Reivindicació de l'olfacte com a capacitat essencial de les persones

Després d'explorar Los sabores de la memoria, Ruiz-Goseascoechea analitza ara l'olor dels seus records, que són els de diverses generacions de ciutadans, en un llibre, publicat per Diàbolo Ediciones, en el qual es nota molt la seva experiència periodística en com ha estructurat aquesta memòria de l'olfacte sobre conegudes i molt recognoscibles marques de productes domèstics.

Primer van ser els sabors guardats en la memòria i ara són les olors dels records. És una manera de tancar un cercle o té al cap altres recorreguts relacionats amb els sentits?

Com més estudio els sentits i els records, més camps s'obren.

Quan estava del tot ficat en Los sabores de la memoria vaig descobrir l'extraordinària importància que tenen els mecanismes de l'olfacte per capturar moments viscuts. Però en el període en què vaig escriure ¿A qué huelen los recuerdos?  vaig comprendre que tots els sentits són determinants per a ancorar records; això sí, uns tenen més protagonisme que uns altres, en funció de l'edat en què es produeixen, així com les circumstàncies personals i ambientals de la persona.

Estic bolcat a continuar recuperant els nostres temps passats en els quals els records van de la mà dels nostres sentits. I és que el cercle és impossible de tancar perquè el seu diàmetre és infinit.

Creu que l'olfacte i el gust estan més relacionats amb la memòria que l'oïda, la vista o el tacte?

Molts especialistes asseguren que els únics estímuls sensorials que es queden gravats al cervell fins aproximadament els cinc anys d'edat són els de l'olfacte. I, efectivament recordo molt bé que als 3 anys se'm va quedar gravada en la memòria l'olor de la crema Nivea. Però d'aquesta mateixa edat tinc records visuals, com el de la petxina de Shell, que hi havia en una gasolinera d'Alhucemas, a la vora de casa.

Moltes de les olors de les que parla en el seu llibre formen part de la memòria col·lectiva de l'olfacte de les quals ja hem arribat a les 50. En l'actualitat les noves generacions estan més marcades pels sons i les imatges. Què es perden en deixar de sentir a través de les olors o els sabors?

Una simple olor pot desencadenar una cascada de sentiments, l'olor de la crema solar, la cuina de la teva infància, l'olor de la teva àvia, la cola de l'escola...Aquesta màquina del temps és capaç de transportar-nos a una altra època i a un altre lloc, en un segon.

Portem tres segles de desodoració de la societat, pràcticament des dels temps de la Revolució Francesa, i el canvi i disminució de les olors des de començament del segle XX és vertiginós, i malgrat tot ens resistim a marginar l'olfacte; veurem fins a on arribem.

És cert que vivim immersos en un excés visual i sonor, i això sembla inevitable. Però no oblidem que la vista i l'oïda són sentits que també graven les nostres vides i conformen grans arxius importants, alguns d'ells determinants.

En el llibre s'uneixen olors, records i retrat d'una època passada. Com va ser el procés de creació?

Tant a Los sabores de la memoria com a ¿A qué huelen los recuerdos? he partit d'una recopilació particular d'olors i marques comercials que ens han marcat durant la nostra infància i joventut, que he anat completant segons avançava el treball. He entrellaçat aquests records amb un relat cronològic emmarcat pels diferents llocs en els quals vam anar vivint, a causa dels trasllats del meu pare. Aquestes estades curtes m'han facilitat poder delimitar molt bé els records, en el temps i en l'espai.

I he recorregut a la meva família que és una excel·lent excusa per fer transcórrer les sensacions ancorades a la memòria. La família que apareix en aquests llibres de records i marques comercials, - que no és exactament la meva, però és molt semblant-, és l'arquetip d'una classe mitjana espanyola que viu l'agonia del franquisme i la transició espanyola, amb una lògica molt estesa en aquell temps i un entorn determinat social i culturalment.

També és un relat molt relacionat amb la publicitat, que en els seixanta o setanta servia fins per jugar en família. Ara la publicitat arriba mitjançant 'youtubers', 'instagramers', 'influencers'... Com es recuperaran els records en el futur?

La banda sonora de la infància i adolescència següent a la meva contenia cançons de Mecano, Radio Futura, Tino Casal, Alaska y los Pegamoides o Golpes bajos. La dels meus pares i la meva són, en bona part, d'abans de la democràcia; és a dir, una banda sonora de molta ràdio i només un canal de televisió.

Una banda sonora que contenia per a bé o per a mal, a més dels Brincos, Jeanette, Las Grecas, Serrat i Paco Ibáñez, la sintonia de Cola Cao, la cançó del xaiet de Norit, i anuncis amb sintonies enganxoses i consells publicitaris de Marisol, Gila o Carmen Sevilla.

Avui dia la publicitat continua sent el suport imprescindible del mercat i la societat totèmica que vivim, però han canviat molt les formes. Els llocs que ocupaven Marisol, Gila o Carmen Sevilla els ocupen ara a YouTube per ídols com Rubius (37 milions de seguidors), Vegetta o AuronPlay, els quals, amb un to divertit i casual, els diuen als nostres fills quina marca de consola, videojoc, moto o telèfon, hem de comprar.

El mateix passa amb els 'influencers' d'Instagram, com Aida Domènech (Dulceida, gairebé tres milions de seguidors), Paula Gonu, Pelayo Díaz o Risto Mejide, cadascun en la seva especialitat... I el truc afegit és fer creure que qualsevol pot arribar de la nit al dia a ser un líder mediàtic. I la prova és que ja hi ha cursos i màsters per aconseguir arribar a ser 'influencer'.

Estic segur que l'organisme humà continuarà emmagatzemant records i recorrerà als mateixos quan els mecanismes de recuperació ho determinin. Una altra cosa diferent és el format. Avui dia no funcionen igual que fa 40 anys els bancs de dades, els arxius o les biblioteques; ni tan sols funcionen igual els museus o les sales d'exposicions.

Quan estava llegint el llibre, em venien al cap les cançons publicitàries dels productes. Serà la música el seu pròxim objectiu de memòria literària?

En algun moment cal fer alguna cosa sobre la música i els sentits, i és que hi ha cançons i sintonies determinants en les nostres vides; a casa meva la ràdio estava encesa tot el dia, i això va durar fins anys després que arribés la televisió a les llars. Recordem que la sintonia de Cola Cao, no només va fer famós el producte, sinó que es va convertir en el producte en si mateix La sintonia de Norit va engegantir el producte a la nostra memòria i va arribar a convertir la marca en molt mes que un producte de neteja.

Als Estats Units, en els 70, la sintonia de McDonalds You Deserve a Break Today  va tenir un gran èxit a tot el país, i els temes musicals dels anuncis de Coca-Cola (entre ells el del grup The Who) i Pepsi (Spice Girls, Michael Jackson, Beyonce, Britney Spears, Enrique Iglesias, Ricky Martin...) van ser una bomba darrere l'altre. Fa poc es va utilitzar el tema Riding in my car,  de Woody Guthrie dels anys 40, per a promocionar l'Audi Q5.

A l'Estat espanyol, el tema de Billie the Vision & the Dancers per a Estrella Damm, en el 2009, va ser un fenomen musical que va propiciar les seqüeles que van venir estiu rere estiu. Definitivament, l'emocionalitat de la música en publicitat funciona molt bé i s'aconsegueix vendre més.