Pretenders, quina canya!

Anar a un concert d'una llegenda del rock és sovint una incògnita. Estàs entre l'aprensió i l'expectació positiva, entre l'admiració i el recel. No saps mai què et trobaràs, si escoltaràs l'artista que va ser o una nova versió light, la que et va fer vibrar o una ja cansada de voltar pel món de la música. No sempre toca bingo.

Són les 10 del vespre, i apareix dalt l'escenari. Discreta però contundent, vestida de negre, amb les seves llargues botes característiques i aquest posat sorneguer. Amb la seva mítica guitarra Fender Telecaster, comença el concert amb els riffs de Losing my Sense of Taste:

Dec estar passant per una metamorfosi

La demència senil o algun tipus de psicosi

No m'importa ni el rock and roll

Tots els meus preferits semblen cansats i vells

Malgrat el que diu la cançó, irònica i satírica, ja veus que els Pretenders no han vingut per complaure a cap audiència conservadora, han vingut a fer soroll, a fer el que sempre han fet, Rock. De fet no han deixat de fer-ho mai, els seus dos últims discos són molt bons, especialment l'últim Relentless editat el passat mes de setembre que destil·la guitarres potents a dojo.

El repertori del concert conté temes clàssics com Kid, Hymn to Her o Back on a Chain Gang, i temes més recents que sonen igual, o inclús més contundents que els més antics. No deixa de ser desconcertant que amb un repertori d'aquest mena, l'organització del festival Nits de Barcelona, que s'inaugurava aquest dilluns, no hagi tret totes les butaques de la platea per permetre al públic ballar. Sort que en algun moment, la gent s'aixecava i es movia, emportats per la imparable descàrrega de decibels de la banda.

El cert és que Chrissie Hynde és el Rock. Ella representa l'essència mateixa del que és el Rock, energia, actitud, compromís, combinant delicadesa i feresa, gamberra i insolent, inconformista, acceptant l'envit de l'edat amb orgull i convicció. No ha deixat mai de compondre, i de fer gires, convençuda que el seu treball és present i també perdura inalterable en el temps.

Amb unes arrels del llegat stonià amb actitud punkera i la frescor de la New Wave, els Pretenders són una de les bandes més importants de la història, que ha sabut combinar amb encert la versió més roquera de la música amb el Pop. Com a solista, la Chrissie és una cantant que no ha perdut la frescor i potència de la seva veu però també una sòlida guitarrista, acompanyada d'una banda molt poderosa, amb un fantàstic James Walbourne, un guitarrista portentós.

El concert continua farcit de cançons incontestables, aclaparadores, que sovint despentinen a més d'un espectador desconcertat, sorprès per l'energia desfermada de la banda. Alguns inclús, sobrepassats, abandonen el recinte, preguntant-se on estaven els Pretenders més Pop. Sense concessions, Chrissie Hynde ja és una de les icones més poderoses de la història del Rock.

Aquesta americana d'Ohio que va anar a Londres amb 20 anys, el 1980 va publicar el primer disc dels Pretenders. Es va sobreposar a principis dels vuitanta a la mort del seu guitarrista i la seva baixista en només dos anys, James Honeyman-Scott i Pete Farndon, i va saber perllongar la trajectòria de Pretenders gairebé sense interrupcions fins als nostres dies, amb àlbums que resulten encara tan vivificants com Hate for Sale (2020) o el recent Relentless (2023). Periodista musical de jove, parella de Ray Davies (The Kinks) i Jim Kerr (Simple Minds), defensora amb dents i ungles d'una carrera independent com poques, Chrissie Hynde amb 73 anys convenç encara i confirma que la música no té edat, que el rock interpretat així, sense artificis, sense efectes especials, ni sons pregravats ni Auto-Tune és la música popular per antonomàsia.

Viure per sempre, aquest és el pla

L'home mortal més longeu

Amb una ànima que no es pot morir

Amb una cançó que sempre s'estima

La immortalitat com a mitjà i no com a pretensió, per crear, fer art, tirar pel dret, de manera constant, seduint sense enganyar, sense impostures, sincerament, amb ràbia i emoció.