Precarietat, falsos autònoms o tocar per la cara: l'altre caché dels músics al festival

Les dades apunten a un pelotazo. Segons xifres de l'Associació de Promotors Musicals (APM), organització que reuneix les 74 majors empreses del sector i concentra el 80% de la facturació nacional, l'any passat es va aconseguir un rècord històric: el 2018 van guanyar 334 milions d'euros, una cosa mai vista al nostre país.

Ricky Lavado, bateria de bandes com Egon Soda o Nudozurdo i membre de la Secció de Música de la CNT de Madrid, ho simplifica per a dummies: “Si música és treball, llavors un músic serà un treballador, i si un músic és un treballador, no hi ha dubte que s'han de respectar una sèrie de drets laborals”. Uns drets que molt pocs festivals –sempre hi ha honroses excepcions– respecten, quelcom que contrasta amb la taula de beneficis en els quals es mouen: “Et pares a comparar el rendiment i l'explotació econòmica que fan amb el nivell de precarietat que infligeixen i no dónes crèdit”.

El gran Casino

Nacho Vegas situa el principi de la fi allà per l'any 2000, moment en el qual gran part dels festivals es van lliurar a l'especulació. “Abans les bandes tenien el seu caché i s'oferien als festivals, aquests negociaven i els pagaven si ho creien pertinent. Però tot això va canviar i va començar a donar-se una espècie de joc de casino en el qual determinats festivals fitxaven bandes oferint-los el doble del seu caché perquè integressin el seu cartell”.