Per què és més 'fàcil' el viatge ideològic de l'esquerra a la dreta i no al revés

Molts polítics espanyols han evolucionat de postures progressistes a centristes i conservadores des de l'arribada de la democràcia. Són coses de l'edat? Influeix, clarament, el pas del temps, però no és l'única causa, segons diversos experts consultats, els qui també subratllen que aquesta deriva també afecta a nombrosos votants. No obstant això, és infreqüent veure a un polític de dretes endinsar-se en els camins de l'esquerra.

Els casos són comptats i el paradigma és Jorge Verstrynge, diputat de l'Aliança Popular de Manuel Fraga que va acabar abraçant el naixement de Podemos. "Són girs estrambòtics i, en aquesta ocasió, un canvi rar i peculiar", explica el politòleg Carlos Rico, professor de la Universitat Pontifícia Comillas, qui considera que hi ha una tendència sociològica al fet que les persones es facin conservadores a mesura que es fan grans.

Més enllà de l'edat, Ignacio Jurado, politòleg i professor de la Universitat Carlos III, creu que en el seu moment alguns polítics progressistes van haver de moderar el seu discurs per tenir més possibilitats d'accedir tant a llocs de representació com de comandament. "Mentre prenien aquesta opció per entrar al Govern, a la dreta era menys necessari perquè abastaven més, és a dir, ja estaven en les organitzacions polítiques i en les institucions".

Jurado creu que, encara que tingui a veure amb el cicle vital, la dreta estava menys fragmentada i a penes hi havia espai parlamentari a la seva destra, mentre que a la sinistra de la socialdemocràcia es van produir més moviments. Així, ha estat habitual el salt de membres del PCE, CCOO i Esquerra Unida al PSOE (Rosa Aguilar, Nicolás Sartorius, Antonio Gutiérrez, Diego López Garrido, Cristina Almeida…). O de la formació de la rosa i el puny a la dreta, com la exlíder de UPyD, Rosa Díez.

També hi ha hagut una evolució cap a postures més conservadores dins del propi PSOE, tant durant els seus anys d'activitat parlamentària i governamental, com una vegada fora del Congrés o del Govern espanyol. L'exministra socialista Cristina Alberdi, per exemple, va acabar assumint la presidència del Consell Assessor de l'Observatori contra la Violència de Gènere de la Comunitat de Madrid, amb la popular Esperanza Aguirre al capdavant.

Jaime Aja Valle, professor de Sociologia de la Universitat de Còrdova, estima que també ha d'analitzar-se des d'una perspectiva generacional. "Molts polítics es van socialitzar políticament en una època amb una hegemonia cultural de l'esquerra i amb l'efervescència de la teoria marxista. Van entrar per aquesta via i es van deixar portar per la societat, el gir conservador de la qual va acompanyar el propi gir dels representants públics".

El sociòleg es remunta en el temps per explicar que en els programes electorals dels comicis de 1977 i 1979 hi havia "vies socialistes o socialitzants". És a dir, que els partits assumien que l'Estat havia de tenir un major paper en l'economia, una tesi que es va anar  després de la revolució conservadora dels vuitanta, "ràpida i radical", que va provocar un viratge a la dreta en el pensament polític alhora que augmentaven les llibertats.

Els polítics, segons el professor de la Universitat de Còrdova, es van moure amb la societat, d'aquí ve que alguns procedents del franquisme es llisquessin cap al centre i, fins i tot, cap a la socialdemocràcia. "Va influir la feblesa de les estructures partidistes de l'època, que eren relativament recents. Per això, l'adscripció a un partit responia més a una qüestió conjuntural, quelcom que no es va donar tant en altres països europeus", matisa.

Evoluciona el polític o el partit?

Carlos Rico creu que no és convenient generalitzar i que caldria estudiar cas per cas. De fet, qüestiona l'enfocament monolític que un polític es faci conservador amb el pas dels anys. "Pot succeir que el partit no estigui on estava abans. Llavors, algú pot canviar de formació abans que canviar els seus principis. De la mateixa manera que pot fer-se conservador al mateix temps que canvia la política del seu partit".

El professor de la Universitat Pontifícia Comillas posa com a exemple el PSOE del passat, amb integrants a l'esquerra de la socialdemocràcia i altres adscrits a l'ala liberal progressista, com Felipe González, Joaquín Almunia o Carlos Solchaga. "Més enllà que passés de la jaqueta de pana als consells d'administració, l'expresident del Govern continua defensant l'Espanya monàrquica com feia en la transició".

"Encara que el partit qüestionés la institució real, ells segueixen on estaven. És a dir, que el PSOE —un partit que ha aglutinat moltes sensibilitats— s'ha mogut cap a l'esquerra amb Pedro Sánchez, qui s'havia presentat com a pertanyent a l'ala liberal, però després es va adonar que li resultava més rendible davant dels votants fer-ho com un esquerrà", opina Rico.

Les formacions estan canviant les seves posicions, segons el politòleg, perquè han percebut que són més valorades pels votants si s'escoren cap als extrems que si se situen en posicions de consens. "Els joves d'avui veuen la política molt diferent als d'abans. Basta observar les xarxes socials, on abunden la polarització i els extrems, mentre que ja no hi ha centre", raona Rico.

Els cants de sirena del sistema

La divergència de l'evolució personal i la del partit, l'edat i la poltrona. Jaime Aja creu que tot és susceptible d'enganxar-se. O, com explica ell, pot produir-se una certa cooptació social. És a dir, que un progressista acabaria acomodant-se a un nou estatus: "Un outsider, procedent de la classe treballadora o mitjana, que durant anys exerceix la política té relacions socials amb la classe alta i es va adequant a elles".

Les llotges dels clubs de futbol, les festes de l'alta societat, el frec amb els empresaris… "Les institucions poden servir com a instrument de cooptació de polítics d'esquerres, radicals o revolucionaris a posicions conservadores o afins al pensament dominant", afegeix el professor de Sociologia de la Universitat de Córdoba, qui no el veu sempre com una cosa planificada, sinó com una adaptació al nou mitjà.

"Resideixen en un barri obrer i comencen a tenir altres amics, costums i formes de consum, de manera que el seu pensament es va fent més conservador", raona Aja, qui argumenta que si un polític de dretes es compra una casa no sorprèn, mentre que al contrari causa polèmica. "Si viu com un conservador fa sospitar als seus votants, perquè els seus hàbits de vida i les seves relacions poden afectar les seves polítiques".

Per què els de dretes no emprenen el camí ideològic invers? "Els instruments de cooptació de les classes dominants són més potents que els de l'esquerra. A més, passen de gaudir d'uns privilegis heretats a uns privilegis polítics, una aspiració legítima per a ells. En canvi, per a una persona progressista, transformadora o revolucionària és un signe d'acomodació, per la qual cosa ha de resistir els cants de sirena de la dreta", conclou el sociòleg.

Canvia el partit o el votant?

L'evolució del votant també pot anar en paral·lel a la del polític o del partit, una qüestió sociològica difícil de resoldre, segons Carlos Rico. "Es mouen ells autònomament o són arrossegats pels discursos dels seus líders? Crec que els mitjans, els polítics i els qui creguin opinió condueixen a la societat cap a unes certes posicions", creu el professor de la Universitat Pontifícia Comillas.

El politòleg està convençut que es mouen més els partits que les persones. I que aquestes poden desplaçar-se en l'arc ideològic perquè precisament ha variat l'estratègia de la formació que recolzaven. Per això, es posa en la pell d'un hipotètic votant que podria plantejar-se: "El meu partit em pot dir que sóc un traïdor o de dretes perquè m'he comprat un xalet". Alguna cosa que també succeeix amb els propis polítics.

Ignacio Jurado creu que partits i ciutadans evolucionen en paral·lel, si bé cadascun respon a les seves circumstàncies. "Quan tens més a perdre, et fas més conservador. A l'augment dels ingressos i de l'edat, caldria afegir la situació familiar, la qual cosa aporta una visió més tradicional". És a dir, que quan algú ha de pagar una hipoteca i té fills, la seva ideologia o la seva opció de vot poden variar.

"De totes maneres, els partits tenen un pes per si mateixos que transcendeix a les persones. És un organisme multicel·lular, al qual s'incorporen nous membres, encara que continua mantenint una vida pròpia més enllà dels seus polítics i dels seus votants", afegeix el professor de la Universitat Carles III, qui reconeix que els uns i els altres poden influir en les seves estratègies.

Per exemple, la maduresa dels seus dirigents podria vernissar al PSOE d'una imatge institucional o situar-lo més a la dreta. De la mateixa manera que si els seus electors s'acosten o entren en l'edat de jubilació, la formació no els ignorarà i incorporarà al debat el tema de les pensions. "El partit té una ideologia que se sol mantenir, si bé és voluble en funció dels seus líders i dels ciutadans", apunta Jurat.

Generació i cicle vital

La politòloga Berta Barbet, experta en comportament polític i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), pensa que la socialització és un element clau, de manera que és difícil que puguin canviar els valors que un atresora en la joventut. "S'ha assumit que a mesura que aconsegueixes una estabilitat econòmica et tornes més conservador, però és un canvi més petit que el de base".

Clar que un pot valorar el que abans no tenia, prossegueix Berta Barbet, encara que rebutja que es degui només a una qüestió d'edat. "A Espanya els canvis generacionals són més rellevants que els canvis de cicle vital. És difícil que canviï d'una forma dramàtica qui es va criar políticament amb la transició o amb el 15-M. Això impacta més en la teva percepció política que el fet de tenir vint o seixanta anys".

I no influeix el pas del temps si aquest esdeveniment va succeir durant la joventut? "Amb els anys pot haver-hi nous elements que t'afectin, com la decepció o el fet de valorar aspectes que abans no apreciaves", matisa l'editora de Politikon, qui reconeix la dificultat que un conservador es torni progressista. "És complicat. Hauria de succeir alguna cosa en la seva vida que li porti a això, com quedar-se sense res i haver de començar de zero".

Jaime Aja també creu que hi ha una evolució que respon al tall o generació, més enllà de l'edat, encara que segons ell els anys influeixen en la nissaga de les preferències polítiques. "Les dels joves poden variar més, perquè la seva situació està marcada per la inestabilitat laboral. Si estan en atur o en precari, escolten a qui planteja canvis. En cas contrari, poden sentir-se més atrets per polítiques que tendeixin a l'estabilitat", explica el sociòleg del treball.

Hi ha un gir històric i en la pròpia biografia de les persones, tant en el ciutadà com en el polític, prossegueix Aja. De manera que, quan un votant compleix trenta o quaranta anys pot moderar el seu discurs i estar a favor de "polítiques d'ordre", fins i tot dins del camp progressista, creï el professor de la Universitat de Còrdova, qui observa un cert gir a l'esquerra en la societat des que José María Aznar va deixar la Moncloa. "La raó que governés Rajoy va ser la desmobilització de l'esquerra".

Genètica, educació i experiència

Ignacio Morgado Bernal planteja que l'educació —des de la família, el lloc de naixement i l'ambient on ens criem, fins a les persones amb les quals ens relacionem, com els amics i fins i tot els professors— fa que siguem d'esquerres o de dretes, encara que també influeixen els factors biològics. "Ara bé, la psicologia existeix perquè no hi ha dos individus exactament iguals". Però pesa més l'entorn o la genètica?

"És impossible trobar un comportament en el qual no influeixin tots dos factors. L'educació interactua amb la biologia i està relacionada amb l'experiència", explica el catedràtic de Psicobiologia en l'Institut de Neurociència i en la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), qui deixa clar que fer-se més conservador amb els anys és de sentit comú i respon a una lògica aclaparadora. "Els joves són més rebels i accepten actituds més agressives. És a dir, la falta d'experiència i de maduresa els fa ancorar-se més en una posició ideològica".

No obstant això, Morgado no creu que amb els anys variïn els valors, sinó l'enfocament per a canviar el món. "Qui va adquirir principis de tolerància i de bon fer sol mantenir-los, però busca fórmules que atenguin a tots els ciutadans, no sols a la seva manera de pensar. De manera que, per exemple, poden renunciar a la violència com a mètode", afegeix l'autor d'Emocions i intel·ligència social: les claus per a una aliança entre els sentiments i la raó (Ariel).

"El conservador madur no és necessàriament de dretes, sinó que busca posicions de compromís i fuig de formes més radicals i impositives", opina el catedràtic de Psicobiologia, qui analitza els canvis que es produeixen amb el pas de l'edat malgrat que els gens hagin condicionat la nostra orientació ideològica. "La principal capacitat del cervell és la seva plasticitat, de manera que un canvia quan sofreix determinades experiències".

Un factor biològic que influeix en la personalitat és la reactivitat emocional, segons Ignacio Morgado Bernal, qui es val d'una metàfora per a explicar l'evolució de la nostra doctrina política: tothom neix amb un canó d'un determinat calibre (els gens), que determinarà la força amb la qual reaccionarem davant determinades situacions emocionals. Podem fer-ho amb més o menys força, enrabiats o callats, encara que el calibre d'aquest canó és heretat i es manifestarà al llarg de la nostra vida.

"Però cap a on apunta aquest canó i quan dispara?", es pregunta el catedràtic de la Facultat de Psicologia de la UAB. "Això ho determina l'educació i canvia amb l'edat, de manera que de gran ja no et cabregen situacions que sí que ho feien de jove, perquè l'estímul és diferent. Els gens determinen la força. Però l'educació i la cultura, que canvien amb l'edat, determinen cap a on dirigeixes les teves emocions. Ara bé, el calibre del canó continua sent el mateix".

El cotxe, el pis, la hipoteca o els fills poden fer-nos més conservadors, perquè hem de respondre a unes exigències, que acaben formant part de l'aprenentatge i l'experiència. "No és el mateix ser un adolescent lliure de tota classe de responsabilitats —perquè pots actuar com et doni la gana i fins i tot alguns actes són perdonats perquè s'atribueixen a la joventut— que ser gran, quan la teva actitud pot afectar les persones que t'envolten", afegeix Morgado, qui explica així com la recollida d'informació per un cervell plàstic determina una modificació del comportament.

De la confrontació al consens

El catedràtic de Psicobiologia no atribueix a una causa concreta que els polítics evolucionin de l'esquerra al centre o a la dreta. Respon a l'oportunisme, a l'intent de créixer o a la mera supervivència? O, simplement, el progressista es fa conservador amb el pas dels anys? Morgado torna a la psicologia: dependrà de cada cas.

"Al polític que fa de la política la seva professió li interessa molt més la política que manté el seu escó que la que manté els seus principis. Es professionalitza, necessita sobreviure i això influeix en els seus principis. Pel que s'entén que canviï per interès personal, però també que els anys i l'experiència li faci veure les coses d'una altra manera. I això és bo, perquè forma part de les capacitats del cervell per adaptar-se a un món enterament canviant", matisa.

El cervell, doncs, adapta el nostre comportament per ajustar-lo al mitjà i a les circumstàncies en les quals vivim. "Si fos rígid i no s'emmotllés, els humans hauríem desaparegut fa molt temps", afegeix Morgado, qui insisteix que l'evolució ideològica no obeeix tant a un canvi de sentiments o de valors com a un canvi de les maneres d'actuar perquè la societat s'adapti a aquests valors.

"Quan ets jove, creus en la solidaritat, però les manifestacions per aconseguir els teus propòsits poden ser més agressives o violentes. En canvi, amb l'edat assumeixes que hi ha fórmules basades en el consens. Tradicionalment, en l'esquerra es pensa que la dinàmica de progrés implica més competència que cooperació. No obstant això, aquesta dialèctica d'enfrontament està superada i qui millor ho demostra és la ciència, que no podria avançar si no hi hagués cooperació entre els científics", teoritza el catedràtic.

Segons ell, els més grans comprenen millor que els joves que "la cooperació és més progressista que l'enfrontament". Així, Morgado creu que un ha de competir amb si mateix per a millorar cada dia, mentre que la competència amb l'altre produeix "odis i corrosions". Per això, a l'hora de respondre a per què els polítics espanyols es passen de l'esquerra a la dreta, estima que més que un canvi de valors es tracta d'un canvi de procediment.

"Amb setanta anys, ja no ets partidari de revolucions, encara que quan era jove jo mateix vaig sortir al carrer a manifestar-me contra el franquisme", conclou el catedràtic de l'Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. "Ara bé, llavors com ara continuo pensant que és millor una societat igualitària, solidària i justa".