Trenta anys separen l’atemptat d’Hipercor de la successió d’accions terroristes del 17-A, del qual ara se celebra el judici. A Hipercor, el 19 de juny del 1987, el cotxe bomba que va posar ETA al centre comercial de l’avinguda Meridiana de Barcelona va matar 21 persones i en va deixar 45 de ferides. El 17-A, d’arrel gihadista, es van succeir diversos episodis que es van saldar amb 16 víctimes mortals –i vuit morts més de presumptes terroristes i altres persones que hi tenien alguna vinculació–, a més d’almenys 169 ferits. Han passat les dècades, però hi ha aspectes essencials que segueixen sense resoldre’s: les víctimes continuen patint les mancances estructurals d’un sistema que sovint no les ajuda a refer-se, sinó que les sumeix en un via crucis administratiu que tampoc garanteix que s’atenguin les seves necessitats.

Del 17-A s’acostuma a esmentar l’atropellament mortal de la Rambla de Barcelona del 17 d’agost del 2017, però també hi va haver el tiroteig posterior a Cambrils o l’explosió prèvia d’Alcanar. Aquesta vegada s’havien fet passos ferms perquè l’atenció a les víctimes fos millor, acompanyant-les per evitar que el seu dolor s’aprofundeixi encara més per les traves administratives. Així ho han procurat Robert Manrique, que és víctima d’Hipercor, i Sara Bosch, psicòloga clínica i forense experta en crisis, els quals tenen una àmplia experiència a intervenir per mitigar l’impacte en les víctimes d’atemptats. Amb el 17-A es van activar pel seu compte en veure que es repetia la manca de suport institucional als afectats.

Amb les setmanes van rebre el suport de l’Ajuntament de Barcelona i van crear la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) per atendre-les. Han estat en contacte amb mig centenar d’afectats i a molts els han ajudat amb la paperassa per ser reconeguts com a víctimes per l’Estat. Tres anys després que comencessin aquesta tasca, admeten que no se n’han sortit prou, i no ha estat per no haver-s’hi deixat la pell. Bosch relata que van posar-s’hi amb la voluntat de "fer les coses bé, que la gent no tingués entrebancs, o els menors possibles", però el resultat ha estat un altre. "No ho hem complert", diu la psicòloga; "no ens han deixat", etziba Manrique.

Segons el Ministeri de l’Interior, a 30 de juny del 2020 s’han reconegut com a víctimes 116 persones, 16 de les quals mortals, i 29 més han rebut algun ajut. En total s’han incoat 593 expedients –entre ells s’inclouen les peticions per ser reconegudes com a víctimes i altres ajudes– i se n’han estimat 276, se n’han refusat 252 i els 65 restants (11%) segueixen pendents de resoldre. Tot plegat s’ha traduït en 6,1 milions d’euros en indemnitzacions. Malgrat tot, Bosch està convençuda que Interior ha fet curt amb el seu dispositiu. A Barcelona va muntar una oficina d’atenció que va durar una setmana escassa; a la Ciutat de la Justícia donaven un telèfon de Madrid a les víctimes, les quals a vegades han d’espavilar-se com bonament poden; i el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) va acabar confiant almenys part de l’atenció a la UAVAT. Per accedir al reconeixement, que pot ser essencial, per exemple, per poder sufragar una atenció psicològica especialitzada, cal tenir els informes pertinents –no val només el del metge de capçalera.

Per a més inri, Bosch diu que amb el 17-A l’Estat s’ha tornat més mirat. Potser hi té a veure, segons reflexiona, que cada reconeixement d’una víctima significa destinar-hi uns diners. "Realment ho posen tan difícil que això genera un grau de patiment immens, perquè aquells que t’han de protegir t’estan posant pals a les rodes", subratlla. El procés català per la independència ha eclipsat tots aquests entrebancs, si bé Bosch creu que no ha interferit en com han anat les coses. "Sense procés, hi hauria hagut una atenció millor a les víctimes? Malauradament la meva opinió és que no", assevera. En tot cas, els afectats lamenten que no s’ha fet prou ressò mediàtic sobre tot allò que estan havent de viure, mentre que Interior declina fer valoracions sobre tot allò que manifesten.

Els entrebancs de les víctimes

Carme Dolz, de 58 anys, el seu home, Rafa de Palomar, i les seves dues filles van ser testimonis dels fets del 17-A a Cambrils. Esperaven l’autobús per tornar a Salou, on estiuejaven, però el que va venir va ser un cotxe negre que els va fer posar en alerta. Mentre fugien sense saber ben bé què estava passant, el vehicle va fer mitja volta i Dolz té clar que anava per ells. "No podia imaginar que eren els presumptes terroristes, però afortunadament no van sortir del cotxe", remarca. Finalment algú els va obrir la porta d’un pis on es van estar durant hores. No es van fer mal físic, però l’impacte el porten per dins. Dolz va trucar al CUESB i així va iniciar-se la seva cursa particular. "Has de demostrar molt que ets víctima i que has patit", lamenta, en especial si les seqüeles no es veuen. "Si no has vessat sang, no ets víctima", insisteix. Llavors vivien a Vic i, tot i que es tracta d’una família amb la salut delicada ja d’antuvi, al CUESB els van dir que podien anar a Barcelona perquè els atengués un equip de psicòlegs. "A un turista també li dirien que vingui a Barcelona?", es pregunta. A més, són quatre membres de la mateixa família que van viure el mateix, però en el judici només s’ha deixat que es personi el marit.

Per la seva banda, Elisabet Caritg, de 54 anys, va resultar ferida greu a la Rambla i va perdre-hi la mare, Josefa Codina. En tot aquest temps no l’han deixat de tractar mai en un centre públic de salut mental del seu poble, a Osona, mentre que l’atenció que ha rebut d’Interior ha estat "zero". En una valoració per determinar el seu estat a l’hora de reconèixer-la com a víctima, el ministeri diu que el seu estrès posttraumàtic "no se sap si deriva de l’atemptat", relata, però alhora li reconeix que li han quedat seqüeles que mereixen una indemnització. Ara "el mal està fet", així que l’única cosa que demana és "un judici just". També hauria volgut una comissió d’investigació. "Tenim ganes de tancar una carpeta i saber la veritat", afirma.

Aquests relats no difereixen gaire del que ha viscut la família de Jordi Valls. Ell té 39 anys i quan era petit va perdre el seu pare, Xavier Valls, a l’atemptat d’Hipercor. Llavors "no hi havia res" per a una atenció acurada a les víctimes, començant pel suport psicosocial. "Hi ha coses en què poc hem avançat. Una cosa és que el 1987 t’agafés desprevingut [va ser l’atemptat més gran d’ETA], però, 30 anys després, que amb els atemptats la gent segueixi tenint la sensació de ser un expedient, et cau l’ànima als peus", confessa, i afegeix: "Com a víctima, vols la veritat, justícia i dignitat per poder fer net i avançar. Quan veus que l’Administració posa pals a les rodes, això no ajuda a afavorir-ho".

Lamenta la politització de les víctimes i no se sent representat per a les associacions que n’agrupen. Mentrestant, ell ha volgut que la memòria del seu pare, arquitecte i lluitador antifranquista, no caigui en l’oblit. Ha participat en el documental Perifèria, que aviat s’estrenarà al cine, on s’explica el paper clau del seu pare per fer que Santa Coloma de Gramenet "passés de suburbi a ciutat" mitjançant el Pla Popular.