Un dels aspectes més diferencials de 'Gina' és que està escrit en el dialecte propi de l'Ebre. Va ser una decisió meditada?

D'entrada havia escrit la veu narradora en estàndard i els diàlegs en dialecte, però llavors la meva editora em va dir: "si l'autora, si la veu narradora també és del Delta, per què no escrius tot el discurs en dialecte?". Pràcticament vaig reescriure el llibre i jo crec que va quedar millor.

Com és que no se't va acudir des d'un bon principi?

Si ets del Delta o si parles un dialecte, a l'escola t'ensenyen l'estàndard. No t'ensenyen el teu dialecte o el que està admès o el que no. Creixes pensant que oralment pots dir el que vulgues, però per escrit no pots escriure el teu dialecte. 

Hi ha un canvi molt gran entre com parlem i com escrivim. Sempre ho dic, 20 quilòmetres més avall, a Vinaròs, allà sí que els ensenyen el valencià, amb unes normes ortogràfiques i gramaticals que es corresponen més a com parlem naltros. Hi ha més distància amb l'estàndard que amb el valencià. En canvi, a naltros ens ensenyen l'estàndard que és bàsicament el català oriental. Jo necessitava el permís de la meva editora per escriure una novel·la en dialecte.

L'estigma o el pensament de què el català estàndard és per a la llengua escrita i el dialecte per a l'oral va canviar quan vas adonar-te que podies escriure una novel·la en el teu dialecte?

Tampoc no vull escriure sempre així. Puc escriure com vulgui i a qui li agradi que em llegeixi. He crescut i he après a escriure en català estàndard i haig de fer l'esforç d'escriure en dialecte i pensar què puc escriure, si està registrat al diccionari català-valencià-balear o si és un barbarisme i ho he de posar en cursiva. Em resulta molt més fàcil escriure en estàndard que en dialecte, però sí que hi ha textos que de manera conscient, com a Catorze o a La Conca, que sí que penso en escriure en dialecte.

A 'Catorze', la revista digital de cultura, vas publicar un article que deies: "l'idioma és identitat. L'idioma és allò que t'estructura el pensament i, de retruc, una mica també el que et fa el caràcter". També va ser una forma de reivindicar la terra?

Sí, perquè el que a mi m'interessa és plasmar maneres molt concretes d'expressar-se: com parlo jo, com parlen mons pares o els meus iaios. La meitat de coses són barbarismes, però si no queda reflectit a cap lloc se perdrà. Hi ha una tendència de la llengua a unificar-se i més ara amb Internet. Penso que la riquesa també està en mantenir aquests petits reductes de particularitats lingüístiques.

En el mateix article, se't plantejava un dubte: el de parlar-li a la teva filla com parles habitualment o el de corregir-te per no dir barbarismes ('panyal' o bolquer, 'xupete' o xumet).

Tinc dubtes que potser una persona de Girona no tindria. La meitat de les nostres paraules són en castellà, però per a naltros no ho són: busón, en comptes de bústia, o mesita, per a la tauleta del llit, o almasén, per al magatzem. Per a mi no és castellà. Ho deia la meva iaia i ella parlava català, però soc conscient que són barbarismes. 

Ara que tinc una xiqueta menuda, penso: "si jo li dic bolquer, ja no dirà panyal". Però en realitat estic perdent una part d'identitat si deixo de parlar d'esta manera, com parlaven els meus predecessors al Delta. Ara també sé perfectament què és un barbarisme i què no, sé que no es diu pantorilla i que ma filla també ho aprendrà.

'Gina' també s'ha traduït al castellà. De fet, ho vas fer tu mateixa, però no és possible traslladar el dialecte. Com ho vas fer?

Se perd. No tenia cap sentit que ho fes en un altre dialecte com l'andalús, per exemple. Hauria estat còmic. Vaig pensar en com explicaria jo això en castellà. De fet, es nota que està escrit per una catalanoparlant.

En aquesta línia, hi ha paraules o expressions catalanes que no tenen traducció (avenir-se, seny, dèria…) i els escriptors fan una feina d'orfebreria per buscar la paraula correcta en el moment adequat. Tu que també has treballat com a traductora, com t'hi enfrontes a això?

Intentes buscar una paraula que no sigui la primera que et ve al cap. Que s'hi aproximi. Intentes ser fidel i a la vegada respectar la qualitat literària de l'obra o que soni bé. Ara estic traduint un llibre del castellà al català i està ambientat al Delta justament. Intento trobar, a banda d'expressions pròpies d'allà, paraules que enriquisquen el text. Si veig que l'autor ha posat un verb que no és "poner", intento mantenir el nivell.

Respectant el llibre de l'autor, pots prendre't certes llicències?

Sí, al final s'ha de traduir.

Per què posar un asterisc i una nota?

Se poden posar notes de traductor al peu, però no agrada gaire això als editors. S'intenta trobar una solució i te pots permetre llicències i posar-te d'acord amb l'autor.

Parlem de 'Gina'. Tot i que no és ben bé una biografia, sí que hi ha un cert punt de partida: la decisió de ser mare a correcuita perquè a la protagonista li canvien el tractament de l'esclerosi múltiple que no és compatible amb l'embaràs. Com a escriptora, és possible crear personatges completament aliens a l'autor o sempre guardaran un petit bocí d'ell o de les seves experiències?

Crec que ho fan tots els autors. Cada obra porta molt dels autors o de les coses o les persones que l'envolten. Al final escrius a partir d'experiències i del que coneixes. Hi ha molt de cada autor en les seves obres, encara que només siguin pinzellades.

Gina, la protagonista, és una dona a la trentena que descobreix que la vida adulta va de debò. Això també et va passar a tu?

Sí, és clar.

Suposo que ens passa a tots. Tot i això, ho narres des de l'humor i la calidesa.

No volia escriure un drama. Tot i que el tema parla d'un drama, intento treure-li ferro. Hi ha una frase al llibre que diu: "la vida són coses horribles i coses precioses que s'intercalen i que a vegades coincideixen". No tot és lleig ni bonic a la vida. Les coses venen simultàniament i les vas encaixant, intentes gaudir del que és bo i trampejar el que és dolent.

Quin és el teu procés d'escriptura?

Tampoc he escrit tantes novel·les com per tenir un mètode, però la pressió em funciona molt bé. Tenir una data d'entrega. Fa 6 o 7 anys que escric textos a Catorze, últimament cada quinze dies, però al principi era cada setmana. Estic convençuda que si no hagués de publicar cada dimarts, no ho escriuria. No trobaria el temps. Amb les novel·les igual. Si la meva editora em diu que hem de tancar el llibre el dia 30 de juny, sé que si convé no dormiré, però el llibre estarà escrit.

Sobre el procés creatiu, penso que s'han d'escriure coses que t'interessen, perquè sinó ja no cal que t'hi poses. Si escric una novel·la, intento pensar què vull que passe i com vull que canviïn els personatges, quin és el punt de partida i quina és l'arribada. Quan tens una estructura més o menys formada, vas farcint.

Ets una persona metòdica?

No ho soc gens. A banda, tinc molt poc temps lliure.

Parlant dels articles que escrius a 'Catorze', a la secció de "Basorèxia", són de caràcter personal. No et fa por mostrar-te sense complexos?

No em mostro sense complexos, però ho intento. Sí que em fa por, em fa vergonya. Cada vegada menys, tot i que jo visc en un poble, una ciutat menuda i tothom mos coneixem. Fa vergonya perquè penses "això ho llegirà aquell" i sembla que tothom coneix la teva vida, però en el fons és literatura. Són textos personals, però tampoc és el meu diari. A la gent li costa diferenciar el que és literatura del que és vida personal de l'autor.

Com van rebre que la novel·la fos tan exitosa? Vas notar una bona acollida?

Sí, al poble la gent és molt agraïda. Si algú li va semblar mal doncs no m'ho ha dit.

Tens algun altre projecte en ment o sobre la taula?

Sí, recentment s'ha publicat la meva segona novel·la que es diu A casa teníem un himne, també amb L'Altra Editorial.

Ens en pots fer cinc cèntims?

És la història de tres dones, dues germanes i la seva mare, que estan distanciades, però que, a través d'un fet concret, se retroben.

En aquest cas també has fet ús de les teves experiències personals?

No, aquest és absolutament ficció.

*Aquí puedes leer la entrevista a Maria Climent en castellano.