Coses del franquisme que s'havien d'explicar

L'escriptor Eduard Márquez, el passat dilluns 7 de novembre, va omplir el Teatre Romea per parlar de 1969, una novel·la nascuda d'un bloqueig literari i d'una crisi vital, i que com el títol indica passa l'any 1969. Però com ja advertia Márquez a Públic el passat juliol, aquí no hi ha protagonistes, ni peripècia, ni una trama convencional. No, tot això que l'autor ja ha demostrat que domina aquí no hi és, perquè això és una altra cosa. La posada en escena d'Eduard Márquez al damunt de l'escenari del Romea per explicar-se va ser una mena de striptease literari, però també vital, perquè sense amagar la seva vulnerabilitat va exposar tot l'entrellat que contenen les més de 500 pàgines de 1969, publicada en català per l'Altra editorial i en castellà per Navona.

Márquez volia capturar un temps on semblava que tot era possible, un temps entre la mort de Franco i l'arribada de Jordi Pujol, i l'any 1969 és l'epicentre per fer-ho. Aleshores Barcelona estava ofegada per un estat d'excepció i ja es començava a parlar com seria la successió del dictador. Els carrers bullien d'idees noves i ganes de canvis, però, ni tothom era antifranquista, ni la lluita per les llibertats individuals era homogènia i unitària.

Per oferir una panoràmica d'aquest escenari i representar la repressió i l'opressió de l'època, Márquez ha prescindit de floritures, però no de la crueltat de moltes situacions que tenen a veure amb la violència física que exercia la policia, i la censura que imperava en molts aspectes del dia a dia. Per això el que ofereix són veus i documents diversos, i qui parla són treballadors de fàbriques (alguns amb consciència política i d'altres no), estudiants combatius, censors, militars, gent anònima que feia la lluita des de la seva petita parcel·la… en definitiva parla la vida en tota la seva pluralitat. I és que a la Barcelona tardofranquista hi havia tot això, encara que sovint aquesta diversitat s'hagi obviat o encara no s'hagi tractat prou amb la profunditat que convindria.

Del col·lapse vital a la novel·la salvatge

A conseqüència de la crisi econòmica del 2008, la vida de Márquez va patir un sotrac considerable. Si fins aleshores havia aconseguit viure dels seus llibres, les liquidacions van començar a encongir-se fins al punt que les editorials li enviaven cartes comunicant-li que havien decidit trinxar els seus llibres. Per exemplificar-ho, l'altre dia al Romea, va decidir llegir una d'aquestes cartes on se li comunicava que es destruirien 1.404 exemplars de L'últim dia abans de demà, una de les seves novel·les més celebrades.

"És difícil tirar endavant sense res. Jo en qüestió de mesos vaig rebre dotzenes de cartes com aquesta, i va quedar afectada la pràctica totalitat dels meus llibres per adults i la pràctica totalitat dels meus llibres per a nens. En poc més de mig any em vaig quedar sense pràcticament res. La conseqüència immediata d'això és que has de començar a ampliar el radi de les feines alimentàries, has de començar a buscar feines, més classes, més traduccions, i la segona conseqüència és que no tenia temps per llegir per aprendre per pensar en el que volia fer més endavant. I quan has estat pensant tota la vida que arribi aquest moment, i aquest moment es fon en l'aire, la veritat és que es fa difícil tirar endavant. I en certa manera quadra amb allò que va escriure Kafka en una carta al seu amic Max Brod el 5 de juliol de 1922: un escriptor que no escriu és un monstre que festeja amb la bogeria", va explicar Márquez.

Aferrant-se al festeig amb la bogeria de Kafka i també a la deriva que apunta Rafael Chirbes als seus diaris ("Lo peor es que fuera de la literatura voy a la deriva"), l'escriptor admet que es va convertir en "un ésser insofrible, en una persona absolutament empipada amb mi mateix i amb el món. Una persona absolutament amargada i deprimida; perquè tot allò que jo necessitava fer per no ofegar-me era totalment inviable. I durant dos, tres anys em vaig convertir en una persona infecta, ho reconec".

Sortir del pou

L'autor ja ha explicat moltes vegades que el detonant per començar a sortir del pou va ser l'article Pamplinas d'Enrique de Hériz publicat el 18 de gener del 2013 i que apunta, entre altres aspectes, que "una crisis no es una oportunidad para reinventarse, son pamplinas que solo pueden decir los que están por encima de la linea de flotación de este buque fantasma en el que se ha convertido el estado del bienestar. Hay que estar muy ciego para no ver que este precisamente es el momento que la condenada historia nos brinda para escribir la mejor novela de nuestra carrera, la novela salvaje, la que a lo mejor no nos atrevíamos a escribir porque la comodidad de publicar se superponía a la aventura de crear".

Les paraules d'Enrique de Hériz van ser el revulsiu que van fer que Márquez decidís escriure sobre tot el què passava el 1969 a Barcelona. Ell volia parlar de la repressió, de la cultura underground efervescent del moment, de les lluites obreres, de l'LSD… La idea la tenia, però sabia que per escriure-la havia de replantejar-se l'ofici de cap i de nou. Li passava allò que apunta una de les veus del poema Kensington de Gabriel Ferrater: "M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos que sé calcar no valen".

I va començar a documentar-se, d'una manera obsessiva, segons confessa Márquez: "Jo volia fer una novel·la a la Dickens i també com Manhattan Transfer de Dos Passos, però era inviable perquè la documentació se'm va menjar. Em vaig adonar que la novel·la coral no serviria perquè no hi havia manera de controlar totes les veus que hi circulen, em vaig adonar que una novel·la coral acaba sent una novel·la sense heroi i això costa molt de llegir perquè no hi ha tensió narrativa. El primer problema era tècnic, el segon era no estar a l'altura, i el tema tècnic em va col·lapsar, va ser una patacada important perquè el que volia fer no funcionava".

Fins al 2019 totes les temptatives de donar vida a 1969 no avançaven. Van ser un fracàs fins que la vida es va imposar i per extensió, la forma de plantejar la novel·la també. Eduard Márquez es considera un "tipus psicòtic" que té molt present allò de Coltrane que "la natura de les coses determini la manera de tocar". I ho ha aconseguit perquè 1969 és un gran exemple de llibertat creativa. Eduard Márquez ha sigut capaç de trinxar-ho tot per oferir una riuada de vida. I ho ha fet amb les veus i els testimonis dels quals ho van viure. D'aquí rau la potència del llibre, i per això irradia l'esperit salvatge que el va fer néixer.