Regidor de Drets de Ciutadania i Participació de l'Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Sants – Montjuïc, Marc Serra (1986) té clar que l'allau de querelles que pateix l'equip de govern de la capital catalana respon a una reacció de determinats poders de la ciutat, que no accepten els canvis plantejats pel projecte liderat per Ada Colau. Serra, l'alcaldessa i la regidora d'Habitatge, Lucía Martín, acaben de veure com aquesta setmana l'Audiència de Barcelona ordenava investigar-los arran de la querella d'un fons voltor que va ser multat per la seva negativa a oferir un lloguer social a les persones que residien a l'anomenat Bloc Llavors. Ens trobem amb Serra a la seu del Districte de Sants-Montjuïc per xerrar-hi a fons sobre les raons d'aquesta lawfare, com condiciona l'actuació municipal i perquè pot resultar perillosa per a la democràcia.

D'entrada, els ha sorprès la decisió de l'Audiència de Barcelona de reobrir la causa contra l'alcaldessa, Ada Colau, dos regidors, vostè i la titular d'Habitatge, Lucía Martín, i una funcionària, arran de la querella del fons voltor Vauras Investment?

Ens ha sorprès i molt, perquè és una decisió que va en contra no només del que havia decidit la jutgessa de primera instància, que va inadmetre la querella en una interlocutòria molt dura contra el fons d'inversió, sinó perquè també va en contra del que havia decidit la Fiscalia.

Fa més d'un any que la jutgessa havia decidit inadmetre la querella. A què atribueixen que ara es reobri el cas?

Ho atribueixo sobretot a una mena de mala fe processal per part de determinats actors de la ciutat, que insisteixen a presentar accions judicials contra actuacions que desenvolupa aquest Ajuntament i són absolutament legals. Són tantes les querelles que ens estan posant que pot arribar a passar que hi hagi una determinada sala o un determinat jutjat que acabi decidint que s'ha d'investigar algun d'aquests assumptes.

En aquest cas concret, el fons els acusa de prevaricació i coaccions per multar-lo el 2019 arran de la seva negativa a oferir un lloguer social a famílies vulnerables que prèviament havien ocupat l'anomenat Bloc Llavors, en compliment de l'aleshores vigent llei catalana de l'habitatge. La querella fa referència a una reunió que vostè i Lucía Martín van mantenir amb el fons. Com va anar la trobada? Què s'hi va abordar?

Del que ens acusen és de fer complir la llei, d'aplicar-la no només per protegir els privilegis d'una minoria, com s'havia fet fins ara, sinó per protegir els drets de famílies vulnerables. És habitual que hi hagin reunions amb fons d'inversió, ens toca dins les nostres funcions. Com tantes altres que fem amb fons d'inversió que tenen interessos especulatius a la ciutat, va ser una reunió difícil, tensa i dura, però el que puc assegurar és que l'actuació de l'Ajuntament va moure's en tot moment dins dels marges que ens dona la Llei pel dret a l'habitatge.

Ada Colau ni tan sols va assistir-hi, a què respon que se li inclogui en la querella?

Respon a una intenció per part del fons d'inversió de no buscar tant l'èxit judicial de les accions que desenvolupa, sinó el rèdit mediàtic, com altres grans actors de la ciutat. El que busquen, a través d'aquesta mala fe processal, és presentar infinitud de querelles per aconseguir el titular, que és molt més gran quan s'aconsegueix que s'investigui una alcaldessa, que no pas només a un regidor i per això la posen, malgrat que no hagi participat a les reunions i ni tan sols hagi signat cap de les resolucions administratives per les quals se'ns acusa.

Paral·lelament, aquesta mateixa setmana la interventora municipal ha defensat la legalitat de les subvencions municipals atorgades entitats com la PAH, l'Observatori DESC o l'Aliança contra la Pobresa Energètica, que són l'origen d'una altra causa que va provocar, fa unes setmanes, la declaració de Colau als tribunals, acusada d'atorgar-les arbitràriament. Donen per fet que s'arxivarà?

Des de l'inici vam dir que les subvencions estaven atorgades seguint el procediment legal establert, tenien els informes favorables dels serveis jurídics i també de la intervenció i era qüestió de dies o setmanes que s'acabés arxivant. La interventora delegada, que és alt cos funcionarial i, per tant, no depèn de l'Ajuntament sinó que és una funcionària de l'Estat, va fer una declaració molt contundent i clarament exculpatòria, no només de l'alcaldessa, sinó del conjunt dels membres de la corporació municipal i va constatar la legalitat de les subvencions. Ara és el moment de plantejar-nos si aquesta causa judicial no s'està dilatant massa.

Rere la voluntat de dilatar-la hi veuen un cert interès electoral?

Ens podem imaginar com a l'Upper Diagonal segur que hi ha hagut alguna reunió de determinats representants de multinacionals, partits polítics o fons d'inversió en què somien que es pugui arribar a les eleccions amb una candidata imputada i, en aquest cas, amb la possible candidata de Barcelona en Comú, que és l'actual alcaldessa. Els sectors que estan protagonitzant aquesta ofensiva judicial -i ja són una dotzena de querelles rebudes, de les quals deu ja han estat arxivades- segurament pensen que això ens acabarà desgastant políticament i, especialment, en termes electorals. És el que anomenem màquina del fang, intentar posar-nos al mateix nivell que aquells que corrompen les administracions. Ja veurem si això acaba sent així, el que estic veient és que rebem molts missatges de suport i crec que la ciutadania és intel·ligent i és conscient que hi ha una veritable ofensiva judicial contra l'actual govern municipal de Barcelona, amb l'objectiu que no s'acabi consolidant el model de ciutat i els canvis pels quals hem estat escollits.

Si les agrupem, el gruix de querelles prové del lobby de l'automòbil, el sector hoteler, de grans fons immobiliaris i grans empreses de serveis. Vostès parlen de 'lawfare', és a dir, d'instrumentalització de la justícia amb finalitats polítiques o ideològiques. Fins a quin punt és un problema democràtic greu?

És un problema democràtic de primer ordre. Cal que alcem la vista i veiem com això passa [a molts països] especialment a través de xarxes d'extrema dreta que, en connivència amb grans grups de comunicació i a partir de fake news, estan fent ofensives judicials que acaben derrocant governs. Segurament en ple segle XXI ja no és tan fàcil fer un cop d'estat i el que es fan són aquestes actuacions judicials per canviar governs escollits democràticament. A l'Estat espanyol no ho hem vist tant, però si entrem en àmbits concrets, veurem com ajuntaments del nostre país que han plantat cara a les multinacionals que volen mantenir els seus privilegis en la gestió de l'aigua fa anys que aguanten accions judicials.

Ens hauria de preocupar que hi hagi grans companyies que no acceptin el joc democràtic i que partits polítics a petició d'una majoria social posin al seu programa electoral qüestions com la possibilitat de municipalitzar l'aigua o decidir-ne la gestió a través d'una consulta. I que quan això s'intenti portar a terme des de l'àmbit de govern es posin tants pals a les rodes, no només des de l'àmbit administratiu, que també, sinó arribant fins i tot a querelles penals, com ens hem trobat a Barcelona per part de la multinacional Agbar contra regidors d'aquest govern.

Amb aquestes actuacions judicials, la sobirania de les institucions s'acaba veient qüestionada i limitada per grups que se senten per sobre de la llei?

Nosaltres sabíem, perquè som gent que ve dels moviments socials, de la societat civil, de l'acadèmia o de l'activisme, que tenir el poder polític no vol dir tenir el poder d'una ciutat o d'un país, perquè hi ha grans poders econòmics que a vegades no accepten les regles de la democràcia i se les volen saltar. Sí que és cert que darrerament hi ha alguns elements nous, com pot ser l'ús reiterat d'accions judicials com estem comentant o, fins i tot, la publicació de fake news, que s'està convertint en un problema de primer ordre. No només perquè es dilueix què és la veritat, sinó perquè moltes d'aquestes fake news acaben construint marcs mentals que hem vist com s'acaben utilitzant en les diferents accions judicials. En els dos procediments judicials que estem comentant, pràcticament l'única prova són retalls de determinats mitjans de comunicació que han estat condemnats per publicar notícies falses. Aquestes noves realitats dificulten encara més la limitada capacitat que pot tenir un ajuntament per transformar la ciutat.

Senten impotència perquè això dificulta l'aplicació d'algunes mesures ambicioses?

En l'àmbit institucional hi ha límits i dificultats, però també és cert que tenim certa resiliència i capacitat de superació de tot això. I, malgrat tot, la valoració que en faig és positiva: hem convertit Barcelona en la capital en inversió social de tot l'Estat; tenim un model de ciutat al voltant del qual es generen tots els debats, amb l'objectiu que sigui més verda, més amable, amb menys cotxes, més saludable; i, a més a més, el darrer mandat hem estat capaços de demostrar una estabilitat institucional que potser no vam tenir en el primer mandat, aprovant pressupostos per fer possible aquest model de ciutat i la seva transformació.

Tot i el balanç positiu que fa, té la sensació que s'han quedat una mica a mig camí del que havien plantejat el 2015, quan van assolir l'alcaldia?

Sí, en les meves pròpies funcions, per exemple, en l'àmbit de la participació vivim amb certa frustració la impossibilitat de fer una consulta ciutadana, especialment pel fet que sigui Agbar i els seu entorn que han presentat fins a 40 accions judicials contra el reglament de participació, que permetria, entre d'altres coses, decidir sobre la gestió pública de l'aigua. Això es viu amb certa frustració i ara estem treballant per tornar a aprovar de nou el reglament de participació, que portarem al plenari de maig i, si s'aprova, serà fer possible fer consultes. El cert és que no ens hem resignat i que mentrestant hem desplegat altres accions que potser no portàvem al programa electoral, però que ens han permès aprofundir en la democràcia en la ciutat. Com ara els pressupostos participatius, un procés amb el qual han pogut participar 80.000 veïns.

Tornant al tema de la 'lawfare', amb independència que les querelles acabin arxivades, el temps que implica dedicar-se a respondre-hi i el desgast que generen justament dificulta que es posin en marxa les polítiques que voldrien aplicar?

És el principal desgast que suposen aquests processos i accions judicials. Amb agendes tan complicades com les nostres, una bona gestió del temps és fonamental i darrerament ens trobem amb notícies que hi ha accions judicials que requereixen una preparació d'escrits en pocs dies o donar explicacions de qüestions de les quals ni tan sols ens han notificat. Fem la reflexió que tot aquest temps que dediquem a donar una resposta judicial i política al fons d'inversió ens agradaria dedicar-lo a acompanyar a les famílies que pateixen situacions de desnonament a la ciutat, com veníem fent fins ara i pel que ens va escollir la ciutadania.

A més a més, hi ha un segon efecte que potser no és tan evident, però que va disseminant tota l'organització municipal. I és com aquest qüestionament constant de qualsevol projecte que faci el govern per part de determinats lobbies i la voluntat de judicialitzar-lo ens acaba fent interioritzar fins i tot un excés de prudència. En aquesta casa les coses sempre s'han fet bé, tot projecte té el seu informe jurídic preceptiu, però el cert és que abans de decidir qualsevol actuació t'ho acabes pensant dues o tres vegades perquè saps que pot acabar judicialitzada. Els mateixos serveis jurídics de la casa ens deien que mai en la història de l'ajuntament havien tingut tants litigis com fins ara. Ells sempre han treballat de la mateixa manera, el que passa és que potser ha virat el rumb d'aquest transatlàntic que és l'ajuntament i ha passat a defensar els més vulnerables i no tant a determinats privilegis d'unes elits que són les que ara s'estan revoltant contra el govern de la ciutat.

No és casual que totes les querelles s'hagin dirigit contra regidories i projectes de Barcelona en Comú, mentre que el PSC té una relació molt més greixada amb aquests poders fàctics de la ciutat. Fins a quin punt el govern està cohesionat en aquestes qüestions?

Com a govern tenim espais de coordinació que són efectius i que funcionen com a tal, com la comissió de govern, on compartim el neguit i l'evolució d'aquests procediments judicials. Ens sentim recolzats no només a nivell intern, sinó també per les declaracions públiques d'alguns grups de l'oposició, com ERC. No obstant, sí que és veritat i crec que això no li passa només al PSC, crec que també li passa a [l'antiga] Convergència i Unió i al PP a l'Estat, sabem que quan hi ha partits que porten 20 o 30 anys governant una mateixa institució, com era el cas de Barcelona [amb el PSC], s'acaben forjant unes relacions amb les elits de la ciutat o del país, que moltes vegades poden explicar certs posicionaments polítics o certs comportaments d'aquests grups. I aquí crec que és on hi ha la diferència entre els dos socis del govern.

Les diferències entre els dos socis de govern s'han fet més evidents els darrers mesos. Suposo que això augmentarà a mesura que s'apropin les eleccions.

Com a Barcelona en Comú tenim un model de ciutat i en el debat electoral s'evidenciarà que el soci de govern o els grups de l'oposició puguin discutir-lo i criticar-lo. Nosaltres apostem per una ciutat més verda, més amable, amb menys cotxes, més cohesionada i amb menys desigualtat i una ciutat que no li posi la catifa vermella als fons d'inversió i als grans lobbies globals, sinó que prioritzi els barris i els veïns que els habiten. El que caldrà veure és si hi ha algun altre grup que té un model de ciutat alternatiu, perquè fins ara no ho hem vist.

Quan parla de model de ciutat, segurament a una part del seu electorat li pot haver sorprès l'aposta, si vol acrítica, per un esdeveniment com la Copa Amèrica de Vela, promogut fonamentalment per un lobby empresarial, Barcelona Global, i pel primer tinent d'alcaldia, Jaume Collboni (PSC). Un esdeveniment que implica una despesa pública per aconseguir beneficis privats. A què respon aquesta aposta?

Barcelona és una ciutat a la qual li agrada molt l'esport i a diferència d'altres projectes que ens han presentat darrerament, com els Jocs Olímpics d'Hivern -que entren en contradicció amb la realitat de la ciutat i no encaixen tampoc amb la realitat del país ni amb la necessitat de fer front a l'emergència climàtica-, hi ha altres esdeveniments esportius que potser hi responen millor. I la Copa Amèrica de Vela en una ciutat que té molt de vent i molt de mar pot tenir sentit. Ara bé, el que tenim molt clar és que la gestió s'ha de fer de manera diametralment oposada a com la va fer el PP a València.

Abans parlava de la candidata Ada Colau, tot i que ha rectificat per anomenar-la la "possible candidata". L'ha traït el subconscient i podem confirmar que serà la candidata de Barcelona en Comú a l'alcaldia?

No soc jo qui ha de respondre a aquesta pregunta. En primer terme és l'alcaldessa qui ho de rumiar, i em consta que ho està fent intensament, i també l'organització, Barcelona en Comú, que és qui acabarà de ratificar la candidatura.

I en el seu cas concret, es veu gaire temps a la institució?

A la institució hi estem de pas, cadascun de nosaltres té la seva professió. En el meu cas soc advocat i he treballat tant a l'administració pública com en l'àmbit privat i en entitats socials i m'agradaria tornar-hi. És veritat que aquest mandat ha quedat molt marcat per la pandèmia, que ha provocat que els grans projectes que volíem desenvolupar haguessin de congelar-se o endarrerir-se, i el conjunt de l'equip del grup municipal tenim ganes de seguir governant la ciutat i acabar de culminar aquest procés de transformació.

El darrer baròmetre municipal pronosticava una victòria de BComú per davant d'ERC a les municipals, amb el PSC com a tercera força a una certa distància. Sé que és fer política ficció, però ens podríem trobar amb un govern entre Comuns i Esquerra, tenint en compte que durant el mandat ERC els ha aprovat pressupostos i projectes importants?

Ara mateix el que més em preocupa de les enquestes és l'elevat percentatge d'indecisos que hi ha i la gran abstenció que hi pot haver. Com a organització política madura i ciutadana, que podem fugir de les lògiques de partit i d'aquesta mirada més conservadora de com mantenir l'espai polític, ens hem de qüestionar com arribem a tota aquesta ciutadania en un context de crisi com l'actual, en què està farta de la política o que creu que no és quelcom útil o no li ajuda a millorar la seva vida. Aquest és el gran repte, més enllà de pensar en coalicions o acords de govern. No obstant, és veritat que ERC s'ha convertit en el soci prioritari d'aquest mandat i sembla que s'adhereix bastant al model de ciutat que tenim a Barcelona en Comú. No descartaria que després d'unes futures eleccions acabem governant conjuntament, sigui aquí o en altres administracions.