Vicenç Fisas proposa una pausa per replantejar el Procés

"Catalunya", "procés" i "diàleg" són algunes de les paraules més repetides en els darrers anys en relació amb el conflicte polític al nostre país. Composen, també, la columna vertebral del darrer llibre de l’analista de conflictes i processos de pau Vicenç Fisas, Repensar el ‘procés’ a través del diálogo (Icària ed.), que recull les seves reflexions durant més de cinc anys sobre la qüestió.

Fisas, autor de més d’una cinquantena de llibres sobre política internacional, no només repassa exhaustivament l’arrel i el desenvolupament del Procés independentista, sinó que sobretot planteja sortides dialogades. Ho fa recolzant-se en nombroses dades, estadístiques i comparacions internacionals que acompanyen el text al llarg de les seves més de 200 pàgines. "Com combinar l’anàlisi i una possible actuació, encara que sigui mitjançant suggeriments, és un dels dilemes dels qui es dediquen a tractar els conflictes", assegura l’autor.

"Com gestionar les passions inevitables en un procés tan viu i canviant que incideix fins i tot a la teva vida diària?", es pregunta Fisas. "Un simple pacifista potser pugui acontentar-se amb apel·lacions al diàleg entre les parts confrontades, però l’analista ha d’anar més enllà", destaca.

Per a Fisas, el cas català no pot comparar-se amb els del Quebec o Escòcia, perquà allà els acords de procediment "van ser pactats"

"Com a analista de conflictes, ja siguin armats o crisis sociopolítiques, puc afirmar que el cas català vinculat amb el ‘procés’ no té precedents al món", escriu Fisas al pròleg del llibre. "Ni tan sols pots comparar-se amb els casos del Quebec o Escòcia", segueix, "car allà els acords de procediment van ser pactats i mai s’abordaren de manera unilateral". L’autor considera "única" la "crisi catalana" per diversos motius, i "la seva difícil gestió està vinculada en bona mesura amb aquesta singularitat", que la converteix, en la seva opinió, en un vertader "desafiament polític" per a governants i analistes per igual.

La temptació de comparar-se

Una de les coses que desaconsella Fisas són les comparacions del cas català amb altres secessions històriques. Hi dedica tot un capítol, el vuitè, en el qual detalla els casos de Kosovo, Eslovènia o Montenegro, i per què no poden extrapolar-se a Catalunya, i debat l’ús de l’expressió "dret a l’autodeterminació", particularment en el marc de la doctrina de l’ONU –a la qual va arribar a consultar directament via correu electrònic–, que, d’acord amb la interpretació de Fisas, es limita a "la descolonització, no a que una regió d’un Estat reconegut es torni unilateralment independent" i també, "en menor mesura, com a derivació de la dissolució de federacions o la partició d’un país després d’una guerra". "Una altra cosa, per suposat, és que un Estat acordi una divisió territorial de manera consensuada i després sotmetre-la a referèndum ja acordat", agrega.

"Declarar-se com a Estat no implica ser reconegut com a tal, ja que necessita un reconeixement d’altres per ser-ho de veritat"

Més endavant l’autor recorda com "a mitjans del 2017, i davant del constant convenciment de molts sectors que, després del referèndum, ens plourien reconeixements internacionals i seríem immediatament una República, em vaig veure en l’obligació de contradir aquesta falsa il·lusió". Declarar-se com a Estat, explica Fisas, "no implica ser reconegut com a tal, ja que necessita un reconeixement d’altres per ser-ho de veritat" i, de fet, "la instància que a escala internacional dona aquest reconeixement són les Naciones Unides per decisió de l’Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat (article 4 de la Carta fundacional)." "Si vols i no pots entrar a les Nacions Unides", observa, "no existeixes com a Estat i et quedes a un llimb jurídic, com li passa a Kosovo, malgrat que molts Estats l’han reconegut". Sempre es pot dir, això sí, que Catalunya podria crear un precedent, però de moment seria "especular".

Modals a la taula (de negociació)

Evidentment, el moll de l’os d’aquest llibre és el diàleg i la negociació. Fisas descriu aquesta darrera com "un art", però s’afanya a dir que no ho és "per a pretesos espavilats ja predisposats a l’engany, sinó per a persones que fan servir la seva intel·ligència emocional i les seves propostes per establir un debat amb el contradictor, mitjançant bons arguments, fent servir una bona comunicació, entenent les raons i limitacions de l’altra part, i buscant un consens al nivell més alt possible."

A tota taula de negociació, adverteix l’autor, hi ha línies vermelles, "un tema clàssic en el món de negociacions". En el cas català, apunta, no "era un tema nou, ja que de manera continuada en els darrers anys, en el discurs polític d’uns i els altres s'apel·lava a no posar línies vermelles als diàlegs", una petició que "d’entrada pot semblar que és d’allò més correcta i un principi bàsic per establir converses, però he de dir que normalment les coses no funcionen així" perquè "els Estats, quan han de negociar, sempre les posen, sigui de manera permanent, o algunes poques vegades, de forma temporal, perquè no es donen les condicions per tractar determinats temes sense que el món s’enfonsi".

Davant d’això, l’autor recomana "la via de paciència": "Si s’és pacient, potser arribi un dia en el qual les condicions objectives hagin canviat –o potser no, mai se sap– i allò que abans eren línies vermelles deixin de ser-ho, encara que amb variants i condicionants." "Res és fàcil, però el pitjor és començar per la via equivocada", sentencia Fisas.

Menys retòrica poètica, més política pràctica

"Venen anys de menys retòrica poètica per a una part de la societat catalana i més política pràctica per a tota ella", pronostica l’autor de Repensar el ‘procés’ a través del diálogo cap al final del seu llibre. Això "no exclou tenir present els sentiments i anhels", però "sense crear expectatives impossibles d’assumir". En aquest sentit, Fisas pensa que "a l’independentisme català de base, aquests dos milions de persones que es mobilitzen contínuament, d’una constància indestructible, summament tenaces i convençudes que protagonitzen un procés històric genuí, alguns dels seus líders probablement hauran d’explicar-los amb claredat que la forma com s’encarà el procés en els primers anys va patir errades de càlcul, es van cometre malapteses i que ha arribat el moment de replantejar qüestions bàsiques, encara que produeixi desil·lusió, sotsobre i descontentament"

Fisas clou el seu llibre un desig: "Em quedo amb l’esperança que, abans o després, augmentin les veus d’aquells que pensen que potser ha arribat el moment de repensar el ‘procés’, de fer les coses de forma més sensata, gradual, amb més temps, més aliances, noves sortides i buscant majories molt àmplies."