La poesia de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) acostuma a anar acompanyada de paraules com enigmàtica o hermètica. I això de l'hermetisme el té una mica neguitós. Sobretot ara que acaba de publicar Tristissima noctis imago, títol que surt del final del primer vers del pròleg de les Tristeses d'Ovidi i que fa referència a una visió molt trista d'una nit en la qual el poeta plora perquè ha hagut de deixar enrere coses que s'estimava molt.

Això de les referències és un altre assumpte que Gimferrer domina. Els seus textos, siguin de prosa o lírics són com uns ecosistemes on hi habiten un munt d'espècies de diferents temps. I és clar, començar a trobar-se noms de pel·lícules o pintures que no s'han vist pot arribar a aclaparar (tot i que també es poden percebre com un al·licient per ampliar coneixements). En tot cas, hi ha un fil que lliga tota la producció d'aquest poeta, traductor i crític literari i és que la bellesa que escampa és superlativa.

Tristissima noctis imago, publicat per Vandalia, és un llibre breu que combina poemes en castellà amb quatre en català, i que compta amb un epíleg de José Luis Rey. Aquest traductor, assagista i també poeta destaca la humanitat de Gimferrer: "No solo fértil estética luminosa hay en Gimferrer, sino también una profunda humanidad. Quien haya tenido el privilegio de tratarlo sabrá lo que digo. Y su humanidad es una preocupación por lo esencial del Ser y de los hombres, por vivos y muertos unidos bajo la lluvia que cae".

L'efecte del conjunt dels poemes d'aquest llibre és el d'una colla de guspires que encenen un foc vigorós; un foc que connecta amb les coses que importen, i que es revelen com una actitud vital que es revolta per no deixar-se vèncer malgrat que la foscor (amb totes les seves accepcions) s'acabarà imposant inexorablement.

Al poema 'In awe', diu que "no viviremos como la gardenia" i recomana viure "en la lobería". Són pensaments sorgits de coses viscudes durant la pandèmia?

No, això és una altra història. Una de les coses que m'han preocupat més és procurar evitar que els versos tinguessin sentit lògic i en tinguessin de poètic. I això costa una mica.

Sí, allò de l'ètica de l'estètica… però això de la gardènia és com si fos un crit del poeta, una actitud vital.

Això que dius d'aquest vers fa referència a una cosa de la condició humana en general i a l'època actual. El sobrado és una habitació de més a més, que de vegades es feia servir de rebost. Això de la gardènia vol dir que la flor de la vida té una durada determinada. Això enllaça amb el leitmotiv del començament, això vol dir que el temps de la vida humana és curt, però tot això jo no ho vull racionalitzar, eh? I la gardènia té molta tradició poètica, a la cançó popular té molta presència… Però és que a la gardènia, a la flor de la vida, a la plenitud, no hi vivim gaire.

Al llibre no hi ha cap poema escrit el 2019 ni tampoc al 2020. Durant els mesos durs del confinament, no va escriure res?

No, només dos poemes i el 2021. Però això no és tan estrany eh?, passa moltes vegades. Des de l'any 1981 que escric i publico Aparicions fins a l'any 1988 no vaig publicar res de poesia; tampoc escric i publico poesia entre el 1995 i el 2001; ni entre el 2001 ni el 2006, sempre hi ha pauses. A la pandèmia em vaig dedicar sobretot a llegir, a la meva vida, literalment he dedicat més temps a llegir que a escriure. El 2022 si vaig escriure una sèrie de poemes curts, tots seguits i molt em temo que totalment hermètics.

Hermètics per voluntat o perquè van sortir així?

Això em preocupa en un sol sentit, fins a quin punt el lector ho podrà assimilar, no ho sé… el primer que em va trucar en llegir-ho va ser l'Eduardo Mendoza i el va llegir quan vivia una cosa difícilment competitiva, el naixement del seu nét, i em va dir que li havien agradat més els poemes curts, em va dir "és muy bonito pero muy hermético". Ara em preocupa si tot plegat és tan hermètic que el lector no hi pugui entrar…

El tema que la joventut no dura sempre ja apareix als seus primers poemes escrits quan era un jove de vint-i-pocs anys. Amb tot a vostè Octavio Paz li va dir que sempre seria un poeta jove.

Sí m'ho va dir i ho va deixar escrit. No obstant, parlant objectivament, parlant en termes d'edat em sento perfectament com els directors de cine, que a la meva edat, la gent comença a no comprendre'ls, tot i que després es pot produir una recuperació. Amb els poetes passa que n'hi ha que amb els anys van escrivint més i més, encara que no sempre sigui necessari que escriguin tant, el cas més conegut és Jorge Guilén però també Aragón i Neruda; i també hi ha els poetes que cada vegada escriuen menys, menys vol dir que més concentrat i més condensat. I això en el cine passa igual, en el moment que el director arriba a una mena de quintaessencia és quan comença a no entendre-se'l. Quan et fas gran pot passar que no t'entenguin perquè t'has depurat massa, o bé a l'inrevés que en lloc de depurar-te escriguis de més. No estem parlant d'una manera una mica esparsa? Encara que això d'esparsa és un terme medieval…

En aquest llibre combina poemes en castellà amb quatre poemes en català, traduïts per Justo Navarro.

Jo crec que el Justo Navarro em millora! El llibre es publica a Sevilla i això té molts precedents que la gent no sap.

Però sobta, li podien haver dit que descartés els poemes en català.

No, no, no, això no m'ho diran mai, no sé si em dirien el contrari en català, potser sí. Avui no és habitual, però això ja s'ha fet eh? Joan Alcover a principis del segle XX ho va fer, hi ha algun poeta que esporàdicament ho ha fet, no en Gabriel, ell ho va fer en anglès. Ara, deixant de banda Joan Alcover, hi ha una tradició més extensa del que ens pensem, Boscán escrivia en català, i anteriorment n'hi havia d'altres com Pere Serafí, Pere Torruella, Joan de Timoneda…

El llibre es presenta a Sevilla, i potser hi haurà més presentacions arreu. Però tinc la sensació que es prodiga poc, se'l veu poc en tertúlies o conferències, li agradaria fer més coses?

En la mesura de les meves possibilitats faré els actes de promoció que calguin.

Què pensa de les campanyes per reforçar l'ús social del català?

No m'hi dedico. Com tenim el català? Doncs hem de llegir els llibres que es publiquen o sentir TV3… I ara em ve al cap un altre tema, per què a TV3 li costa tant subtitular si no és una pel·lícula de James Bond o algun telenotícies? Jo diria que no és per garreperia, perquè es gasten molts diners en altres coses, és perquè hi ha una cosa atàvica que els diu que la gent no té l'hàbit de llegir subtítols, i també hi ha un trauma molt antic que ve de TVE que van fer un cicle Rossellini subtitulat i quan van veure l'audiència van deixar de subtitular, excepte en casos concrets. En català has de veure totes les pel·lícules doblades, no subtitulen.

Entesos, però tornem a la situació actual del català.

Recordo una frase del pare Batllori en una presentació d'un llibre que jo hi era: "tard o d'hora hi haurà una reacció purista contra l'actual català xaró". Això ho va dir el pare Batllori, ara has de pensar com parlava i escrivia el pare Batllori. Ell parlava i escrivia un català del segle XV aproximadament. No sé si s'ha produït la reacció purista que deia el pare Batllori.

En llibres anteriors ha parlat de situacions polítiques, com el de Buffalo Bill i Jordi Pujol. El procés no li ha despertat la inspiració?

En realitat tenia un poema, bé tinc un poema que es diu Esquerzo que porta una cita d'Ungaretti que diu "in Sardegna" que va sobre aquella situació tan grotesca que va passar a Sardenya, te'n recordes?, quan van detenir a Puigdemont, però aquí, en aquest llibre no encaixa un poema irònic de peripècies judicials. El que va parlar millor va ser l'advocat italià: "tot això que passa a Catalunya hauria de correspondre al TSJC i no al Tribunal Suprem espanyol", ell parlava amb una gran convicció autonomista italiana. I com ja saps les derives judicials encara no s'han acabat…

Queda clar que està al dia de la política i que li interessa.

Sí, encara que no sempre per escriure. Segueixo molt la política i dec ser dels pocs que s'ha llegit el llibre de Chomsky sobre Ucraïna, per exemple. Escric moltes coses de caràcter polític, ho he fet sempre, una cosa molt antiga que em ve al cap és quan vaig escriure sobre la mort del Che Guevara.

Fa unes setmanes li van donar el premi Liber per reconèixer la seva feina com a editor. Vostè és dels que pensa que es publica massa o no?

Això no és nou. Amb èpoques de crisi econòmica es venen més llibres. Per què el llibre i en el seu moment ho van ser les sales de cinema resisteixen i són immunes en moments grans de crisis. Aquest tema em preocupa poc, perquè potser es publica massa, però importa poc, perquè el temps és un gran escultor. Si es publica massa no importa perquè el temps després s'encarrega de passar el sedàs.

Hi ha dos poemes dedicats a Jorge Trias Sagnier, denoten que la seva mort el va impactar; i en general el tema de la mort és molt present…

Aquests dos poemes no són gaire hermètics precisament… El tema de la mort no és més present ara que abans, quan tenia vint-i-tants també escrivia sobre la mort, tot i que abans ho utilitzava com un recurs barroc. De fet hi ha pocs poemes que parlin de manera explícita sobre la mort, tot i que hi faig al·lusions, sí.

Li preguntaré més directament, el preocupa enfilar el final de la vida?

No més que en cap altre moment. Em preocupa que amb el pas dels anys escrigui cada vegada més comprimit. El dubte amb aquest llibre és si agradarà.

Haver escrit amb vint-i-pocs anys llibres que ja formen part de la història de la literatura espanyola del segle XX, el Nacional de Poesía, etc, l'ha condicionat a l'hora de seguir creant?

Llegeixo molt els meus llibres quan surten, i curiosament em sé més poemes d'altres que de meus. D'això que dius no en vaig ser conscient, i en aquells anys escrivia moltes coses que no publicava i que no he publicat mai. Hi ha llibres que no he publicat com Experimentos en poesía i Madrigales. I també tinc llibres en prosa que he començat i no he acabat.

El tempta tornar a escriure una novel·la?

Ara no, en vaig fer dues La calle de la guardia prusiana i Fortuny. I en vaig començar una que la idea en si era bona, però no me'n vaig en sortir, anava de les relacions entre feixisme i nacionalisme en el temps de la Segona Guerra Mundial partint d'una distopia, de la idea que s'havia produït un pacte secret entre feixistes catalans i falangistes, a la Catalunya dels anys 50. En vaig escriure un capítol, però vaig comprendre que la documentació se m'havia menjat.