altres partits després de la dictadura, precisament per ser independentista. Que ara, perquè no comparteixen l'estratègia del Govern o l'estratègia d'ERC, els diguin que són autonomistes, doncs entenc que estiguin enfadats i se sentin exclosos. A mi em sap greu perquè a mi m'agradaria que tothom se sentís cridat o interpel·lat per anar a la manifestació. Perquè evidentment com més serem més guanyarem.

Això passa perquè els partits han intentat controlar l'Assemblea?

Els partits han intentat controlar l'Assemblea com han intentat controlar totes les entitats. Quan una entitat és molt important, qualsevol, intenten entrar-hi. És normal, ho han fet sempre. Això també passa perquè precisament arran de l'1 d'Octubre s'ha polaritzat més la societat. Cada vegada està més polaritzada. I això també fa que l'Assemblea també estigui més polaritzada. M'agradaria que recuperés aquella transversalitat. Perquè tothom es pogués sentir interpel·lat quan l'Assemblea fa una crida a fer qualsevol cosa. Perquè la mobilització és imprescindible per aconseguir la independència i l'objectiu de l'Assemblea és mobilitzar la gent per aconseguir la independència. I quan més gent pugui mobilitzar, millor.

I com veu que l'Assemblea plantegi llistes electorals cíviques?

Aquesta és una de les coses que no comparteixo amb l'Assemblea.

Perquè?

Perquè ja s'ha provat. Ja s'ha fet. Junts pel Sí ja va ser aquest primer intent de fer una llista comuna i hi va participar molta gent de la societat civil. Tots els caps de llista de les 4 circumscripcions eren gent com Raül Romeva o Lluís Llach. Eren gent que no estaven a la primera línia política com la Muriel Casals, la Montse Palau, la Carmina Castellví... Gent que després han tornat a fer les seves vides. És veritat que hi havia barrejada gent de la societat civil i polítics, però aquest ja va ser un primer intent. I no va funcionar perquè la CUP va dir que no hi volia participar. I l'objectiu que teníem no el vam assolir. Vam treure 62 diputats i nosaltres aspiràvem a 68 per tenir la majoria absoluta. D'altra banda, a les municipals també es va intentar amb les llistes de Primàries i no va quallar. Al contrari, els vots d'aquestes llistes en algun cas van evitar que hi hagués un alcalde independentista en algunes ciutats. A més, si tu fas una llista acabes actuant igual que un partit polític i acabes sent un partit independentista més.

Aquesta setmana han jutjat una diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, i a l'exdiputat Antonio Baños per no respondre a Vox en el judici que la va condemnar a vostè. Com ho ha viscut?

Sempre dic que nosaltres vam tenir molta sort perquè podíem no respondre a Vox perquè teníem dret com a acusats. I cap de nosaltres va respondre a Vox. Però si hagués tingut l'obligació, nosaltres tampoc hauríem respost a l'extrema dreta. Cap de nosaltres. I ens haurien jutjat també per això. Evidentment tot el suport a ells dos. Crec que estaven en el seu dret de no respondre a l'extrema dreta.

Quins han estat els moments més durs dels quasi quatre anys de presó per vostè?

Per a mi el moment més dur de la presó va ser quan es va suïcidar una companya. Sense cap mena de dubte. Després, també va ser un moment molt dur quan va néixer el meu net. Perquè m'hauria agradat estar amb ell i només em van deixar dues hores. Però és un altre nivell. Això es pot superar, però l'altra qüestió no.

I l'indult què ha representat?

L'indult a nivell personal és molt gratificant evidentment. Però això no és una solució, és un pedaç. Un pedaç que li van anar be al Govern espanyol a nivell internacional davant les crítiques perquè Espanya tingués presos polítics. Van voler fer creure que ara ja no hi ha presos polítics. Però és mentida perquè nosaltres continuem inhabilitats i tenim sobre el cap l'espasa de Dàmocles amb els indults pendents de revisió pel Tribunal Suprem. Inhabilitats no només per exercir un càrrec públic sinó per treballar en qualsevol lloc pagat amb diner públic, com l'Oriol Junqueras, que no ha pogut tornar a la universitat. I tens antecedents penals. A més, també cal recordar que queden els exiliats i molta gent processada.

Per això nosaltres sempre diem que la solució és l'amnistia. Perquè l'amnistia tancaria totes les causes obertes com a conseqüència de l'1 d'Octubre i tota la repressió s'acabaria. A més, si hi ha un canvi de Govern a l'Estat no sabem què passarà amb els indults i tot plegat.

Creu que poden tornar a la presó, l'amoïna?

Si hi ha un canvi de Govern a l'Estat, és possible que tornem a entrar a la presó. Jo no hi penso gaire perquè sóc positiva, però hi ha companys que sí que hi pensen.