En Modu és del Senegal i fa un mes que s'aixeca cada matí amb els primers rajos de sol en un racó del centre històric de Lleida. Ho fa envoltat de companys, bosses i matalassos sota els porxos de la Casa de Fusta, una fallida botiga de l'empresa Desigual que la Paeria va reconvertir el 2018 en edifici públic de co-working per a emprenedors creatius. Allà ningú respecta distàncies i molt pocs es protegeixen amb alguna mascareta. Les prioritats i els recursos són uns altres.

Ni en Modu ni les desenes d'homes joves que han passat la nit al ras i ara s'aixequen ben d'hora ben d'hora no s'han apropat a la Casa de la Fusta per presentar cap projecte propi d'emprenedoria, sinó per pura supervivència. "És clar que voldríem dormir en un millor lloc, i no al carrer, però si no tens un lloguer ni el pots pagar, no queda més remei que estar-s'hi aquí", explica. Porta un mes, en aquesta situació, i ha aconseguit treballar durant sis dies. Abans havia treballat a Madrid, fent tasques de seguretat, però la crisi del coronavirus el va deixar sense feina ni ingressos.

Cap a les sis del matí arribaran els intermediaris a buscar mà d'obra per a les partides de recol·lectors de fruita de les explotacions agràries dels camps fruiters del Segrià. Si en Modu és afortunat, aquell dia marxarà amb un dels grups i treballarà 8, 10 o 12 hores recollint préssecs, pomes o peres, i rebrà una paga que variarà segons la sort i segons els escrúpols de l'intermediari: 5 euros l'hora, 5,5 euros, potser 6 o 6,20 euros l'hora... En qualsevol cas, lluny dels prop de 7 euros que marca el conveni del sector, però ni en Modu i la majoria dels seus companys de la Casa de la Fusta tenen permís de residència a l'Estat i, per tant, no poden signar un contracte oficial.

Les lleis laborals funcionen una mica diferent: "A vegades algú fica un bitllet de 50 euros la butxaca d'un intermediari i s'assegura que el cridin uns quants dies seguits", comenta l'Abdala, també senegalès. Li sap greu dir-ho, però alguns d'aquests intermediaris són de la seva mateixa nacionalitat. No li agrada aquest funcionament de Lleida, tan rupestre i arbitrari en comparació a altres indrets. "He estat a les campanyes de Huelva, i de Málaga, i allà no hi ha intermediaris, sinó que ve el cap de camp, ell contracta directament la partida de treballadors, i tot es més clar", assegura. L'Abdala té 25 anys, la seva última feia va ser a Bilbao i és el segon estiu que s'apropa a Lleida a treballa en la fruita. "No és tan dura, la feina en si; el pitjor és la calor que fa alguns dies, i haver de dormir al carrer."

Un equipament insuficient

La campanya de la fruita mou cada any entre 30.000 i 40.000 treballadors temporals, la majoria estrangers. Aquest any, les organitzacions agràries van advertir durant els mesos d'abril i maig que podria haver un problema de falta de mà d'obra a causa de les restriccions de desplaçament pel coronavirus. Algunes patronals van apostar per la contractació en origen. Afrucat, l'associació que agrupa productors de fruita, va llogar autocars des de Romania amb centenars de treballadors per a la campanya. Però finalment els problemes previstos en els desplaçaments no s'han produït i els temporers s'han mogut dintre de la Península Ibèrica sense massa problemes. I els problemes de treballadors sense llar ni recursos s'han tornat a donar, com cada any, a la ciutat de Lleida.

Es calcula que aquests dies de juny més d'un centenar de treballadors temporers dormen al ras al centre de Lleida. És una imatge que es repeteix estiu rere estiu. El nou govern de la Paeria ha obert per primer cop una nau del recinte de firal de la ciutat i l'ha habilitat com a residència nocturna per als temporers, però aquesta mesura no ha estat suficient per erradicar la situació.

La nau es troba fora del centre històric, al costat dels Camps Elisis, al barri de Cappont, i s'ha hagut de sotmetre a les mesures contra el contagi de la Covid-19, amb els llits distribuïts amb una separació de més de dos metres, cosa que n'ha reduït la capacitat d'allotjament, i controls estrictes per entrar-hi: a cada temporer li prenen la temperatura abans d'entrar, reparteixen guants i mascaretes, s'hi registra la seva entrada i han d'acomplir unes normes i uns horaris d'estada. "A mi no m'agrada anar allà, l'Ajuntament hi ha passat trenta persones a treballar. Trenta! Per a què?", s'exclama en Modu. Com ell,

"Hem organitzat batudes dels serveis socials per intentar fer-los venir”, explica la primera tinent d'alcalde, Jordina Freixenet (ERC). El nou govern municipal (una inèdita coalició tripartita a Catalunya entre ERC, JxCat i el Comú de Lleida, amb poc més d'un any de vida) ha volgut encarar el problema traient pressió del centre històric. Fins ara, el dispositiu dels governs anteriors del PSC era oferir la llar Jericó, un alberg per a persones sense llar d'una entitat religiosa situada al centre històric, amb capacitat per a unes 70 persones. Cada estiu, els seus entorns s'omplien de temporers que dormien al carrer perquè no hi havia lloc per a tots.

El govern tenia previst habilitar un pavelló al barri de Balàfia, però l'ha hagut de fer servir com a allotjament per a quarantenes no hospitalària de coronavirus, i finament ha obert el dels Camps Elisis. "No hem improvisat, un dispositiu de tants treballadors municipals i 500.000 euros de despesa no és cap improvisació", assenyala el tinent d'alcalde Sergi Talamonte (Comú de Lleida). Però des de la Paeria reconeixen que s'ha començat tard -el dispositiu es va engegar l'1 de juny, quan l'arribada de temporers va començar unes setmanes abans- i que no és una solució ni suficient ni definitiva.

"La nostra aposta és la creació d'un equipament permanent i definitiu, que acolli de manera suficient el flux d'entre 100 i 200 treballadors en circulació que es troben sense llar abans d'obtenir contractes i allotjament", subratlla Freixenet. "Aquesta era una de les nostres prioritats electorals i en el moment de formar govern", rebla Talamonte, que tot i així es queixa que no tot el govern local hi ha posat les mateixes ganes. "Hem tingut discussions molt intenses dintre del govern municipal, i hi ha regidories que s'hi haurien d'haver implicat més", diu Talamonte, que assenyala la regidories d'Horta i la d'Ocupació i Responsabilitat Social, totes dues en mans del JxCat.

Crítiques de l'oposició

L'oposició no ha desaprofitat per l'ocasió per criticar la gestió del govern. L'exprimera tinent d'alcalde Montse Mínguez assenyalava aquesta setmana a les xarxes socials que el 2018 el govern del PSC tenia un projecte per posar en marxa un equipament per a persones sense llar amb el milió d’euros que havia de sortir d'una venda de terrenys. No es va fer, i l'exregidora pregunta ara al nou govern què se n'ha fet d'aquell acord. Des de l'actual govern retreuen als socialistes que han governat les darreres dècades sense haver posat mai fil a l'agulla a aquest problema i els acusen d'haver-los donat en herència una situació de deute que impossibilita les noves inversions.

En qualsevol cas, es tracta de la gestió municipal d'un problema que supera les competències dels ajuntaments. De fet, la responsabilitat de l'allotjament dels temporers recau teòricament en els pagesos i empreses contractadores, que han de garantir un lloc on pernoctar als treballadors empadronats a més de 75 km de distància. Però la proliferació de treball sense contracte -la Paeria calcula que la meitat dels temporers sense llar atesos no tenen permís de residència-, així com el recurs a les Empreses de Treball Temporals (ETT), fa que en molts casos aquest requisit no es compleixi.

Des del govern local, ERC reclama al govern de l'Estat que faciliti una regularització extraordinària d'aquests treballadors, per tal que puguin optar a contractes legals amb tots els drets, mentre que Comú de Lleida posa la diana també en la Generalitat, titular de les competències de treball i serveis socials i que podria ajudar econòmicament a l'operatiu municipal. L'únic ajuda que rep el municipi és, segons la Paeria, uns 70.000 euros de la Diputació, per a un dispositiu que suposa una despesa municipal de mig milió.