Amb un mandat municipal que ja ha superat l'equador, Elisenda Alamany (1983) el considera de moment una "oportunitat perduda". La regidora d'ERC, que va ser la número dos d'Ernest Maragall a les eleccions a Barcelona del 2019, es mostra molt crítica amb l'actuació del govern de la ciutat, integrat per Barcelona en Comú i el PSC. Segons ella, és aquest darrer partit el que lidera els "àmbits estratègics de l'acció política d'aquest ajuntament", malgrat no tenir l'alcaldia, i es mostra convençuda que serà amb qui ERC es jugarà l'alcaldia als comicis de 2023. Exdiputada de Catalunya en Comú, on hi representava els sectors independentistes, Alamany rep Públic al seu despatx municipal, i durant la conversa planteja els reptes que té la capital catalana, no es tanca portes sobre el seu futur polític, admet coincidències en els diagnòstics amb els Comuns i opina que Junts per Catalunya "està allunyat d'una agenda transformadora per a Barcelona". 

Ja estem a la segona meitat del mandat municipal. Quin balanç en fa fins ara?

Per a nosaltres aquest ha estat una mica un mandat perdut. Ens hauria agradat que el govern estigués liderant els canvis que ja estan passant, i més enmig d'una pandèmia, i que tenen a veure amb la mobilitat, canvis residencials, en com protegim el comerç de proximitat o com li donàvem a la ciutat un cert lideratge internacional amb algun projecte estratègic. Però el que veiem és una oportunitat perduda. És veritat que hi ha una agenda de polítiques molt ambiciosa que els comuns van iniciar fa sis anys, però s'ha vist estancada per un soci, el PSC, que té un altre model de ciutat, que nosaltres no compartim. I és aquesta dependència excessiva de l'Estat, i ho hem vist amb coses com la subhasta del Front Marítim, però també del mercat. És un model econòmic i social que ja hem vist en altres governs de Barcelona. Per a nosaltres el progrés del que parla el PSC és precarietat.

En altres entrevistes, ha comentat que la ciutat "no només està trista, sinó que està pitjor que fa sis anys". Vostè mateixa diu que aleshores va iniciar-se una agenda de polítiques molt ambiciosa, no és molt sever aquest judici?

En intencions i en diagnòstic estem en bona part d'acord amb el que puguin plantejar els Comuns a Barcelona. Ara, som crítics pel que fa a resultats d'aquestes transformacions, i ens podem centrar en l'operador energètic, el dentista municipal o les polítiques d'habitatge.

Fins ara, ERC ha estat el gran aliat del govern municipal, facilitant l'aprovació dels dos darrers pressupostos, entre d'altres mesures. Se senten corresponsables de l'estat de la ciutat?

Ens sentim orgullosos d'haver contribuït a l'aprovació dels dos pressupostos, sobretot del darrer, que estàvem enmig d'una pandèmia i crèiem que ens havíem d'arromangar i teníem unes propostes que volíem que condicionessin l'agenda. Per exemple, la taxa al comerç electrònic o això que van anomenar la immobiliària pública, que havia de comportar la compra de locals que havien d'estar a disposició de l'Ajuntament i això havia de servir de palanca de nous negocis que dinamitzessin, especialment a Ciutat Vella. Quan un mira el balanç de totes aquestes coses a les que hem donat suport, un es fa la pregunta si es pot continuar sent generós si aquests canvis que fem al final no tenen cap impacte. Ara estem fent balanç d'aquests dos anys i mirant si la nostra incidència ha contribuït que la Barcelona que tenim s'assembla més a la que plantejaríem nosaltres o a la que planteja el PSC. Amb aquest balanç encarem el pressupost.

Un pot pensar que aquest allunyament del govern municipal respon a l'estratègia política, perquè ja ens apropem a les eleccions municipals i han de marcar perfil.

Podria ser, però el més estratègic electoralment potser hauria estat fer-li la vida impossible al govern després que barressin el pas a Ernest Maragall. Però hem demostrat que no som aquest tipus d'oposició i això ens ha costat crítiques i les acceptem, perquè el que posem al centre és ser útils i crec que ho hem estat en aquests dos anys. No ens atreia passar-nos dos anys llepant-nos les ferides de l'operació Valls, però segueixo pensant que el millor que li podia haver passat a Barcelona és que la primera i la segona forces haguessin governat juntes. Perquè el resultat de l'actual govern és un estancament d'una agenda transformadora i convé prendre distància perquè hi ha un descontentament general a la ciutat i això no ho diem nosaltres, sinó els successius baròmetres que hi ha hagut.

Abans de la pandèmia un dels principals problemes dels barcelonins eren els impactes negatius del turisme, que ara ja comença a tornar. S'ha perdut un temps molt valuós per replantejar el model turístic?

La meva impressió és que haurà passat una pandèmia pel mig i haurem perdut una oportunitat per fer reflexions de calat sobre el model turístic que volem. I això està estretament lligat amb la concepció que tens de la ciutat. El PSC, per exemple, fa una pressió constant per privatitzar l'espai públic, per vendre el front marítim, per ocupar una parcel·la per destinar-la a l'Hermitage,... Aquesta concepció de Barcelona és la que atreu un determinat tipus de turista o un altre. Si vols que a Barcelona hi predomini el mateix sentit comú que fa 20 o 30 anys, evidentment que no li voldràs canviar el model turístic. El PSC lidera els àmbits estratègics de l'acció política d'aquest ajuntament i el que ens planteja és més del mateix per a una societat que sí que està fent un canvi d'inflexió en qüestions com l'agenda verda i posar-la al centre.

Com es canvia el model turístic?

Crec que amb regulacions. Per exemple, nosaltres vam impulsar el recàrrec turístic. Volem la Barcelona dels grans congressos? Sí, doncs aleshores cal una política adequada a això, però primer cal definir quin model de ciutat volem i, evidentment, regular les zones més tenses. I incidir també en el model econòmic i laboral que el sector turístic està proporcionant i oferint a la nostra ciutat. Sabem que hi ha uns abusos brutals cap als treballadors, amb jornades gairebé d'esclavatge. La reflexió sobre el model turístic també haurà de passar per inspeccions i sobre l'ús que en fan de la ciutat i quin valor n'obté la ciutat. Perquè al final tenim una ciutat que ha mort d'èxit, que segurament està sobrevisitada, i caldrà regular quin és el % de turistes que pot absorbir i en quines condicions de qualitat.

Cap a on ha d'anar el model econòmic de la ciutat?

Hi ha unes posicions d'esquerra que han estat les clàssiques al llarg de temps, que parlen de la redistribució o preredistribució de la riquesa i crec que falta una reflexió a les institucions sobre com es genera riquesa des d'elles. En un món global i en una societat complexa com la que vivim ens hem acostumat a què la institució faci política de final de canonada, redistribuint la riquesa o preredistribuint-la, i falta una col·laboració amb actors econòmics per realment entendre que allò públic va més enllà de les institucions. Necessitem que els agents privats de la ciutat s'acostumin a què han de donar un valor afegit, que tinguin una corresponsabilitat. Del que no es tracta és de deixar fer, que és el que ens planteja el PSC. Per exemple, tenim la posició de regular negocis com les dark kitchen o les dark stores, perquè creiem que aquest tipus d'activitat als centres urbans no s'ha de permetre perquè posa en perill l'estil de vida dels barcelonins. La institució ha de fer una reflexió sobre com regula al segle XXI, ha d'anticipar-se sobre els usos que s'hi donen i avaluar què hi guanya i què hi perd la ciutat amb ells. 

Ha dit que el PSC lidera els àmbits estratègics de la ciutat i se sobreentén que el veu lligat als grans poders econòmics. Amb ell al govern és impossible fer-hi polítiques transformadores?

Aquesta és l'evidència d'aquests dos anys.

Després de les eleccions del 2023, la prioritat d'ERC serà intentar un pacte amb Barcelona en Comú, sempre que l'aritmètica ho faci possible?

Tal com estan les coses, el 2023 hi haurà una batalla per veure quin és el model de ciutat que s'imposa, ja sigui el del PSC o el d'ERC. I els Comuns, malauradament, seran decisius per entregar les claus de l'alcaldia a un o altre. Aquest serà l'escenari i ara mateix la feina d'ERC és la de posicionar-se amb una victòria molt més àmplia que la que va tenir [el 2019].

El darrer baròmetre municipal precisament li dona a ERC una victòria més àmplia i situa en segona posició Barcelona en Comú. Sorprèn que descarti que aquest partit tingui opcions de mantenir l'alcaldia.

Crec que el més important per a Barcelona és que ERC pugui liderar i confirmi la victòria del 2019. A partir d'aquí s'haurà de veure si podem governar en solitari. Si no, haurà de quedar molt clar que anirem de la mà d'aquells que realment entenguin que una capital com és Barcelona no pot viure aïllada del que passa al seu entorn, i això vol dir el país; que tingui capacitat per liderar l'àrea metropolitana i hi tingui projectes estratègics, com per exemple la transformació de l'eix Besòs; i que entengui que no es pot governar més amb bones intencions, sinó que s'han d'oferir resultats, i aquí puc parlar de Ciutat Vella. Ens haurem d'arromangar per tenir una actitud més dialogant amb la ciutat, crec que això està faltant. Amb els aliats que puguem tenir amb tot això es podrà conformar un govern, sense posar-hi sigles.

No vol posar sigles, però reconeix la coincidència en els diagnòstics amb Barcelona en Comú. Amb Junts hi tenen menys coincidències en el model de ciutat?

Avui en dia Junts té cinc regidors. Veig els seus posicionaments sobre l'aeroport, la regulació del preu dels lloguers o la regulació del fenomen de l'economia digital i mentiria si no dic que estan allunyats d'una agenda transformadora per a Barcelona, que tingui més a veure amb el segle XXI que no amb els anys 90. Les polítiques d'espai públic d'una ciutat que vol estar a la gran lliga de les ciutats europees han de passar per posar la ciutadania al centre i no el cotxe. I en aquesta agenda Junts per Catalunya no s'hi troba. Se'm fa impensable que en polítiques d'espai públic Barcelona no es vulgui assemblar a París, Londres, Amsterdam,... Si no comparteixen els reptes d'una ciutat en ple segle XXI, potser no poden governar al segle XXI.

Diu que Barcelona no pot restar aïllada de la resta del país. Seria bo que s'hi trenquessin les dinàmiques de blocs entre partits?

Això hauria estat fantàstic el 2019 i per nosaltres no va quedar. Els resultats de les eleccions representaven una aposta pels grans consensos que existeixen a Catalunya, que és una aposta decidida pel dret a decidir, i aquí hi ha independentistes i sobiranistes, i una aposta clara per les polítiques progressistes. Però quan algú es posa d'esquena a això pot passar que tinguis un mandat una mica estancat, amb socis mirant-se de reüll, esmenant-se la pàgina aquí o allà i això, vulguis o no, té un impacte. I això ho veiem amb la regulació del preu dels lloguers, amb els horaris comercials o amb l'ocupació de l'espai públic per part de les terrasses. Això és el dia a dia d'aquesta ciutat, amb socis que tenen models diferents. Un ha de saber a vegades amb qui fa govern per tenir un model compartit.

Això dels models compartits entre socis tampoc ho trobem gaire als governs català i espanyol.

La cultura política d'avui ha de treballar molt millor les coalicions. No som un país ni un Estat acostumat a les coalicions, però és important marcar les línies vermelles quan es porten a terme projectes polítics. Aquí [a Barcelona] l'únic pretext que va haver-hi és que el tema nacional no podia intoxicar la política municipal i el que estem veient és que hi ha una política municipal que s'esmena la pàgina constantment. Per tant, on era l'atzucac, en el model nacional o en el model de ciutat? O és que al final no compartien res i anava d'una altra cosa?

Quin paper vol jugar en un futur? Ernest Maragall ha dit que li agradaria repetir com a candidat, però que és clau què diguin els metges, perquè el 2023 tindrà 80 anys.

Sempre ho he dit, el meu treball és a Barcelona, és on soc útil i estic disposada a assumir la responsabilitat que toqui i quan toqui. Però torno al projecte i crec que ERC té una posició de centralitat al país i l'ha de tenir a la ciutat de Barcelona, perquè és la capital de Catalunya. Hem de ser el referent institucional de molts sectors emergents a la ciutat que ara no el tenen. Existeix un altre tipus de progrés que té a veure més amb la prosperitat i una altra manera d'entendre les institucions, que és des de la proximitat. ERC ha de jugar aquest paper i si és per fer això, evidentment estic disposada a assumir la màxima responsabilitat que toqui, com he fet aquests dos anys.

Fem política ficció. Imaginem que ERC aconsegueix l'alcaldia el 2023. Quins són els projectes prioritaris que voldria portar a terme?

Un en el que ja estem treballant és l'eix de transformació del Besòs, i això té a veure amb habitatge, model social i econòmic. És on s'hi concentra la major vulnerabilitat de l'àrea metropolitana i crec que l'eix del Besòs pot esdevenir una nova centralitat metropolitana, un eix fins i tot d'innovació, vinculat a arts digitals, recerca, la universitat, ... Això hauria de ser prioritari. També cal una revitalització de Ciutat Vella, un pla de xoc del que ja n'hem parlat moltes vegades, de veure com es combina el turisme amb la protecció de l'estil de la vida de la gent que hi viu. I després hi ha una cosa que no depèn tant del nivell municipal, però que s'ha de posar sobre l'agenda: tenim una administració pública del segle XIX i durant la pandèmia s'ha vist més que mai les barreres que hi ha per ser àgil i flexible des de l'administració pública. Ha de ser una reforma del conjunt de l'Estat.

Tenim un funcionariat que està envellit, tenim pocs perfils per exemple de gestió de dades dins l'administració i les ofertes d'ocupació que hi ha per entrar-hi difereixen molt de la societat que tenim al davant. I això fa que siguem molt lents, molt poc àgils i molt poc eficients en la gestió del dia a dia de la ciutadania. Qui més ho pateix són les administracions locals. Cal una reforma urgent de l'administració pública, perquè sinó la desafecció i la llunyania de la ciutadania respecte la institució serà cada vegada més gran. No hi ha res pitjor per a la democràcia que un ciutadà cregui que aquell que l'ha de protegir, que són les institucions, li està fallant.

Si hi ha una cosa que uneix ERC, Comuns i PSC és l'aposta per la taula de diàleg, amb els matisos que vulgui. No sembla que a curt termini hi hagi gaire marge per aconseguir-hi el referèndum i l'amnistia, com planteja ERC. Què n'espera?

L'important de la mesa de negociació és que existeixi, que ja és una victòria. Al final, reconeix que Catalunya és un subjecte polític i que hi ha un conflicte polític. Tendim a ser pessimistes perquè som catalans, però si fa quatre anys a algú li diuen que existiria una mesa de negociació amb aquests termes ens costaria de creure. Ningú sap on ens podrà dur la mesa, però sí que sé on ens pot dur no tenir-la. Haver deixat de tenir polítics presos -evidentment que la repressió segueix-, amb una mesa de negociació col·loca l'independentisme en una situació d'interlocució amb el Govern de l'Estat. No tenir-la on ens deixa, en un millor o en un pitjor lloc?

Al final la política és on soc més útil i si el que fas et deixa en millor o pitjor posició. La mesa deixa l'independentisme en millor lloc que si no existís. També forma part dels grans consensos que existeixen avui a la societat catalana i, per tant, la primera força del país, que és ERC, s'ha d'arromangar i s'hi ha d'asseure perquè allà està representant Catalunya. Si algú creu que no vol representar Catalunya en aquesta mesa, trobo legítim que no hi sigui. No sé quan es podrà obtenir un guany material de la mesa, però el primer és que existeix i el segon que sé perfectament que no tenir-la resta. No hi ha cap altra alternativa que no sigui seure davant el Govern de l'Estat. Vas construint una majoria per fer un referèndum inevitable i a ulls del món tothom diu que el que hem de fer és seure. La legitimitat interna i externa es construeix amb la mesa de negociació i s'ha de seguir anant-hi.