Público
Público

Els símbols! Correm-hi tots!

Els boscos i l'art tenen molts punts en comú, opina Josep Maria Prat, director d'Ibercàmera, amb qui seguim la conversa sobre el Palau de la Música al mas Sobirà, en plenes Guilleries. En Toni Planell s'incorpora

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Parlàvem amb en Josep Maria Prat el director de la temporada musical de Barcelona Ibercàmera i representant d'alguns dels músics més importants del món de com el fet artístic, que és l'essència del Palau de la Música, el motiu que va propiciar la seva construcció, pot arribar a ser engolit pel fet simbòlic i perdre el sentit per al qual ha estat creat.

Aquesta és una de les perversions del país somriu en Toni Planell, que s'ha incorporant a la conversa a l'hora dels cafès.

«Està bé tenir símbols, però quan es fan servir per tapar la realitat, malament»

En Toni Planell, l'hereu i propietari del mas Sobirà, és un dels homes del país que probablement més coneix els nostres boscos. I quan parla dels símbols sap el que es diu.

Els boscos catalans estaven deixats de la mà de Déu fins que es va cremar Montserrat...

El símbol! Correm-hi tots! salta el Prat.

«Per no fer mal al símbol, ningú s'atrevia a parlar del que passava al Palau»

Fins aleshores cap administració s'havia preocupat gaire pels boscos, però es crema Montserrat i comencen a arribar diners i mitjans per preveure els incendis. Va durar el que va durar, esclar...

Està bé tenir símbols diu el Prat.El Barça, la Sagrada Família, el Palau, el Liceu. Un país que no té exèrcit, no té Estat, no té banc, és normal que s'agafi als símbols. Però quan els símbols es fan servir per tapar la realitat, malament. Per això ningú s'ha atrevit a tocar en Millet durant tots aquets anys. Perquè en Millet representava el símbol, s'agafava al símbol com si fos un flotador i tothom pensava que si se l'atacava, el Palau, el país, s'enfonsaria amb ell.

Pel que sembla, el tema del Palau i els boscos tenen molts punts en comú. Abans de continuar amb el Palau escoltem algunes coses sorprenents que en Toni Planell ens explica sobre els boscos. Diu que a la mediterrània al bosc s'ha d'explotar perquè creixi bé. S'ha de talar, replantar, no se'l pot deixar fer sense intervenir-hi. El paper reciclat, afirma, està molt bé, però fa mal al bosc. Per què? Doncs perquè si no es fa servir el sobrant de la fusta per fer paper, si no s'aprofita el bosc, el resultat final és que el reciclatge per fer paper fa que s'abandoni el bosc i no es gasti allà on s'hauria de gastar. Sembla una paradoxa, però no ho és. S'ha de reciclar el paper, però això no vol dir que no s'hagi de seguir explotant el bosc, perquè el bosc que no es treballa, el bosc per mirar és un bosc que es va morint.

«El que encara és pitjor que la corrupció és que hi ha perdut la música i tots els afeccionats»

La conclusió és clara diu en Josep Maria Prat: la naturalesa, com l'art, no enganya. El bosc no necessita idees, necessita gestió. S'ha de tractar amb molta cura, respectar, observar, conèixer, s'ha de deixar que es manifesti, que treballi. El mateix que passa amb l'art.

Al bosc diu sense tantes filosofies en Toni, si li fas una putada, te la torna.

Doncs això és el que ha passat amb el Palau. El que encara és pitjor que la corrupció és que hi ha perdut la música i tots els afeccionats reprèn la conversa sobre el Palau en Josep Maria Prat.

«En Millet no va venir a cap dels nostres concerts. No crec que li interessés gaire la música»

La força de la societat civil

El Palau de la Música, explica, es va crear per ser la seu natural de l'Orfeó Català. No es va fer primer l'edifici i després va venir l'art, sinó que primer hi va haver l'expressió artística i aleshores va arribar el Palau. Això va passar gràcies a la iniciativa privada, que és la que ha creat la història musical de Barcelona. Va passar amb el Liceu. I va passar amb el Palau. Totes dues sales neixen de la força de la societat civil catalana. Però arriba un moment en què es crea un consorci per gestionar la sala i, sobretot, pagar els dèficits, perquè s'han de fer unes obres de millora i els propietaris que han fet la sala no les volen pagar. Així que van a buscar les institucions públiques, l'administració catalana i espanyola, perquè paguin amb els diners de tots. Fins que Fèlix Millet crea la Fundació una jugada que també volia fer al Barça quan formava part de la junta i aquí és quan tenim el gran embolic. La Fundació, que teòricament ha de servir per impulsar la vida artística del Palau, es converteix en la mà que gestiona el benefici.

Per un costat tenim una propietat adormida, l'Orfeó; tenim les institucions representades al Consorci, que paga el dèficit; i tenim una fundació que es queda els ingressos! El fet extraordinari és que durant molts anys les institucions ho acceptessin, ells a pagar i la Fundació a cobrar. Per no fer mal al símbol, ningú s'atrevia a parlar del que passava al Palau.

Tenia entès que en Millet passava per un melòman...

Nosaltres som l'entitat privada que ha organitzat més concerts al Palau de la Música Catalana, més de cinc-cents, i en Millet no va venir mai a cap concert. No crec que li interessés gaire la música...

Ens acomiadem d'en Toni Planell, que es queda a casa seva, al Sobirà, al cor de les Guilleries, i deixem la conversa sobre el Barça en Josep Maria Prat, com ja hem dit, ha estat nomenat conseller cultural del club per al viatge de tornada...