Público
Público

PP, Cs i Aznar estenen la por al “procès” perintentar reconquerir el País Valencià i Balears el 2019

La dreta institucional estén la por sobre els territoris de cultura i llengua comuna catalana i el procés independentista de Catalunya, per mobilitzar el seu electorat ultraconservador, i per intentar arrabassar a l'esquerra el poder al País Valencià i a Balears en 2019

Publicidad
Media: 4.60
Votos: 5

José María Aznar, president de FAES, en acte organitzat a València el passat 4 d'abril 

Quan el 9 d'octubre de 2017 milers de persones eren testimonis, per diversos mitjans de comunicació, de com l'ultradreta valenciana i els seus aliats sortien als carrers a atacant rivals polítics, durant la manifestació de la Diada del País Valencià -qualificada gratuïtament com a "catalanista"-, la dreta institucional en declivi no va veure en aquestes imatges solament violència feixista; va detectar també una oportunitat política a la qual aferrar-se i explorar de cara al futur immediat.

En concret va percebre l'oportunitat de gestionar aquest potencial polític tècnicament oblidat que representa el regionalisme instal·lat principalment a la ciutat de València, al qual el relat fals goebbelià llançat pel Partit Popular, atribuint a la Generalitat Valenciana una deriva independentista, funciona almenys entre els menys instruïts, que van arribar a l'extrem de sortir al carrer a partir-se la cara per la "unitat nacional".

Per això, per a la dreta institucional, mantenir els favors electorals del regionalisme valencià és estratègic. El Partit Popular, gairebé en caiguda lliure per la corrupció, aspira a no perdre aquest electorat desencantat, ja que des del 1991 els regionalistes de l'anomenat "búnquer barraqueta" són votants tradicionals i peces fonamentals del PP, gràcies a les arts negociadores de Rita Barberá. I per la seva banda Ciutadans necessita també atreure fins a l'últim vot dissident del PP per poder aconseguir el sorpasso.

Aznar i FAES encoratjant el caos

La repercussió del conflicte català en l'àmbit europeu, amb l'existència de presos polítics, la sortida cap a Europa de diversos dirigents nacionalistes catalans i exmembres del Govern de Catalunya per evitar les accions de la justícia espanyola, és directament proporcional a la pressió política interna exercida per part de la dreta institucional.

Entre els elements que més mobilitzen han estat les negatives dels estaments judicials europeus a acceptar i executar a cegues les ordres de detenció europees cursades per la Justícia espanyola contra els capdavanters independentistes exiliats.

Per això, un dels primers a mobilitzar-se per estendre la por sobre la fractura d'Espanya, pretenent així mobilitzar la ciutadania davant els comicis de 2019, va ser José María Aznar i la seva Fundació FAES, ja deslligada del Partit Popular, i que no pocs analistes polítics situen al servei d'Albert Rivera i Ciutadans.

En la seva intervenció a l'Hotel Silken Palace de València, el passat 4 d'abril, Aznar va parlar sempre en present en referir-se al procès independentista a Catalunya. És a dir, quatre mesos després de les eleccions catalanes del 21 de desembre, sis mesos després del referèndum de l'1 d'octubre i amb l'article 155 de la Constitució plenament actiu. El president de FAES insistia que la situació política a Catalunya "és una rebel·lió en tota regla, una crisi que posa a prova l'edifici constitucional que ha donat mostres de solidesa en els seus fonaments, encara que molts apuntin a la necessitat de reformar-ho".

Les seves paraules davant el fòrum valencià tenien aquest to apocalíptic habitual en l'expresident del Govern: "el nacionalisme català està actuant com a catalitzador d'una estratègia de desestabilització per destruir la Constitució de tots" i en aquesta estratègia, "el designi expansionista de l'independentisme català no és un element menor ni secundari i apunta clarament a la Comunitat Valenciana i Balears", que ara corren el risc de sotmetre's als "independentistes i revisionistes" de la Constitució, que acaben "per destruir-ho tot".

Aznar ja no parla català en la intimitat com abans, però les seves paraules segueixen recordant molt a aquelles de febrer de 2003 quan va dir "creguin-me, el règim iraquià té armes de destrucció massiva", que va ser l'engany que va desencadenar la guerra de l'Iraq i tot el drama mundial que va generar després i que encara perdura.

Casualment mentre José María Aznar intervenia a València recreant les tenebres de Dante a l'Estat espanyol per la "deriva independentista", la Justícia alemanya analitzava el futur de Carles Puigdemont, al que mantenia pres provisionalment a la presó de Neumünster. L'endemà, el tribunal alemany va resoldre i va decretar la llibertat de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, posant el Govern espanyol a la vora de la histèria.

Per la seua banda el Partit Popular també sap que explotar qualsevol element polític que establisca semblances amb Catalunya, com la llengua, pot convertir-se fàcilment en una eina per a mobilitzar al seu electorat en desbandada en territoris com el País Valencià i Balears.

Per aquesta raó, Mariano Rajoy va visitar Palma de Mallorca el passat 21 abril per a estendre la por, acusant al Govern balear, encapçalat per la socialista Francina Armengol, de “posar-se del costat del secessionisme” per promoure i legislar l'ús del català -idioma cooficial a Balears- entre els professionals de la sanitat pública, i també de turismofobia per propossar la regulació del turisme. Per a Rajoy aquests  són elements “que generen divisió que portaran a aquesta comunitat a seguir els mateixos passos que han derivat en l'actual situació que viu Catalunya”.

El president del Govern va afirmar gratuïtament que hi ha “partits que volen expulsar el sentit comú de la vida política i els importa més que un metge sàpiga català que medicina o un músic sàpiga una llengua per a interpretar una partitura”.

En la mateixa línia es va mantenir dies després la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, la catalana Dolors Montserrat, qui, des del Senat, criminalitzava igualment l'obligatorietat del coneixement del català per part dels funcionaris públics de Balears, especialment els metges, arribant a dir que "les llengües no guareixen".

Ciutadans contra les cordes

Precisament el líder regional de Ciutadans a València, Fernando Giner, també ha estat alimentant el discurs de l'odi cap a tot el que faci olor de català en general o l'independentisme en particular, fins i tot fent-se ressò de suposats plans independentistes del govern valencià que presideix el socialista Ximo Puig que, políticament, no només està molt lluny d'aquests postulats, sinó que fins i tot els rebutja obertament.

Així, en un article d'opinió titulat "Parar el procés a la valenciana", Giner arriba a afirmar que "Compromís és el braç polític de l'independentisme a València al servei dels mateixos que van dissenyar el document de la consciència nacional catalana. És una coalició de diversos partits amb l'objectiu comú de fer una Comunitat Valenciana a mesura del "procés". Els principals socis són Els Verds, el Bloc Nacionalista -majoritari- i Iniciativa del Poble Valencià, el partit dels comunistes de Mónica Oltra".

La contradicció de Ciutadans a València resideix precisament en com acostar-se als regionalistes valencians sense contradir els principis del partit que especifiquen que "Ciutadans construeix la nació espanyola contra els nacionalismes perifèrics".

Al novembre del passat any Giner, regidor de l'Ajuntament de València, es va reunir amb coneguts elements històrics de l'extrema dreta valenciana, com el falangista Juan García Sentandreu, va acceptar inicialment sumar-se a una manifestació regionalista identitària promoguda per la Coordinadora d'Entitats del Regne de València sota el lema "Som Valencians, som espanyols. No als paisos catalans".(sic)

Pocs dies abans de la manifestació Ciutadans va decidir no acudir formalment "perquè els organitzadors han rebutjat la presència de pancartes de partits polítics", ja que volien una marxa unitària popular. No obstant això -tal com va recollir el diari digital Valencia Plaza- "la formació taronja dóna llibertat als seus càrrecs i militants perquè acudeixin a títol personal". El dia anterior a la marxa identitaria pels carrers de la Ciutat de València Ciutadans va recular de nou, anunciant que cap dels seus aniria a la manifestació regionalista de Sentandreu.

Rita Barberá i González Lizondo

A la ciutat de València la dreta sempre es recorda de Rita Barberá quan les coses li van malament, perquè recorden que va ser ella qui, en 1991, després de les eleccions municipals, va fer un gir al Partit Popular aconseguint l'alcaldia de València, fent ús de les seves arts negociadores.

Rita no va guanyar les eleccions, però solament va necessitar convèncer el seu rival, el líder d'Unió Valenciana, Vicente González Lizondo, perquè sumés els seus 8 regidors als seus 9 regidors per arrabassar la vara de comandament a la socialista Clementina Ródenas, que comptava amb 13 regidors i que no sumava majoria amb els 3 regidors d'Esquerra Unida. Així Rita Barberá aconsegueix l'alcaldia per uns llargs 24 anys.

Fotografia d'arxiu de Rita Barberá i Vicente González Lizondo / J.C.

Unió Valenciana, que tenia com a cofundador, al costat de González Lizondo, a l'últim alcalde franquista de València, Miguel Ramón Izquierdo -emparentat amb el líder d'Espanya 2000- havia aconseguit introduir el pragmatisme polític entre els enemics de la democràcia. És a dir, rebaixar la tensió als carrers, fer-se demòcrates "de tota la vida" i controlar i gestionar al seu gust les institucions democràtiques.

De fet això va funcionar i va arribar a atribuir-se a Unió València un paper "pacificador" de la violenta i perillosa ultra dreta regionalista dels anys 70 -coneguda com el "búnquer barraqueta"-, amb organitzacions tan temudes com el GAV (Grupd'Acció Valencianista).

Pero aquell pacte va tenir conseqüències greus pels regionalistes. De fet molts dirigents d’UV van ser fitxats pel PP per a càrrecs diversos en les institucions, i fins i tot dins del Partit Popular. Desprès d’aixó el regionalisme polític social només ha sobreviscut bàsicament en sectors molt identificats amb el món de les Falles de la ciutat de València, que actua com un lobby de pressió polític folklòric radicalitzat, enemic de l'esquerra que actualment governa l'Ajuntament de València, poc amic de l'Estat de les autonomies, visceralment espanyolista i anticatalanista.

D'altra banda, existeix un ampli espectre d'organitzacions diverses amb els seus petits reis de taifes, immersos en eternes lluites pels trons califals, que han perdurat en el temps gràcies a les subvencions emanades de les institucions valencianes controlades pel Partit Popular, que sap que les ajudes amb diners públics són una magnífica forma de gestionar i controlar voluntats.

Unió Valenciana va obtenir el 1991 80.500 vots rodons, el 21,76 per cent del vot emès a la ciutat de València. Avui, 26 anys després, els partits regionalistes i de la dreta institucional creuen que aquesta xifra avui dia ronda entre els 40.000 i els 50.000 potencials votants, la qual cosa sens dubte és clau davant els propers comicis, ja que representen entorn del 6'5 per cent del cens electoral de la capital valenciana.