Set espècies en perill d'extinció o vulnerables que Catalunya ha recuperat

A Catalunya hi ha diverses espècies animals que es troben protegides o amenaçades. En el primer dels casos parlem d'espècies gaudeixen d'un grau de protecció passiva, mentre les amenaçades en perill d'extinció o vulnerables requereixen una gestió activa.

Per a aquestes últimes espècies cal aprovar els plans de recuperació o conservació. Es tracta de camins a seguir amb mesures que garanteixin la seva viabilitat futura.

D'aquestes espècies, algunes han estat a punt de desaparèixer en l'àmbit global i d'altres han arribat a quedar-se pràcticament sense presència a les terres catalanes. Això no obstant, gràcies a la feina dels experts algunes s'han recuperat en les darreres dècades. En diversos casos veurem que la culpa recau en el paper de l'ésser humà.

En repassem fins a set, utilitzant les dades que ofereix el portal del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, i antigament pel Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat.

Os bru

Un dels casos més paradigmàtic de recuperació d'espècie en perill d'extinció és el de l'os bru dels Pirineus, que estava a un pas de desaparèixer i del qual se'n van observar fins a 70 exemplars diferents durant l'any 2021. Es tracta de 36 adults, 19 subadults i 15 cadells de l'any, amb 32 mascles, 34 femelles i 4 no identificats. És un cas ressenyable, puix l'any 2010 tan sols es calculava que n'hi havia 19.

D'aquests 70 exemplars, uns 36 passen part o tot el seu cicle anual a Catalunya. Es considera que només hi ha una població, amb dos nuclis poblacionals diferenciats, que intercanvien individus, principalment mascles. Es distribueix bàsicament a les comarques catalanes de Val d'Aran i el Pallars Sobirà, però també al Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça.

La principal causa de la regressió i extinció de l'os bru a Catalunya -i en altres indrets- ha estat durant molts anys la persecució humana, sigui amb armes de foc, amb paranys o verins. La mort per causes antròpiques és, doncs, molt ressenyable.

Entre les mesures de conservació a Catalunya, destaca la reintroducció d'exemplars procedents d'Eslovènia (1996, 1997, 2006, 2016 i 2018), segurament la més important de totes. A més, se'n fa un seguiment demogràfic i geogràfic anual de la població i la seva evolució, així com seguiment i anàlisis genètiques, entre altres mesures.

Trencalòs

El trencalòs era present a tota la península Ibèrica a finals del segle XIX, però al segle XX va començar una forta regressió i ja a començaments dels anys vuitanta es va reduir a la part més occidental de la serralada pirinenca. A Catalunya, a principis del segle XX es podia trobar als Pirineus i als Ports de Tortosa, però va desaparèixer d'aquest segon indret, reculant en sentit est-oest als Pirineus.

A començaments dels anys 80 la població era només d'unes cinc o sis parelles distribuïdes per les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Gràcies a la recuperació d'aquesta espècie en perill d'extinció, es va arribar als 97 adults l'any 2018, distribuïts en 48 territoris segurs de més comarques del voltant.

La situació de l'espècie va propiciar el Pla coordinat d'actuacions per a la protecció del trencalòs (1998), i posteriorment el Pla de recuperació del trencalòs a Catalunya (Decret 282/1994, de 29 de setembre). Els treballs de gestió de l'espècie s'han centrat en diversos aspectes: millora del coneixement de la biologia de les espècies, monitoratge anual de les parelles i territoris al conjunt de Catalunya, estudi de la reproducció, conservació i millora de l'hàbitat i gestió dels problemes, entre d'altres.

L'any 2021 es coneixen històricament 56 unitats territorials de les quals 46 es van trobar ocupades la temporada 2020-21, les últimes dades ofertes públicament. Aquell 2021 es va poder continuar amb les tasques de monitoratge i control de la població reproductora.

Al segle XX, l'espècie va començar una forta regressió

La utilització de verins en temes cinegètics, la caça directa i l'espoli dels nius per col·leccionistes són els principals motius que van propiciar la regressió inicial. Més recentment, hi ha altres factors com la intoxicació per la ingesta de plom de la munició de les restes de peces de caça, o les molèsties i fracassos reproductors causats per l'escalada i altres activitats esportives, entre altres.

Tritó del Montseny

Fins a 328 exemplars de tritó del Montseny van ser alliberats al seu hàbitat natural, procedents de centres de cria, a l'estiu del 2021, amb l'objectiu de garantir el futur de l'espècie. I es que es tracta de l'únic vertebrat endèmic de Catalunya i és l'amfibi més amenaçat d'Europa, catalogat en perill crític d'extinció.

Va ser l'any 2005 quan es va constatar es tractava d'una espècie diferenciada, tot i que als vuitanta ja foren identificats com tritons pirinencs. La diferenciació genètica respecte al tritó pirinenc es va constatar a causa de l'aïllament geogràfic.

Les seves poblacions, estimades en només uns 1.500 exemplars, es concentren en uns trams molt reduïts de rieres dins el massís del Montseny. La seva distribució natural es troba completament restringida a aquesta conca geogràfica i dins d'una àrea natural protegida: el Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny.

L'espècie viu constituint poblacions naturals únicament en set torrents, la longitud total de l'hàbitat aquàtic ocupat per l'espècie és inferior a 3,5 km, i la seva població està fortament fragmentada, amb dos nuclis aïllats.

Les seves poblacions estan estimades en uns 1.500 exemplars

En el seu cas, els factors d'amenaça són l'assecament dels torrents, les alteracions fisicoquímiques de l'aigua, la sobreexplotació dels aqüífers, l'efecte barrera provocat per les vies de comunicació que creuen els torrents, les explotacions forestals, la competència amb altres espècies i també agents infecciosos.

Per garantir el futur de l'espècie, s'ha elaborat un pla de conservació amb accions de gestió de l'hàbitat, seguiment de l'evolució de les poblacions i un programa de conservació ex-situ. També s'han fet accions amb el programa Life Tritó del Montseny i es realitza un seguiment poblacional.

Gavina corsa

La gavina corsa també es troba en perill d'extinció. Es distribueix principalment pel vessant occidental de la Mediterrània, amb les principals colònies a l'Estat centrades al País Valencià i a Catalunya, entre altres indrets.

A Catalunya el 2022 va niar a sis localitats (cinc el 2020 i 2021), amb un total de parelles de 3056, 1966 a les comarques de Tarragona i 1090 –màxim històric- a les de Barcelona. Va niar als indrets de la Punta de la Banya, al delta de l'Ebre, amb 1525 parelles, les Salines de Sant Antoni, al mateix delta, amb 2 parelles; el port de Tarragona on van niar 439 parelles; el de Barcelona, amb 636 parelles, la Zona Franca de Barcelona, on van criar 453 parelles i el port esportiu de Premià de Mar, on va niar una parella a les cobertes dels edificis de la zona.

Les amenaces i els factors que limiten en l'àmbit global per a la supervivència d'aquesta espècie es van elaborar i es van recollir en el Pla d'acció internacional per la gavina corsa. Es resumeixen en l'alteració d'hàbitat a les zones de cria, els canvis en les arts de pesca, la competència amb gavià argentat i altres espècies, la recol·lecció d'ous i persecució humana, la presència humana, la reducció dràstica de recursos, i la contaminació i vessaments d'olis i petroli.

Entre les mesures de conservació destaca precisament aquest Pla de recuperació de la gavina corsa, que es va aprovar l'any 2004, i s'ha anat actualitzant per part dels tècnics. Ha contemplat la realització d'un seguiment de la població de la punta de la Banya, vigilància de les zones de cria, regulació de les activitats científiques, esportives i comercials que tenen lloc a les proximitats de la zona de nidificació, cens de la colònia de gavià argentat que competeix amb la gavina corsa a la zona i una adequada senyalització.

Àliga cuabarrada

A Catalunya, l'àliga cuabarrada la trobem a les serralades litorals i prelitorals, des de l'Empordà fins a les Terres de l'Ebre. Y als contraforts exteriors del Prepirineu lleidatà.

Aquesta espècie amenaçada en regressió a la península Ibèrica va passar de 85-90 parelles estimades els anys 1970 a 64-65 l'any 2000 a Catalunya, puix la baixada més forta es va produir durant els anys noranta. Amb el canvi de segle es va iniciar un període d'estabilització i lleugera recuperació (2001-2012). Si bé a hores d'ara no s'ha assolit la xifra estimada als anys setanta, es manté aquesta tendència.

El 2020 la població censada va ser de 80-84 parelles, amb 6 parelles a les comarques gironines, 9 a les lleidatanes, 12-15 a les barcelonines i 53-54 a les tarragonines. Tanmateix, el departament assenyala que els paràmetres reproductors han disminuït força durant els darrers quinze anys.

L'Ajuntament de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant han realitzat al llarg del darrer any diverses d'actuacions per continuar millorant l'hàbitat per a la recuperació de l'àguila cuabarrada. Aquestes accions s'han executat a la façana litoral del terme municipal, al sector més meridional del sistema de les Muntanyes de Vandellòs i a l'espai natural de la Rojala-Platja del Torn.

Actualment, hi ha dues parelles d'àguiles cuabarrades al municipi. Una a Nadell, que en els últims anys està tenint problemes de reproducció i no ha criat. I l'altra a Cadaloques, que ha tirat endavant dos polls.

El 2020 la població censada va ser de 80-84 parelles

La pèrdua de qualitat dels territoris i el límit de capacitat d'adaptació de l'espècie en ambients humanitzats són alguns factors d'amenaça de l'espècie a casa nostra. A més, la mortalitat adulta de l'àliga cuabarrada a Catalunya és superior a l'esperada per diversos motius, com els accidents amb línies elèctriques i la persecució, a més de la incidència d'ofegaments en basses artificials, entre altres.

Per revertir-ho, s'han pres mesures com millorar la qualitat dels hàbitats, especialment dins de les zones protegides. Per garantir la preservació d'aquesta espècie, l'ampliació de la Xarxa Natura 2000 va incloure tots els sectors de cria ocupats i part dels abandonats, així com bona part de les àrees de campeig i de les àrees de dispersió juvenil.

Voltor negre

Segons vam conèixer fa menys d'un mes, la colònia de voltor negre s'ha consolidat als Pirineus, i ho ha fet dos-cents anys després de desaparèixer. El punt neuràlgic de la recolonització de l'espècie és la Reserva Nacional de caça de Boumort, on els tècnics han comptabilitzat una població de 65 exemplars. Aquests han format 18 parelles i en l'últim any han nascut 11 polls, 9 dels quals han sobreviscut.

Els últims voltors negres havien viscut al Pirineu durant la segona meitat del segle XIX. L'estat espanyol acull el 86% del total de la població europea de voltor negre, però està catalogada com a vulnerable. A Catalunya, està a prop de ser considerada una espècie en perill d'extinció: ara com ara es considera vulnerable.

En total, han estat 80 els polls nascuts en llibertat des de l'inici del projecte de reintroducció i 54 els polls volats. Tenint en compte totes les dades recopilades des del 2010, la taxa de vol (polls volats/parelles en vol) és del 82% (lleugerament superior al 64% observat el 2021), i la productivitat (polls volats/parella amb posta) del 43% (lleugerament superior a l'observada el 2021).

S'ha consolidat dos-cents anys després de desaparèixer

Pel que fa als motius de la seva situació, cal destacar que és sensible a les molèsties en el seu hàbitat. A més, l'eliminació controlada de carronyes suposa una disminució important de la disponibilitat tròfica. L'ús il·legal d'esquers enverinats per a l'extermini de depredadors en vedats de caça menor, la col·lisió amb línies de conducció elèctrica o determinades ingestes tòxiques són altres de les causes.

La recuperació del voltor negre s'ha fet amb diverses mesures de conservació, especialment a partir dels vuitanta. Es tracta de mesures legislatives, de protecció i de conservació de l'hàbitat, educatives i divulgatives, o la creació de canyets.

Corriol camanegre

Acabem parlant del corriol camanegre, una espècie d'au en perill que el maig del 2022 va nidificar a la desembocadura de la Tordera. Ho va fer per primer cop des de 1996, mentre en tot el Maresme tampoc hi havia evidències de nidificació des de fa més d'una dècada.

Aquest fet coincideix amb la germinació de la psammòfila capironat marí (Reseda hookeri) en una platja d'accés restringit de la punta de la Tordera. Aquesta vegetació es considera extingida a tota la península, amb una única població redescoberta a Santa Susanna.

L'Associació Naturalistes del Montnegre i la Tordera va celebrar les fites, assegurant que són "conseqüència directa" de la regulació d'accés a la desembocadura des de l'any 2020 i a la gestió per a la recuperació ecològica de l'espai.

La massificació de l'espai havia provocat anys enrere un greu impacte en la biodiversitat de la zona, i van aplaudir la seva regeneració en només dos anys de protecció. "La nidificació dels corriols i el retorn del capironat marí confirmen el potencial del delta de la Tordera", defensen.

Enguany s'ha assolit la millor dada des de que es fa seguiment

El corriol camanegre també ha començat a recuperar la seva presència al Delta del Llobregat gràcies a les mesures de protecció que s'han establert al voltant d'aquest ocell, que posa els ous entre primavera i estiu. L'any passat va augmentar lleugerament la població reproductora, passant de 10 parelles l'any 2021 a les 14.

Enguany, la dada és d'un total de 74 parelles, el que representa la millor dada des que es fa seguiment al parc natural d'aquesta espècie amenaçada. En qüestió de 8 anys la població s'ha triplicat.