És un matí plujós a Madrid. La nit anterior per sort no va ploure, i els Nueva Vulcano van poder desplegar el seu sorollós però melòdic set al Tomavistas Extra davant d'un públic animat, malgrat tot. Són les nou del matí i correm sota la pluja per refugiar-nos al primer bar que trobem. Cinc catalans a Madrid, entre cafès amb llet i mixtos amb ou, esmorzant i conversant sobre música i el seu cinquè i darrer disc Ensayo (Bcore/La Castanya). A Madrid feia dos anys que no hi tocaven. Va ser a La Melonera, a les festes del districte d'Arganzuela. El de l'altre dia a Madrid, va ser tot just el segon concert enmig de la pandèmia.

Sembla que va ser ahir, però el proper novembre Nueva Vulcano complirà 18 anys. Majoria d'edat. En aquests anys han passat moltes coses, cinc discos i diversos EPs. Què és el que més i menys els agrada d'estar en un grup? "M'agrada el compromís que et fa voler estar junts", explica Albert Guàrdia, el bateria i fundador del segell La Castanya, co-editor amb Bcore del disc.  Artur Estrada, el guitarra i cantant, hi està d'acord. "Tenir un grup et manté il·lusionat". "I el pitjor?", es pregunta en veu alta Albert Guàrdia. "Quan tot això del que parlàvem es trenca", diu després de pensar-hi una mica. "I s'ha trencat", confessa. "T'identifiques tant amb el que és Nueva Vulcano que quan es trenca tu mateix acabes coixejant i preguntant-te: sóc l'Albert dels Nueva o qui soc?". Per sort, diu, ara es troben en un punt que estan molt cohesionats.

Llavors, en Marc Clos, el percussionista, és el quart membre definitiu de Nueva Vulcano? "No us ho posem fàcil", diu rient Estrada. "El que sí que és veritat és que en aquest disc en Marc pren molt de protagonisme", explica Guàrdia. En Marc Clos és de facto el quart membre de la banda. Guitarra, cantant i bateria, entre altres ha tocat amb Vistalegre, The New Raemon, Jaume Sisa, Jordi Savall, Hesperion XXI o l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure.

El títol del disc és una declaració d'intencions? "No ho havíem pensat així, però està bé que ho sigui", diu Estrada. Una paraula, Ensayo, explica el guitarra i cantant, "que parla més de la manera com s'han fet les coses, que de les coses en si mateixes". Una manera de fer, on la manera com es fa és igual d'important, o més, que el que en surt.

Les sessions del disc han estat intenses. "Tot ha passat per assajar els tres, retrobar-nos i el que hi ha al voltant de tot això", diu Guàrdia. Pel bateria, assajar no només és anar al local, també és que ell arribi a Barcelona des de Madrid, on viu, que el vinguin a buscar, que passin a buscar el Wences Aparicio -el baixista- o que l'Artur condueixi fins a casa dels pares de l’Albert a Castellar del Vallès, on assagen actualment. "Tot això també forma part de l'assaig", diu, "el teletreball amb Nueva Vulcano no funciona".

"Som un grup molt d'assajar i que les cançons surtin d'allà", afirma amb un cert punt de satisfacció Estrada. "A segons quin grups això s'ha perdut. Nosaltres sempre ho hem volgut treballar d'una altra manera". Així, expliquen, cadascun d'ells va trobant un lloc dins el propi grup per expressar-se. "Cadascú aporta el millor d'ell", diu Estrada.

La maduresa que els hi ha regalat el temps, no només s'ha convertit en una manera d'estar al món. S'ha traduït també en la manera com s'han fet les cançons del nous disc. "En aquest disc hi ha un punt de paciència", diu Estrada, "un punt de pausa". "No ens agraden els artificis o la conceptualització de les coses", explica Aparicio, "més aviat explicar el nostre dia a dia, tocar de peus a terra".

Això va quedar clar al concert de Madrid amb la imatge projectada al fons de l'escenari, que també forma part de la portada del seu nou treball. Una fotografia del seu lloc d'assaig nu. Només instruments, amplificadors i cadires per asseure's i composar col·lectivament. "Si no hi ha l'assaig, no existeix el grup", rebla Marc Clos.

La creació com a exercici col·lectiu. El local d'assaig i l'estudi com a refugi. I Ensayo també com a experimentació. Un doble sentit que els Nueva Vulcano van abraçar conscientment a l'hora de treballar les mescles i la producció, "sense arribar al pinkfloydisme", diu Estrada, "però donant-li una importància que mai havia tingut". Provar coses i no fer-se enrere quan el seu amic i productor a Ultramarinos Costa Brava, Santi García, els hi deia que havia girat una cançó o que havia ficat unes congues. "I clar, li havíem de dir que sí perquè ja li havíem dit que provaríem coses", diu Estrada amb una barreja d’ironia i resignació. "Ara, però, és el que la gent valora més, haver provat coses diferents. Nosaltres ens havíem deixat tocar poquet, en canvi amb aquest disc no".

Nueva Vulcano va ser una foneria de la Barceloneta en els inicis de la industrialització al segle XIX. Potser és d'aquesta herència d'on ve un altre dels temes recurrents de la banda com és la relació d'amor-odi amb Barcelona. "A vegades tens la sensació de sentir-te fora", reflexiona Estrada. "Vam anar a viure a Gràcia i amb molta gent del barri vam fer sales, galeries d'art, bars xulos... els posem de moda nosaltres, la nostra generació, i ara se'ns expulsa, la gent ha d'anar a viure a altres barris pels preus dels lloguers".

Això, que causa tristesa i incomoditat al cantant, també l'inspira. "Moltes vegades crec que les lletres de Nueva van en aquest sentit, d'aquesta relació amb la ciutat". Va ser amb Ley de costas ) de Los Peces de colores (Bcore, 2009), on Estrada, parlant de l'Hotel Vela sense citar-lo, va començar a utilitzar aquesta relació d’amor-odi amb la ciutat per nodrir algunes de les seves lletres. "A vegades em pregunto a quin punt del capitalisme ens trobem". "Estem en el moment que el capitalisme sap que s'acabarà i posa el turbo consumista", respon Guàrdia.

Però si el capitalisme ha posat el turbo, Nueva Vulcano, sempre a contracorrent, posa el fre. Mentre molts grups es marquen treure un disc gairebé cada any, el mètode Nueva Vulcano, familiar i rodejat d'amistats, consisteix en prendre’s el seu temps. L'anterior disc, Noveleria (Bcore), data de 2015. Després de tants anys junts, presumeixen d'haver sabut adaptar el grup a les seves vides. Una manera de funcionar semblant a la dels seus grups de referencia com Superchunk, Jawbreaker, Jawbox o, com no, Fugazi. Molta gent, expliquen, "es pensa que ens hem separat perquè triguem molt a treure el següent disc". El grup, però, és una part tan important de les seves vides, que no es veuen deixant de tocar. No cal patir doncs. Hi ha Nueva Vulcano per estona.