Público
Público
PAÍS VALENCIÀ

Veïns que es bolquen per salvar la xicoteta hostaleria

Des que van veure’s obligats a tancar, els bars i restaurants del País Valencià només poden servir menjar per emportar i molts han vist un creixement de les ‘comandes solidàries’ de gent que vol salvar els seus locals preferits

El restaurant Al Paladar, del barri de Benimaclet, a València.
El restaurant Al Paladar, del barri de Benimaclet, a València. Helena Olcina

"A la vesprada vaig penjar al Facebook la notícia que a partir de l’ordre del tancament seguiríem servint menjar, encara que fos per emportar. L’endemà al matí vaig entrar al Facebook i l’entrada havia tingut més de 3.000 interaccions. No m’ho podia creure i vaig pensar que un amic m’havia pagat el post o alguna cosa similar perquè era totalment extraordinari, però no, era tota la gent compartint i comentant-lo. Va ser molt impactant i em vaig emocionar". Qui explica això és Òscar Gisbert, propietari i únic treballador de la taverna Goldsmith d’Alcoi, un xicotet establiment que des de fa set anys serveix torrades, tapes i cerveses artesanes al centre de la ciutat. L’anècdota podria servir per a un guió d’aquestes comèdies motivacionals, però serveix també per representar a la perfecció el moviment espontani per salvar els bars i restaurants del País Valencià un cop van rebre l’ordre de tancament per motius sanitaris el passat 21 de gener.

"Al març tot ens va agafar per sorpresa i va ser més traumàtic, ningú sabia que fer i ens vam quedar a casa, però quan van començar les noves restriccions vaig decidir que aquesta vegada mantindria obert, no soles perquè les ajudes són insuficients, tampoc és bo pel cap quedar-se sense fer res", continua Gisbert. Així, a pesar que el seu tipus d’oferta no era, a priori, idònia perquè la gent se l’emportés, Gisbert es va reinventar, oferint un menú per als caps de setmana que combina amb els pinxos habituals i la cervesa artesana que li proveeix una distribuïdora local amb qui comparteix els beneficis –"així ens ajudem un a l’altre en aquests moments". La resposta de la seua clientela, però també del veïnat i dels treballadors dels negocis propers ha estat molt bona: "No soles són les comandes, sinó que després la gent t’envia un missatge dient que estava molt bo i quan venen a buscar-ho xarrem un poquet, els done consells de com escalfar-ho i trenques un poc l’aïllament".

El cas del Goldsmith no és una excepció. Lorena Gascón, cuinera d’Al Paladar, un xicotet restaurant especialitzat en cuina de temporada al barri de Benimaclet de València, explica que "el primer cap de setmana vam fer més caixa que amb la sala oberta. Després durant la setmana ha baixat un poquet, però et quedes amb una sensació d’escalfor molt agradable". Aquest suport ha permès que per ara mantinguen els quatre llocs de treball del restaurant i hagen renunciat a demanar un ERTO, i només s’han repartit la reducció de jornada entre tots.

"El primer cap de setmana vam fer més caixa que amb la sala oberta. Després durant la setmana ha baixat un poquet"

Gascón dóna moltes gràcies al suport del barri: "no és soles que et facen publicitat per les xarxes o que et vinga gent que et reconeix que en la vida havia comprat tant de menjar preparat, sinó que hi ha un local d'hamburgueses veganes que ha renunciat a cuinar per deixar més espai a la resta de locals o que la revista del barri estiga organitzant una campanya per sostenir el xicotet comerç".

A pocs carrers d’Al Paladar hi ha el Carabasser, un xicotet restaurant regentat per Laura Peña, que lluita per mantenir-se obert. "Vam arribar a tenir fins a quinze empleats i ara ens hem quedat soles el meu soci i jo –explica-, ha estat molt dolorós. L’altre restaurant que teníem l’hem hagut de tancar definitivament, ja que suposava moltes despeses fixes que només amb el menjar per emportar no es podien cobrir".

També han hagut d’adaptar-se a la nova situació, potenciant un menú de migdia, que té molta més eixida que els pinxos de nit pels quals es coneix el local. "Això ha desconcertat alguns clients, però en part n’hem guanyat d’altres, com un senyor que va vindre l’altre dia i ens va dir que mai havia aconseguit entrar perquè sempre estàvem plens i li feia il·lusió tastar el nostre menjar". El Carabasser també ha rebut molt suport –"el dia que es va anunciar el tancament, el mòbil em bullia, molta gent es va preocupar"-, des d’una veïna dissenyadora que els ha fet un cartell per promocionar-se i altres amigues que l’han enganxat pel barri o s’han ofert per repartir les comandes. "Per ara vaig jo a peu, amb el carro, ja que hem limitat el servei al barri".

El restaurant el Carabasser, a València. Helena Olcina

Michel Monster, del Nostre Bar d’Alboraia, en canvi, fa el repartiment amb una bici de càrrega que li ha dissenyat una empresa especialitzada. Un altre client, informàtic, li ha regalat una aplicació per facilitar les comandes. "No sabem com agrair tanta bondat, crec que estem vivint en una bombolla de bona gent", explica Monster, qui també ha hagut de reinventar el negoci, amb sopars temàtics els caps de setmana que compensen la caiguda dels menús de migdia a la meitat. També ha inclòs un servei de compra de fruita i verdura local i de temporada, en consonància amb l’aposta del restaurant pel producte local. Monster creu que la resposta és fruit "d’haver cuidat la clientela els tres anys que portem oberts", però també a la capacitat d’adaptació: "les accions que hem fet han estat fonamentals, pense que la gent que ha volgut seguir fent el mateix està patint més".

A La Galeta Daurada de Castelló la situació encara va anar més enllà. Quan al novembre van començar les primeres restriccions d’aforament ja van començar a oferir pastissos, pa i croissants per emportat i "la resposta va ser tan massiva que vaig haver d’aturar el servei perquè m’obligava a rebaixar la qualitat del producte" explica la propietària, Dunja Merx. Ara ha aprofitat per reformar el local, especialitzat en rebosteria holandesa dolça i salada, però els darrers dies que encara estava obert recorda que "va vindre tanta gent a acomiadar-se i consumir com a forma de suport que feia pena tancar i tot".

Merx també destaca el suport que s’està produint entre els xicotets empresaris de la ciutat: "pense que abans hi havia una mentalitat més competitiva, de desconfiar de l’altre, que ara està canviant per una altra en què s’entén que si guanyem tots també hi guanye jo, que ens estem obrint més a compartir i ajudar-nos i açò també és bonic".