El context polític sorgit de les eleccions generals del 23 de juliol, amb un PSOE que necessita del vot favorable tant d'ERC com de Junts per aconseguir la reelecció de Pedro Sánchez com a president espanyol, ha obert l'escenari per a la possible aprovació d'una Llei d'amnistia. La normativa, que podria servir per posar a zero el comptador de la repressió contra el Procés -en funció de l'abast que tingués-, té com a precedent més destacat i recent a l'Estat la Llei d'amnistia del 15 d'octubre de 1977.

Aprovada en plena Transició i pensada com un dels elements per consolidar la nova democràcia, la normativa va servir per deixar sense efecte les múltiples causes obertes durant la dictadura franquista per pretesos delictes polítics i perquè recuperessin la llibertat centenars de presos polítics. També va ser una llei de "punt final", que impediria investigar i jutjar les múltiples vulneracions de drets humans comeses pel règim dictatorial, si bé aquesta segona qüestió es començaria a denunciar de manera més o menys àmplia anys després de la seva aprovació.

L'amnistia no va sorgir del no res, sinó que era una demanda de feia anys de l'antifranquisme i va ser reclamada per milers i milers de persones en mobilitzacions als carrers. Protestes que van arrencar a Barcelona el febrer del 1976, quan tot just feia uns dos mesos i mig de la mort del dictador, traspassat el 20 de novembre de 1975. Impulsada per l'Assemblea de Catalunya, però convocada formalment per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), la primera manifestació va produir-se el diumenge 1 de febrer, mentre que la següent es faria una setmana després, el dia 8.

En ambdós casos, van ser prohibides pel governador civil de l'època, Salvador Sánchez Terán, però van celebrar-se igualment, en una constatació que les coses començaven a canviar. La del dia 1 havia d'arrencar a l'actual passeig Lluís Companys, per acabar a la plaça Catalunya, però la realitat és que les càrregues policials van començar abans que la mobilització es posés en marxa i no es va poder fer el recorregut previst. Amb tot, el gruix dels manifestants van mantenir-se als carrers i les escenes de violència policial van continuar a l'Eixample durant diverses hores, fins que la protesta es va dissoldre.

L'historiador David Ballester, expert en la Transició i juntament amb Manel Risques autor de Temps d'amnistia. Les manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona (Edicions 62), subratlla que l'èxit de la convocatòria -va reunir entre 40.000 i 50.000 persones- "va sorprendre tants als propis convocants com a la Policia, que es va veure desbordada. Aquell 1 de febrer els manifestants van aconseguir el que s'anomenava 'espais de llibertat' i ocupar espais com el carrer Aragó per mobilitzar-se amb certa normalitat".

Una setmana després, va haver-hi un enorme desplegament policial -les fonts parlen d'uns 8.000 agents- a la capital catalana, però la mobilització va repetir-se. La convocatòria tenia com a punt d'inici el parc de la Ciutadella, però la policia va impedir-ho i la protesta va traslladar-se a diversos punts de la ciutat, com ara el mercat de Sant Antoni, la plaça de la Sagrada Família o la dels Cinc d'Oros -la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia- on se'n forçaria la dissolució. La violència i la repressió policial van ser molt més elevades i va passar-se de dos detinguts el dia 1 -posteriorment torturats a la prefectura de Via Laietana- a una quarantena, que majoritàriament anirien a parar a la comissaria del carrer Enric Granados, on van patir maltractaments de tot tipus.

La capital de l'antifranquisme

En conversa amb Públic, Ballester subratlla que es poden considerar les "primeres" mobilitzacions massives de tot l'Estat per reclamar l'amnistia i que van significar un "abans i un després". De fet, l'historiador apunta directament que eren les majors mobilitzacions contra la dictadura des de la vaga dels tramvies del 1951, que un quart de segle enrere s'havia desenvolupat també a la capital catalana.

"40.000 o 50.000 persones no era una broma, tenint en compte que si et detenien podies tenir conseqüències greus, com la pèrdua de la feina, del curs acadèmic o, evidentment, els maltractaments que podies patir a comissaria". Malgrat tot això, "es va mobilitzar gent de totes les edats i va haver-hi una situació nova. El mateix Sánchez Teran va reconèixer a les seves memòries que els va sorprendre la capacitat de mobilització".

No és casualitat que les protestes arrenquessin a Barcelona, que Ballester defineix com la "capital de l'antifranquisme". Des del 1971, existia l'Assemblea de Catalunya, plataforma unitària dels opositors al règim que no tindria equivalent a l'Estat fins al març del 1976 -ja amb el dictador mort-, que actuava "com a gran eix vertebrador i palanca de mobilització". En aquest context, la mort del dictador "marca un punt d'inflexió" i l'historiador posa èmfasi en què "hi havia un anhel de llibertat que es podia palpar molt transversalment a tota la societat", a través, per exemple, de la vaga general que el 1974 s'havia fet al Baix Llobregat.

En aquest sentit, Ballester subratlla que "el carrer era un element fonamental per pressionar per aconseguir canvis" i, a diferència de la "versió edulcorada de la Transició", recalca que "molts pensem que sense la pressió del carrer no s'hauria arribat a la democràcia", allunyant-se del relat que simplement va ser "una cosa pactada entre les elits". Les protestes de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona van convertir-se en "el punt d'inflexió, perquè d'una manera ja irreversible els antifranquistes ocupin el carrer i el facin seu, malgrat la repressió".

Rebuig de l'extrema dreta

A partir d'aquell moment, la mobilització per l'amnistia agafarà força, juntament amb altres demandes que en el cas del Principat poden sintetitzar-se en el crit de "llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" que resumeix les principals demandes de l'oposició antifranquista a Catalunya.

A principis de juliol, des de diversos punts de Catalunya i també del País Valencià van arrencar les sis columnes de les Marxes per la Llibertat, que malgrat la repressió -van acumular més de 100 detinguts- també servirien per difondre i pressionar en favor d'aquestes reclamacions. I, de fet, el 30 de juliol el Govern d'Adolfo Suárez va aprovar una amnistia parcial per a algunes de les persones empresonades per motius polítics, una mesura considerada insuficient per al gruix de l'antifranquisme.

Les diades de l'11 de setembre de 1976 -amb una massiva mobilització a Sant Boi de Llobregat- i de 1977 -ja amb Barcelona com a epicentre- servirien per impulsar les demandes i contribuirien a l'aprovació d'una amnistia ja molt més àmplia que arribaria el 15 d'octubre del 1977 -i de l'Estatut de Catalunya de 1979-. Ballester recalca que en aquell moment "no es va tenir present" que la normativa incorporava articles que "exoneraven franquistes" i els cossos policials de la dictadura, en part "per l'eufòria d'haver aconseguit una fita com l'amnistia". I opina que "no podem analitzar situacions del passat amb ulls del present, s'han de posar en el seu context".

Sí que hi va haver, però, opinions contràries a l'amnistia, que bàsicament provenien "de l'extrema dreta", fonamentalment articulades a través de Fuerza Nueva. De fet, la revista de la formació va arribar a publicar un text sota el títol "l'amnistia de la vergonya", que no seria gens estrany que, com a expressió, la tornem a veure les properes setmanes en boca dels sectors, com PP i Vox, que s'oposen a l'amnistia als encausats pel Procés.