L'objectiu indiscret del Molino

La primera vegada va ser una nit del 1973. Va entrar al Molino i en va quedar fascinat. L'ambient d'aquell cabaret el va atrapar i, durant deu anys, es va convertir en l'ull indiscret (però autoritzat) de l'establiment. Des de l'escenari, la barra o els camerinos, el fotògraf Josep Tobella (Barcelona, 1954) va capturar una dècada de la vida íntima del local més emblemàtic del Paral·lel barceloní. "Va ser alguna cosa més que una oportunitat per retratar vedets de primera categoria, i m'ho vaig passar molt bé", afirma Tobella.

Assegura que El Molino tenia un glamur que altres sales com ara l'Arnau no tenien. "Sempre hi havia música en viu i va resistir la foscor de la dictadura. Potser és que cuidaven d'una manera especial els artistes. Recordo que quan tancaven un mes a l'estiu els propietaris agafaven un grupet i el portaven a Las Vegas o a París per mirar espectacles. Llavors al cap d'un any retocaven el que havien vist i representaven el número", recorda el fotògraf.

Les imatges de Josep Tubella són sensuals però fugen de la nuesa fàcil

D'aquella necessitat de capturar l'ambient únic i seductor del Molino en va sortir una sèrie de 150 imatges. I ara una cinquantena d'aquelles fotografies formen l'exposició Carpe diem, 10 anys a El Molino, 1973-1983, que es pot visitar a la galeria Setba de Barcelona, a partir d'avui i fins al 28 de febrer.

El primer que Tubella va capturar del Molino va ser el final de la revista, el moment apoteòsic quan tots els artistes sortien a l'escenari carregats de plomes i somriures. Va ensenyar aquella primera imatge a Vicenta Fernández, la propietària, i va aconseguir la seva autorització per fotografiar les bambolines del Molino. "Ella era l'ànima del local, era molt exigent però molt maternal, cuidava molt els artistes, i va aconseguir reunir personatges molt bons", afirma.

"De tots ells vaig aprendre humanitat", explica el fotògraf

De totes les imatges de la sèrie, Tubella sent un afecte especial per la que reprodueix el rostre serè de l'Aurora, la "sastra", la persona que ajudava els artistes a vestir-se.

Destaca també les fotografies que va fer a Johnson mentre es maquillava i es col·locava les pestanyes postisses. Unes imatges insòlites perquè "ell vivia al carrer Entença amb la seva germana i sempre arribava maquillat a treballar".

Les imatges de Josep Tobella fugen de la nuesa gratuïta. Els retrats d'una Christa Lem gairebé despullada o de la Sheila i la Carmen Lorente desprenen sensualitat però no desig de carn fàcil. "En cap moment vaig fer una foto fora de to, per això em van obrir les portes. De tots ells vaig aprendre humanitat, a l'escenari donen una imatge frívola però a darrere hi ha un altre món", argumenta tot recordant que erotisme i pornografia són dos conceptes diferents.

A Tubella li agrada subratllar que la seva feina no l'empeny cap dèria documentalista: "En aquell moment es van fer moltes fotos documentals per deixar constància del que hi passava o dels artistes que actuaven al Molino, però jo feia les fotos que a mi m'agradaven, i si un sortia a moltes fotos, doncs cap problema".

L'exposició del Setba permet recuperar algunes d'aquestes imatges que es van exposar per primera vegada a Barcelona i a Londres a finals dels anys setanta. Tot i que aquestes fotos no han quedat oblidades dins un calaix. El 1984 es va publicar el llibre Josep Tobella-El Molino amb textos de Miquel de Palol. Fa uns anys, el MNAC va comprar 20 fotos d'aquesta sèrie per incorporar-les al fotogràfic permanent del museu. També han servit per il·lustrar els llibres Barcelona eròtica, de Joaquim Roglan, i El Molino, un segle d'història, de Lluís Permanyer, entre d'altres.

Gairebé va fer totes les fotografies amb llum d'ambient, una càmera analògica de 35 mm i les va positivar manualment en blanc i negre. Amb els anys la seva manera de treballar no ha canviat gaire i continua fent servir aparells analògics: "El color no el sé positivar, tot és a base de filtres i càlculs; en canvi, el blanc i negre és més manipulable".

Especialitzat en fotografia teatral, li agrada retratar assajos de grups de teatre amateur per la llibertat que desprenen. "El teatre té una dificultat tècnica, treballes amb poca llum, però té l'avantatge que els fotografiats no actuen per a tu, ells interpreten els seu paper i tu busques el moment", detalla un fotògraf que després d'haver-se passat moltes nits al Molino encara no ha anat a descobrir el nou local. "Aquella etapa ja es va acabar i les coses no es repeteixen", argumenta sense nostàlgia.