"S'havia escrit un guió que arribava fins a l’1 d’octubre, però no hi havia preparació per anar més enllà"

Des que va convertir-se en l’element central de la política catalana, el Procés ha generat una ingent bibliografia, amb relats des de totes les òptiques possibles, llibres d’enorme èxit de vendes i altres que han passat quasi totalment desapercebuts. Ara bé, segurament cap de les obres aparegudes fins ara abordava tant a fons l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i els dies posteriors, fins a la fallida declaració d’independència del 27, com ho fa Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del Procés (Ara Llibres). El volum ofereix un retrat allunyat de les presses d’aquelles setmanes frenètiques i ho fa a través del relat que construeixen els sis autors: Neus Tomàs, directora adjunta d’eldiario.es; Ferran Casas, subdirector del Nació Digital; Odei A. Etxearte, redactora de Vilaweb; Marc Martínez Amat, cap de política de Rac 1; Roger Mateos, cap de Política de l’Agència Efe a Catalunya; i Gerard Pruna, cap de política del diari Ara.

“En aquells mesos passaven moltes coses i no se n’assabentava ningú, com ara com s’organitzava el referèndum, quines tensions i estratègies hi havia, etc. Hi havia moltes claus que quedaven soterrades. Amb l’excusa del conflicte entre els dos governs i amb l’argument de no ensenyar les cartes, hi havia molta informació que no s’inseria i moltes respostes que no es donaven”, exposa Martínez Amat. I, precisament, el que busca el llibre és posar llum a totes aquestes qüestions, amb un relat polièdric -sorgeix després de més d’un centenar d’entrevistes- i de lectura amena.

La portada de 'Tota la veritat'.

“L’Estat major complia una doble funció”, exposa el periodista de Rac 1. “D’una banda, davant la desunió i les tensions dels socis de govern, cohesionava internament. I, de l’altra, era una manera d’externalitzar l’organització del referèndum, i permetia superar les dificultats que tenia el govern de fer-lo a través d’un procés administratiu ordinari”.

La fal·làcia del "de la llei a la llei"

Durant els mesos previs a l’1-O, el relat del Govern i dels dos principals partits que li donaven suport era que es podia assolir la independència passant de la legalitat espanyola a la catalana, el famós de la “llei a la llei”, una idea que implicava una independència sense costos i que el temps va desmuntar del tot. En aquest sentit, el periodista comenta que “una part de l’estratègia que va fer possible el referèndum és que aquest fos versemblant i que fos versemblant que era vinculant i que podia tenir un efecte que la gent sortís a votar i votés que sí. Això formava part de l’estratègia per comunicar que hi havia la capacitat de fer el referèndum i que es podia arribar a la independència a través d’aquest referèndum. Ara bé, en privat el missatge de la ‘llei a la llei’ se’l creia molta menys gent”.

"L’única carta que li quedava a l’independentisme després de l’1-O era pensar que l’Estat canviaria de posició i accediria a negociar. Això no va arribar i aleshores l’estratègia de l’independentisme queda en un cul de sac"

Martínez Amat ageix que “l’única carta que li quedava a l’independentisme després de l’1-O era pensar que arran del que havia passat l’Estat canviaria de posició i accediria a negociar, dialogar o buscar una solució pactada. Això no va arribar i aleshores és quan l’estratègia de l’independentisme queda en un cul de sac”. De cara al futur, considera que a l’hora de treure lliçons, els dirigents sobiranistes “no haurien de preveure que segur que l’altra part s’asseurà i que la pressió popular farà que l’Estat vulgui negociar”.

"Amb la repressió no es resol el conflicte"

Ja fora de l’abast del llibre, el periodista de Rac 1 reflexiona sobre si el possible govern espanyol de PSOE i Unidas Podemos implicarà un canvi important en el conflicte: “Fa difícil de dir. Depèn de la voluntat que tingui d’afrontar el problema o simplement d’escórrer el bulto i anr fent. També depèn del complex que tingui respecte l’oposició de dretes, que evidentment serà ferotge a partir del moment que vulgui establir qualsevol intent de diàleg amb el govern de la Generalitat”. Ara bé, si el pacte entre Sánchez i Iglesias rep els suports per materialitzar-se i aconsegueix “desacomplexar-se” i mostra una voluntat de “diàleg real amb Catalunya”, “haurà d’asseure’s i tenir una conversa sincera amb el Govern de la Generalitat i l’independentisme”.