Des de fa dècades, el concepte de seguretat ha anat ampliant-se, fonamentalment gràcies a l'aparició de noves teories que en qüestionen l'enfocament tradicional. En un moment de cruïlla global amb la consolidació dels impactes de l'emergència climàtica, una creixent crisi energètica, una nova cursa armamentística accelerada arran del conflicte a Ucraïna i, més a casa nostra, un debat cada cop més ampli al voltant del model d'ordre públic, l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) acaba de publicar l'informe Un marc alternatiu per a la seguretat, que justament posa el focus en diverses d'aquestes teories crítiques i en busca els elements comuns. En parlem amb Olga Batallé, Teddy Baker i Francesc Teodoro, els tres coautors del treball.

D'entrada, la teoria clàssica -o realista- de la seguretat inclou elements com "la definició de la supervivència com a objectiu primordial de la seguretat; la superioritat del poder i la força materials per neutralitzar inseguretats i eliminar amenaces; la consideració de l'Estat com a proveïdor i objecte de seguretat, i la identificació d'elements externs a l'Estat com a amenaces a la seva estabilitat", segons recull el document.

En canvi, els teòrics alternatius plantegen que "aquesta conceptualització restrictiva de la seguretat dona lloc a intents tímids o ineficients a l'hora de proporcionar seguretat. Fins i tot genera inseguretats tant entre els ciutadans i els grups socials marginats com també en el medi ambient". Dit amb altres paraules, es passa d'un model que se centra en la protecció d'un estat a reconèixer nous elements d'inseguretat, com "poden ser el masclisme o l'emergència climàtica", comenta Olga Batallé.

A la pràctica, alguns dels elements de l'enfocament clàssic que generen problemes segons les noves teories són el control fronterer i la gestió migratòria, els efectes secundaris negatius de la vigilància de l'Estat en nom de la seguretat o la petjada de carboni i les emissions de combustible en la cadena de subministrament militar.

Finalment, aquestes teories alternatives -entre les que hi trobem les d'emancipació, feministes, verdes, de seguretat humana, postcolonials i postestructuralistes o de securitització- conclouen que "la seguretat no és objectiva, sinó compartida per diferents agents i processos i es manifesta sota circumstàncies canviants i no la proveeix només la policia o l'exèrcit". De fet, Francesc Teodoro destaca que "hi ha un ampli consens" per part d'aquestes teories "a l'hora d'apuntar que els mateixos actors que teòricament haurien de proveir seguretat són focus d'inseguretat o de risc", com podria ser la policia o les intervencions militars internacionals.

"Quedar-nos amb el marc conceptual clàssic de la seguretat no aconseguirà donar sortida ni fer polítiques públiques que estiguin a l'alçada dels reptes actuals", apunta Olga Batallé, que afegeix que "els esforços de les teories alternatives han de ser intentar posar l'èmfasi en la importància que tenen per abordar aquest reptes". La investigadora recalca que "des del nostre punt de vista són molts els avantatges que tenen les teories alternatives vers la teoria tradicional", ja que permeten afrontar la seguretat "com un tema holístic i complex".

Entre d'altres qüestions, aquests enfocaments alternatius tenen en comú tenir clar que la "provisió de seguretat va més enllà d’un enfocament restringit en la seguretat militar per introduir aspectes més generals com són la seguretat alimentària, hídrica i sanitària" i també parlen de seguretat sostenible, que "implica reconèixer i mitigar els causants de la inseguretat global, com l’exclusió social, el canvi climàtic i la militarització".

Reticència al canvi

Ara bé, més enllà de l'aparició d'aquestes teories crítiques, realment hi ha un qüestionament cada cop més gran del model clàssic de seguretat? Francesc Teodoro hi veu una "doble tendència", perquè per una banda veu "uns sectors socials molt mobilitzats que són molt crítics amb determinats comportaments del que entenem com a models de seguretat", però alhora també percep "una certa consolidació" dels models dominants, fonamentalment per l'acceptació acrítica d'una part important de la població.

En aquest sentit, el coautor de l'informe considera que existeix una "reticència al canvi" del concepte i el model clàssics, "perquè hi ha determinades qüestions que toquen un poc el privilegi i l'origen del que entenem la institució de la seguretat". Afegeix, però, que no és tant una resistència del "poder a perdre poder", sinó "una conseqüència lògica d'una certa concepció de la seguretat. Per exemple, si considere que l'actor principal de la seguretat és l'Estat i, per tant, les fronteres juguen un paper molt important, és normal i lògic que la conseqüència siga que la migració pot ser un problema per al model de seguretat".

Al mateix temps, Teodoro veu un "intent explícit" de "moltes d'aquestes organitzacions, siguin nacionals o internacionals, per adoptar reformes en la seguretat que d'alguna forma la facin més participativa, més democràtica i més propensa a la rendició de comptes". Per a Teddy Baker, però, "si no canviem el fons, és a dir, les estructures, no només les dels cossos de seguretat sinó també les polítiques, els canvis seran molt cosmètics".

El pes de les narratives

La guerra a Ucraïna, desfermada per la invasió russa del país, ha provocat una onada d'anuncis d'increment de la despesa militar en nombrosos estats occidentals i ha permès a l'OTAN recuperar part de la seva legitimitat a ulls d'una part, significativa, de l'opinió pública. La nova cursa armamentística, però, és òbviament criticada pels sectors pacifistes i antimilitaristes, que consideren que no contribuirà precisament a millorar la seguretat global. Malgrat tot, Baker posa l'accent en preguntar-se com pot ser que països com Finlàndia i Suècia hagin canviat de parer i hagin volgut ingressar a l'OTAN, una decisió avalada majoritàriament per les seves ciutadanies. "Per què la majoria de la gent en vol formar part ara? És així per què no s'han presentat alternatives?".

Al seu torn, Teodoro posa el focus en la importància de "les narratives", ja que "determinats discursos justifiquen i fan possible que accions que abans semblava que no eren possibles ara es puguin portar a terme", amb l'exemple de l'ingrés de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Així mateix, també apunta que actors com els Estats "poden creure que és compatible que la Unió Europea augmenti la seva despesa en defensa i al mateix temps buscar la manera de reduir les emissions del sector de defensa o convertir-lo en quelcom verd".

El canvi climàtic com a cruïlla

Un dels factors claus a l'hora de definir la seguretat en l'escenari actual, sempre que es vagi més enllà de la concepció clàssica, és el canvi climàtic, que genera noves amenaces i vulnerabilitats a nivell global que, a diversos nivells, afecten tothom. Sobre la qüestió, Baker admet que es mostra optimista, però creu que pot servir com a revulsiu per arribar a acords amplis que vagin més enllà. "És evident que hem de fer alguna cosa ja, és impossible no fer res i crec que podem fer-lo servir això com un estímul. Hem de veure que anem malament i pot servir com una base per avançar en altres temes de cooperació, perquè al final és un problema global i si no treballem junts no podrem fer res".

Per a Teodoro, "el canvi climàtic precisament posa damunt la taula la possibilitat de reformular com entenem la seguretat", ja que "pot ser una cruïlla que acaba en una major competència i, per tant, en una major confrontació, o ens pot portar a una major cooperació, perquè en certa manera és un tema que ens afecta a tots". En aquest sentit, afegeix que per afrontar-lo d'una manera diferent una qüestió clau és "estendre qui és l'actor de la seguretat i que passi d'un estat als individus i inclús a la terra i els éssers vius". La clau, però, passa perquè les teories alternatives puguin desenvolupar propostes concretes que realment es materialitzin.

Fiscalitzar el control de la força

Aterrant el debat sobre la seguretat a casa nostra, Batallé no se sorprèn de les "reticències als canvis" de determinats actors dels Mossos d'Esquadra, que s'han mostrat crítics amb la comissió d'estudi sobre el model policial que ara mateix hi ha en marxa al Parlament de Catalunya. "No és el primer cop que passa que hi ha resistències a aplicar canvis a la democratització de l'exercici dels cossos policials, ja va passar en el seu moment amb la implantació de càmeres a les comissaries o que els mateixos policies en portessin", recorda la investigadora.

Per a ella, és cabdal "treballar perquè quedi clar per a tota la població, no només per a les persones que ja n'estem convençudes, que avançar cap a una democratització i una fiscalització del control de la força sempre acabarà beneficiant tothom". "És una eina democràtica i el que fa és que hi pugui haver una traçabilitat real del que s'està fent per part de qui ostenta la força. És molt important per part de funcionaris públics que hi hagi una rendició de l'exercici que realitzen", conclou.

Teodoro ho remata destacant que la simple existència d'una comissió d'aquest tipus "reflecteix un canvi a millor", ja que és una forma de mostrar que "els parlaments i les comissions són mecanismes de supervisió dels actors de la seguretat i, per tant, són també proveïdors de seguretat". Finalment, subratlla que el fet que es facin cursos a cossos de seguretat amb la participació d'entitats com l'ICIP demostra que "almenys hi ha una part de la policia que està oberta al canvi". I és que més enllà dels grans titulars i la sensació aparent que el model de seguretat és intocable, moltes coses s'estan movent, amb la voluntat de posar les persones i el medi ambient al centre i apostar per sistemes en què la força física -o militar- no sigui la base.