"He tingut la sort de viure coses singulars"

Oriol Regàs (Barcelona, 1936) no s'acaba de creure que les seves memòries puguin despertar gaire interès. Home de poques paraules i més tímid del que es pot esperar d'algú que va revolucionar l'oci nocturn de la Barcelona dels seixanta, Regàs ha dedicat bona part dels últims deu anys a escriure Los años divinos (Destino), un volum en què ha abocat tots els seus records. "No sóc un escriptor", insistia ahir a casa seva hores abans de la presentació del llibre.

La tercera part de les memòries estan dedicades al Bocaccio, la discoteca que amb l'ajuda de cinquanta socis (entre els quals hi havia Teresa Gimpera, Ricardo Bofill, Jorge Herralde o Xavier Miserachs) va aconseguir muntar. "El dilluns 13 de febrer de 1967 el Bocaccio va obrir les portes a les 23.22 i la primera cançó que va sonar va ser el Good vibrations dels Beach Boys", diu Regàs. El Bocaccio de seguida es va convertir en el referent de la nit barcelonina, on anaven els integrants de la gauche divine i on treien el cap tots els famosos que visitaven la ciutat.

"Molta gent encara em diu senyor Bocaccio, i alguns em demanen que els organitzi el local", explica amb modèstia. Ara, les notícies de com es viuen les nits a Barcelona li porten els néts: "M'expliquen que es balla poc i només importen les copes. Es veu que no hi ha gaire cosa".

L'èxit del Bocaccio el va animar a tirar endavant altres projectes i va obrir l'Up & Down. Per a ell, endevinar com es volia divertir la gent mai ha estat difícil. Diu que el seu secret sempre ha estat fer cas de la intuïció, i li agrada definir-se com un promotor cultural i un empresari atípic. "Els empresaris tenien mala fama perquè només volien fer quartos, i a mi els diners mai m'han importat", aclareix l'home que també va idear Maddox, la discoteca de Platja d'Aro on anava Josep Pla.

Se sent un privilegiat per haver conegut gent com Françoise Hardy, Lola Flores o Concha Velasco. I de Salvador Dalí té un munt de records: "Venia sovint al Bocaccio i en una dedicatòria em va escriure: "Regàs, l'únic català que funciona". Sempre em demanava coses insòlites per a les seves festes, però amb mi sempre va ser entranyable. Un dia li vaig preguntar com passava les hores i em va respondre que durant el dia pintava i es banyava, i a les set començava a fer de Dalí".

Durant els setanta i vuitanta, Regàs camuflava la timidesa sota un bombí que va comprar a Londres. Li agradava la gresca, les dones l'entusiasmaven i les drogues no li van fer perdre el cap. "Un dia li vaig preguntar al metge si tastar la coca m'agreujaria la bronquitis i el metge va respondre: "Li passarà el mateix que quan menja pa". Ho vaig provar tot, però a banda dels canutos, les drogues no m'han dit mai res", apunta fent cara de murri.

"Si m'haguessin dit que la meva vida seria així, no m'ho hauria acabat de creure. He tingut la sort de viure coses singulars", explica obrint els ulls de bat a bat. Fa temps que ha deixat de fumar, però continua encenent els cigarrets de la seva dona, Isabel de Villena, que el va empènyer a escriure Los años divinos. Una de les coses que més el satisfan és escoltar música. Recorda el Mourir à Madrid que tancava les nits del Bocaccio i s'afanya a recomanar un disc: The Köln Concert, de Keith Jarret.