Público
Público
entrevista

Unai Sordo: "Si el Govern no mou peces en matèria de reforma laboral tindrà un conflicte amb els sindicats, això és més que evident"

El secretari general de CCOO reclama la derogació de normes com les que permeten que els empresaris deixin d'aplicar unilateralment l'acordat en convenis col·lectius. "Ens volem carregar aquests elements de la legislació. No puc ser més clar. Volem, taxativament, que això es mogui com més aviat millor", adverteix.

Unai Sorddo, secretari general de CCOO
Unai Sordo, secretari general de CCCOO.

Unai Sordo respon amb rotunditat i sense dubtar quan se li pregunta si efectivament el seu sindicat manté l'exigència de derogació de les reformes laborals aprovades per governs del PSOE i del PP. Explica la voluntat de corregir la normativa que "va precaritzar la contractació, va facilitar l'acomiadament, va qüestionar la negociació col·lectiva i va atorgar un poder molt més fort a l'empresariat per a poder modificar de manera unilateral o quasi-unilateral les condicions de treball". Al llarg d'aquesta entrevista sobre la realitat actual del sindicalisme, desgrana arguments sobre els canvis en el món del treball en temps de pandèmia i respon a un bon nombre de qüestions plantejades en el debat obert per Espacio Público.

Com es plantegen la derogació de les reformes laborals? Com la pretenen aconseguir? Quines dificultats troben?

El que li estem plantejant al Govern és:
Derogar els aspectes centrals de la reforma laboral, amb els quals van atacar la negociació col·lectiva; recuperar la capacitat de la negociació col·lectiva d'auto-regular-se, i això implica que els convenis d'empresa no puguin reduir els salaris dels convenis sectorials, perquè han obert focus de precarietat extrema, per exemple en el sector de les cambreres de pis; evitar la desaparició dels convenis col·lectius; regular millor la subcontractació i l'externalització productiva, perquè ha significat el gran impuls de la precarització general de l'ocupació, i limitar la capacitat de l'empresariat per modificar les condicions laborals. Jo crec que aquest és el paquet de mesures que el mes de març teníem molt avançat i que li exigirem al Govern que, quan acabem la regulació del treball en plataforma, l'abordem en el marc del diàleg social, però sense atorgar dret de veto a ningú. És a dir, diàleg sí, però si no hi ha acord el Govern ha de moure peces.

I a partir d'aquesta primera fase de canvi en la regulació laboral, crec que ha de venir una segona que té a veure amb l'aprofitament del gran salt de legitimitat que crec que els ERTO han donat a fórmules de regulació diferents de la precarietat en la contractació i la facilitat en l'acomiadament. Es tracta de canviar aquesta inèrcia, que és molt vella i que ve des dels anys 80 a Espanya.

“Diàleg sí, però si no hi ha acord el Govern ha de moure peces”

És a dir, cal buscar fórmules perquè, davant els cicles i els problemes econòmics, l'última opció per a una empresa sigui l'acomiadament, i buscar fórmules alternatives. I sobre aquesta nova fórmula de gestió dels problemes en l'empresa, limitar seriosament la contractació temporal i posar traves a l'acomiadament com a fórmula ordinària d'ajustament de les empreses. Si toquéssim tots aquests pals, en la pràctica hauríem derogat totes les línies bàsiques de les últimes reformes laborals i crec que milloraríem i modernitzaríem de manera clara el nostre model laboral.

Pretenen l'aprovació d'un nou Estatut dels Treballadors?

Sobre la base d'això, jo crec que li donem un viatge important a l'Estatut dels Treballadors, perquè el que requereix és una adaptació. El concepte que utilitza sovint el Govern sobre el "nou Estatut dels Treballadors" a vegades em sembla una mica grandiloqüent. Jo crec que el que cal en l'Estatut és corregir procediments i fórmules que han quedat prou obsoletes, perquè estan pensades per a empreses antigues. L'Estatut actual dóna un poder d'organització molt unilateral a l'empresariat, fins i tot abans de la reforma laboral. Se suposa que tota l'organització del treball és potestat empresarial i crec que hem d'anar a un model laboral que fomenti més la participació i l'organització dels treballadors, també com una forma de democratització de les relacions laborals, perquè les empreses del futur no es mouran en les velles claus fordistes tayloristes, sinó que l'aportació del treball i del talent dels treballadors agafarà moltíssima importància. Això ha de veure's reconegut i normalitzat, amb nivells consolidats de participació dels treballadors en decisions estratègiques de les empreses i que avui estan absents de la regulació laboral al nostre país. Per aquí crec jo que hauria d'anar la modernització del model laboral espanyol.

Unai Sordo, secretari general de CCOO.

Per assolir aquests objectius han de tractar amb el Govern i en l'actual conviuen sensibilitats oposades entorn del que cal canviar en el mercat laboral. Quina percepció té vostè d'aquest escenari de confrontació?

Aquestes sensibilitats sempre han existit en els governs, encara que fossin només d'un partit. Sempre hi ha hagut sensibilitats més prolaborals, en els àmbits del Ministeri de Treball, i que han estat prou contrarestades des dels ministeris d'Economia. El que passa és que en un govern de coalició se suposa que aquestes coses emergeixen més. Però nosaltres, més que aquest tipus de valoracions sobre el que pensen uns ministres, l'una o l'altra ministra, ens remetem en primer lloc a un programa de Govern i, en segon lloc, al que nosaltres ja estàvem parlant amb aquest mateix Govern. Quan parlem amb el Govern no ho fem amb un ministeri. Parlem amb el Govern. El mes de març ja teníem prou avançada la negociació sobre aquesta mena de matèries. Sóc conscient que en aquest moment hi ha dues palanques de pressió que es faran servir perquè res es mogui. Una és la situació de crisi, provocada per la pandèmia, amb el discurs aquest que "en temps de tribulacions no fer mudança". En un any tan complicat com el 2020 es llança el missatge que no es pot tocar el mercat laboral ni generar inseguretat jurídica, ja ho sabem.
I un altre missatge que també es vol vendre és el que la condicionalitat dels fons de reconstrucció europeus per a Espanya té a veure amb la no correcció de la reforma laboral. Nosaltres no comprarem cap d'aquests dos missatges. El de la condicionalitat europea perquè no és cert, i el de la situació de crisi perquè creiem precisament que la crisi exigeix que l'any 2021 l'economia espanyola s'activi de forma molt intensa, la demanda interna i la inversió pública juguin un paper fonamental en la recuperació de l'economia. Una reforma pensada per devaluar els salaris no només és injusta sinó que serà econòmicament ineficaç.

Sabem que hi ha tensions i que n'hi haurà però per descomptat la posició de CCOO serà taxativa. Volem que es compleixin els compromisos, volem negociar en el marc del diàleg social el que ja veníem negociant, estem per la labor del diàleg i no acceptarem vetos de ningú.

Si s'imposés el criteri dels ministeris d'Economia entenc que això comportaria conflictivitat. I no seria la primera vegada que els sindicats s'enfronten radicalment amb un govern d'esquerres. Fins a on creuen que poden pressionar ara per a contrarestar aquestes dues palanques que citava?

Si nosaltres veiem que el Govern no compleix amb els seus compromisos anirem a un procés de denúncia en primer lloc, i posteriorment de mobilització. És veritat que estem en un moment absolutament inèdit en la societat espanyola, i parlar de mobilització quan tens mig país amb restricció de mobilitat és complicat de preveure. Davant la típica pregunta, arribaríeu a una vaga? Ja veurem, però per descomptat si el Govern no mou peces en matèria de reforma laboral tindrà un conflicte amb els sindicats això és més que evident. I que posaria una pedra immensa en el camí del diàleg social que tan bons rendiments està donant és també més que evident.

A mi no m'agrada estar amb amenaces quotidianament. Prefereixo anar cobrint les fases i ningú en el Govern m'ha dit que no estigui per la labor de complir amb els compromisos que ha adquirit.

Per tant, resulta versemblant que l'actual normativa que permet la rebaixa unilateral de les condicions de treball per part de les empreses es pugui revertir?

Evidentment aquest tipus de normatives cal revertir-les. Els sistemes d'inaplicació de convenis o de desvinculació han existit a Espanya sempre i continuaran existint, però han de tenir procediments de negociació equilibrats i ha d'haver-hi possibilitats de demostració de causa. És a dir que el fet de modificar a la baixa els pactes en un conveni col·lectiu serveixi per salvar les ocupacions o per a salvar l'empresa.

L'actual legislació permet que sense cap causa econòmica es puguin reduir els salaris pràcticament fins al Salari Mínim Interprofessional (SMI), i aquí està la prova de les cambreres de pis, aquí està la preferència d'aplicació en salaris dels convenis d'empresa respecte els sectorials i aquí estan les anomenades comissions de treballadors designats, que en la pràctica permeten que sense cap intervenció sindical i sense cap procés de negociació amb una representació democràtica real dels treballadors, es pugui deixar d'aplicar un conveni col·lectiu. Això ve, per cert, de la reforma de l'any 2010, no del 2012. I tots aquests elements nosaltres ens els volem carregar de la legislació. No puc ser més clar i volem, taxativament, que això es mogui com més aviat millor.

És versemblant també que on hi ha convenis d'empresa i convenis de sector els treballadors es puguin acollir als que els resultin més favorables?

Els sindicats defensem els convenis d'empresa. Són molt útils per adequar a la realitat de les empreses el que són normes col·lectives que, com són de sector, afecten necessàriament empreses que no tenen res a veure unes i altres. És clar que ha d'haver-hi convenis d'empresa i pactes d'empresa. Nosaltres el que diem és que aquests convenis no poden ser una excusa per reduir les condicions salarials i laborals bàsiques. Això és el que no pot ser. El conveni de sector ha de ser una mena de xarxa i no pot ser que, sense cap causa econòmica, un treball que s'externalitza, en el cas de les cambreres de pis es veu de forma molt òbvia com a través de la preferència d'aplicació del conveni d'empresa i l'existència d'empreses multiservei, sectors com les grans cadenes d'hotels, que en els últims anys han anat com un tret, han batut rècords de facturació a Espanya, i alhora s'externalitzava una activitat per reduir fins a l'extrem els salaris i fer que les persones que hi treballaven haguessin de fer 23 habitacions cada dia per  poder endurse-se un salari una mica per sobre del SMI i tenir malalties professionals la gran majoria. Això és el que cal trencar radicalment.

Les externalitzacions i la subcontractació continuaran existint i entenc que els sindicats no s'oposaran, perquè estan sovint relacionades amb la indústria auxiliar, però signifiquen sovint una cessió il·legal de treballadors.  Es poden traçar línies divisòries?

Es tracen perquè aquelles empreses que treballen amb subcontractes han de tenir una estructura d'empresa. Un empresari no pot ser un tractant de mà d'obra, que es dediqui únicament a reclutar treballadors per posar-los a la disposició d'una altra empresa sense assumir més responsabilitats i sense tenir una mínima estructura.

“Un empresari no pot ser un tractant de mà d'obra, que es dediqui únicament a reclutar treballadors per posar-los a la disposició d'una altra empresa”

La subcontractació té tota la lògica del món, l'externalització productiva de fet pot ser una bona fórmula d'especialització productiva. Jo puc tenir una empresa que es dediqui a la producció d'un objecte determinat, però que hi hagi activitats aparellades i que tinguin poc a veure amb l'objecte social de la meva empresa. El manteniment, per exemple, dels equips informàtics, pintar la nau, reparar el sostre quan es trenca. No tindré 10 treballadors per reparar sostres, perquè normalment el sostre està bé, però a vegades es trenca.
L'economia avui dia no està integrada per immenses empreses que cobreixen tot el procés productiu. Això és un absurd a hores d'ara. Però que tu tinguis una part de la teva producció externalitzada no vol dir que les responsabilitats es dilueixin. Si jo externalitzo una part de la producció i pago a una altra empresa una part, haig de tenir algun tipus de responsabilitat si aquesta empresa finalment impaga als seus treballadors.

Expressions com 'classe treballadora' o 'moviment obrer' sembla que han desaparegut del nostre llenguatge. Ni tan sols en les publicacions dels sindicats s'utilitzen. No cal recuperar aquests conceptes?

El concepte de classe treballadora és vigent al meu entendre, ja que continua havent-hi una part molt important de la població que per viure depèn directament del seu treball, i no té altres recursos fiables per poder desenvolupar un projecte de vida autònom. El que passa és que el concepte de classe treballadora té un component objectiu. Es tracta de gent que en certa manera depèn del seu treball, però aquest concepte també té una certa subjectivitat. Classe treballadora és aquella que se sent part d'una mateixa situació social, marcada per la dependència de la seva força de treball per  poder dur a terme la seva vida.

“La pandèmia ha fet emergir molt el valor del treball”

Aquesta subjectivitat és la que d'alguna manera ha fet fallida en les últimes dècades, perquè les persones se senten implicades amb sentiments de pertinença i d'identitat que no estan directament vinculats amb el fet de ser treballador, sinó amb un estatus relacionat amb la capacitat de consum i, a vegades, s'ha interpretat erròniament que treballadors amb accés a crèdit, en els anys de l'expansió immobiliària i creditícia, era alguna cosa així com una classe mitjana.
Crec que en els últims anys això s'ha tornat a posar en valor i la pandèmia ha fet emergir molt el valor del treball, però aquest factor de subjectivitat col·lectiva és veritat que d'alguna manera s'ha volatilitzat en la societat.

El seu sindicat edita ara un llibre, `’Consciència de classe i històries de CCOO’, i realitza amb això un cert exercici de recuperació de la memòria del sindicat, amb relats de gent ja més aviat gran. Va poder veure vostè la puntuació que li van donar els joves als sindicats en l'enquesta realitzada fa poc per la Plataforma de Mitjans Independents? Els valoren millor que les persones més grans. A què creu que es pot atribuir?

En el llibre, una sèrie de persones escriuen sobre el passat de Comissions Obreres mitjançant històries concretes.

Quan vaig llegir l'enquesta, que ho vaig fer amb un cert deteniment, haig de reconèixer que la dada em va sorprendre, perquè no era un estudi menor i crec que trenca algun estereotip, segons el qual les persones que tenen en el seu imaginari col·lectiu les velles Comissions Obreres donaven una puntuació més baixa que la de les generacions que se suposa que ni tenen consciència de classe ni es vinculen en els seus entorns pel fet de ser treballadores i treballadors. Pot tenir alguna cosa a veure amb el moment en el qual es va realitzar l'enquesta.

Crec que en aquests últims mesos la sensació de reforçament del paper sociopolític s'ha accentuat amb la pandèmia i per descomptat a nosaltres és una enquesta que ens motiva. Si et sóc sincer, no tinc molt clara la raó per la qual entre la gent més jove els sindicats es troben entre el més valorat, després de sanitaris i un parell de col·lectius més. Trenca estereotips, sens dubte.

Unai Sordo, secretari general de CCOO.

La classe obrera industrial ha perdut visibilitat, sembla evident, però també ja fa temps que van perdre pes els llocs de treball per a tota la vida a grans centres. La pandèmia ha destrossat més encara l'estabilitat. Què creu que han de fer organitzativament els sindicats per respondre a aquesta realitat?

Primer cal ser conscients d'aquesta realitat. Els sindicats es gesten en l'espai de les grans concentracions de treballadors industrials, entre plantilles molt masculinitzades, i avui dia la major part de la classe treballadora no és d'homes, i treballa de manera reticular, externalitzada, en empreses de dimensió molt menor, al sector serveis. Això cal tenir-ho clar per fer el diagnòstic de manera correcta.

En segon lloc cal tenir en compte que la capacitat de generació del sindicat, de manera autònoma, als centres de treball, en aquestes empreses disseminades, atomitzades, més petites i del sector serveis, és més difícil. Aquests treballadors, en aquests centres de treball, necessiten la presència del sindicat, fins i tot de la presència externa. Es tracta que el sindicat vagi als centres de treball i que no pensi que la gent s'autoorganizará i que a partir de llavors ja anirà al sindicat. En el nostre últim Congrés vam arribar a conclusions de caràcter organitzatiu que sintetitzàvem amb una frase: "El sindicat ha d'integrar el que l'empresa va desintegrar". Hem de posar en relació les parts més fortes de l'organització sindical, allà on tenim seccions sindicals, on tenim capacitat de generar massa crítica, amb aquest món precaritzat, atomitzat, externalitzat, subcontractat i mercantilitzat. Aquest és el gran salt organitzatiu que cal donar. Hem de posar en relació les parts més fortes amb les més febles.

“Cal millorar el nivell de qualificació per a poder fer acció sindical”

Organitzativament hem de ser conscients que cal anar a l'empresa. El sindicat ha d'aparèixer com un agent organitzatiu en el centre de treball i hem de millorar la qualitat de l'acció sindical. Aquesta seria la tercera pota. Hi ha moltes coses per fer avui per representar a la classe treballadora. Ja no és només la reivindicació salarial, és la de la igualtat, la formació permanent, la salut laboral, l'ordenació del temps de treball… Cal millorar el nivell de qualificació per poder fer acció sindical.

El que ha guanyat visibilitat és la mobilització de les dones en favor de la igualtat salarial. El feminisme ha fet últimament crides a la vaga general. Quina opinió li mereixen?

El moviment de les dones és el moviment social de més gran potencialitat i interès que hem viscut en els darrers anys. És així perquè sintetitza aquests dos vessants que deia sobre l'evolució de la classe treballadora que s'havien separat. La situació de desigualtat objectiva en la societat es conjuga amb la capacitat d'identificació subjectiva col·lectiva de les dones. I això té a veure amb elements de la vida professional, la laboral, la domèstica, perquè es continuen ocupant en més gran mesura de les cures, i amb elements que crec que aglutinen molt a les dones, com tot el que té a veure amb l'assetjament sexual, el laboral i amb la violència de gènere. En el moviment de dones crec que es reflecteix molt bé com aquests elements de desigualtat objectiva i d'autoreconeixemnt subjectiu creen o agreguen un subjecte col·lectiu d'una potencialitat enorme, com hem viscut en els últims anys.

“El moviment de les dones és el moviment social de més gran potencialitat i interès que hem viscut en els últims anys”

Per tant, des del sindicalisme, més enllà d'analitzar sobre si cal convocar vagues o no, crec que cal tractar d'aprendre i d'aprehendre aquest tipus d'experiències per recompondre aquesta idea de classe treballadora en un moment en el qual està molt dispersa, diluïda i atomitzada. Tractar de vincular aquestes situacions de precarietat, d'explotació o de desigualtat que continuen pervivint en la classe treballadora amb una certa identitat col·lectiva de treballadors i treballadores amb interessos en comú. Em sembla que és el moviment més interessant que hem viscut en els últims temps.

La negociació col·lectiva de condicions de treball en les empreses s'ha complicat molt durant les últimes dècades, però des de CCOO es reivindica aquesta pràctica i es viu amb una certa nostàlgia de la realitat laboral d'un altre temps. Cert?

No crec que sigui una qüestió de nostàlgia. El que crec és que s'ha tornat més complexa. Abans el sindicalisme més masculinitzat, més industrial i més de centres de treball donava una resposta organitzada a realitats prou homogènies, i per tant la resposta, no dic que fos fàcil, perquè el sindicalisme mai ha estat fàcil i a vegades s'ha donat en situacions de moltíssima més dificultat per l'absència de llibertats, però per dir-ho d'alguna manera era més simple. Ara l'exercici del sindicalisme és molt més complex, perquè has de donar resposta a realitats diverses, a prioritats reivindicatives diverses, perquè no és la mateixa reivindicació la que pugui tenir una persona amb un salari mig alt però en una empresa que disposa de tot el seu temps, perquè el té pràcticament colonitzat a través de les noves formes de treball digital, que la d'un treballador que potser té una jornada absolutament concentrada en vuit hores però que té un salari que està poc per sobre del SMI. Un t'exigirà una pujada salarial i l'altre que intentis interlocutar amb l'empresa per poder coorganitzar el temps de treball i la seva distribució. El sindicat ha de ser capaç, a través de la negociació col·lectiva, d'agregar aquests interessos, perquè totes dues situacions es vegin reflectides en l'organització dels treballadors. Comissions Obreres és un sindicat de classe i això, que sembla una frase feta, vol dir que no aspirem només a representar legítims interessos corporatius diferents i adjacents, sinó que aspirem a agregar interessos. És a dir, que no se segueixi per la via de la corporativització, que en la funció pública s'ha donat en les últimes dècades, però que amenaça una mica amb ser la forma d'expressió de conflicte en les societats modernes o postmodernes. Hi ha organitzacions parasindicals que representen, per exemple, als tècnics de laboratori de no sé quin hospital i que únicament defensen els interessos d'aquests tècnics. Això trenca la unitat de classe i té moltes contraindicacions quan es tracta de defensar, per exemple, la sanitat pública.

La uberització de l'economia sembla irreversible, a pesar que passen coses com la recent sentència del Suprem, que va obligar a donar d'alta a 14.000 treballadors. També s'ha aconseguit quelcom en el sector de la missatgeria, però de quina manera es pot neutralitzar la conversió de contractes de treball en relacions aparentment mercantils?

La uberització i la utilització de noves plataformes digitals han donat carta de naturalesa a dues dinàmiques. La mercantilització del treball, és a dir la confusió entre la figura de la relació laboral entre treballador i empresa amb un succedani d'emprenedor, d'autònom dependent o gairebé de miniempresa. Considerar que una persona que pedala és poc menys que una empresa individual, és una pràctica que es dóna des de fa molt temps, amb la ruptura del procés productiu. Aquestes fórmules de creixent ruptura de les cadenes de valor, de creació de les empreses en xarxa, de les empreses reticulars, de les empreses de subcontractació, precaritzen l'ocupació, qüestionen ideològicament també que la relació de dependència entre una empresa i un treballador es condueixi per la via de la mercantilització i després apareix la nova tecnologia que acaba constituint una mena de fetitxe tecnològic, amb la qual cosa fa l'efecte que si tu et vincules a la prestació d'un servei, no a través d'una oficina de desocupació sinó a través d'una plataforma, deixa d'haver-hi una relació de dependència entre qui marca un temps de treball, una forma i un preu del treball, és a dir una empresa, i el treballador al qual s'acaba considerant, i a vegades s'acaba considerant a si mateix, com una espècie de petit emprenedor que va pedalant, per referir-nos a l'exemple de les plataformes més conegudes de repartiment de menjar.

Com cal contrarestar-ho tot això? Doncs crec que recomponent la necessària responsabilitat de l'empresa respecte les condicions amb les quals es presten els serveis, bé siguin treballadors individuals bé siguin altres empreses que treballen dins d'aquestes cadenes de valor.

El teletreball complica encara més la negociació col·lectiva, no?

El teletreball ha vingut per quedar-se, però era convenient una regulació ràpida, perquè ha tingut un impuls molt fort amb la pandèmia i perquè té les seves potencialitats, les seves virtuts però també té molts riscos.

"El potencial colonitzador que tenen les noves formes de connectivitat per a que una empresa poc menys que t'envaeixi les 24 hores del teu dia és immens"

El treball en remot, a distància, permet exercir el lloc de treball des de fora del centre de treball. Ho permeten les noves tecnologies i les noves formes de comunicació i des d'aquest punt de vista pot ser fins i tot una forma que faciliti a les persones una certa conciliació entre la vida laboral i la personal, però si no té una regulació col·lectiva adequada pot acabar trencant qualsevol tipus de subjecte col·lectiu de treballadors i treballadores, i pot permetre a més que l'empresa pràcticament prescindeixi de conceptes tan importants com és el temps de treball i la seva distribució. El potencial colonitzador que tenen les noves formes de connectivitat per a que una empresa poc menys que t'envaeixi les 24 hores del teu dia és immens.

El deteriorament de les condicions de treball provoca, segons vostès, un descens de la productivitat. Els augments de productivitat milloren les condicions de vida dels assalariats, creu?

La productivitat és com el colesterol. Hi ha bona i mala productivitat. En realitat és una relació entre el que s'inverteix per aconseguir un bé o un servei i el preu i la venda i la rendibilitat que proporciona aquest bé. Si la productivitat s'aconsegueix per la via de millorar l'eficiència en el treball, perquè les màquines són millors o perquè la formació del treballador és millor, perquè l'empresa produeix millor, doncs és una productivitat positiva. Però si es millora la productivitat per la via de reduir els salaris i d'empitjorar les condicions de treball, llavors és absolutament negativa. És un concepte que normalment té una mala imatge, perquè habitualment es vincula la millora de la productivitat amb el deteriorament de les condicions laborals, però això no ha de ser necessàriament així.

Ens trobem en una situació d'emergència ecològica. Sovint les organitzacions sindicals es veuen obligades a defensar el creixement econòmic indefinit, fins i tot la permanència d'indústria contaminant. Com resoldre aquesta contradicció?

Crec que aquesta és una contradicció que ha existit dins del moviment sindical i obrer i és absolutament lògic que hagi estat així, perquè hi ha hagut sectors que és veritat que tenien un impacte ecològic important però que eren gairebé de monocultiu productiu a comarques i territoris que o tenien aquestes formes de vida o directament anaven a la ruïna, i el més paradigmàtic és indiscutiblement la mineria, però hi ha uns altres. Estem en un moment en el qual aquest canvi de paradigma i de relació entre la sostenibilitat mediambiental i el discurs més productivista crec que ens permetrà sintetitzar millor la posició sindical. El repte que tenim per a que la producció neta en el futur vagi cobrant més paper és cada vegada més indiscutit i indiscutible, perquè és també un nínxol de llocs de treball immens, i aquí la clau es troba en organitzar bé les transicions ecològiques, perquè els sectors que ja no desapareixeran radicalment -ja no queda molta mineria a Espanya, ja no hi ha tantes centrals tèrmiques- s'adaptaran bé.

L'exemple més clar és el de l'automòbil. A vegades es plantegen debats puntuals sobre impostos al dièsel i aquest tipus de coses, però més enllà d'aquestes qüestions concretes, que anem cap a un canvi en el model de mobilitat és evident. Això passarà. Que anem a un canvi del cotxe del futur, i quan parlo del futur no dic el 2050, perquè hi haurà un canvi dins d'uns pocs anys, que hi haurà cotxes que s'hauran de moure amb combustibles alternatius als que avui dia existeixen, és ja indiscutible. La qüestió és quan i com organitzem aquestes transicions perquè en la producció de cotxes, en la qual es canviaran les maneres de treballar, els materials… com afrontem en temps i forma aquests canvis productius i l'adaptació dels treballadors per poder fer front a aquesta nova realitat. Però crec que en aquest moment tenim una capacitat més gran de fer una síntesi entre el discurs del canvi energètic, de la sostenibilitat, amb el discurs sindical.

Perquè hi ha hagut en general una relació de fricció? Perquè sempre que arribaven les friccions era quan les coses estaven ja molt malament. Tots els conflictes a les tèrmiques, a les nuclears, a la mineria… s'han plantejat quan les coses s'ensorraven, i aquí era impossible que no es donés en clau de conflicte, perquè mai s'han plantejat en temps i manera transicions productives amb el temps suficient per buscar alternatives. El problema no era que deixés d'haver-hi mines. El problema és que a més de no haver-hi mines no hi havia res més, és que s'arruïnaven com a comarques senceres, amb la qual cosa el conflicte amb els treballadors era evident. No és el mateix si tu canvies d'una manera de produir energia A a una manera de produir energia B, en la qual Espanya a més té moltes potencialitats, amb l'eòlica, la solar, la mareomotriu. Espanya té aquí un potencial enorme per desenvolupar ocupacions que han de ser de qualitat.