En record d'un milicià del POUM

"Aquí hi havia un dipòsit de cadàvers", comenta l'historiador Dani Cortijo en creuar la plaça que hi ha al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. En menys d'un minut evoca un munt d'anècdotes del que succeïa als voltants del Mercat de la Boqueria al segle XIX. Ho explica com si relatés l'argument d'una pel·lícula d'aventures.

Dani Cortijo va néixer el 8 de desembre del 1983 a Madrid, i quan ho diu els llavis li dibuixen una ganyota incòmoda. "És que tots els records que tinc són de Barcelona, he crescut a Horta", aclareix aquest investigador que, a més de conèixer tots els racons de Barcelona, també es dedica a preservar-los. Des de fa un parell d'anys les seves energies han girat al voltat d'un nom, el de Miquel Pedrola, un milicià del trotskista POUM a qui van dedicar un carrer de la Barceloneta durant la Guerra Civil.

Wilebaldo Solano volia participar als actes d'homenatge a Miquel Pedrola

Totes les històries tenen un començament, i el d'aquesta es remunta a quan el Dani tenia 18 anys i feia rutes històriques per a alumnes d'institut. "Em vaig adonar que per cridar l'atenció havia d'explicar-los alguna curiositat abans d'introduir-los el procés històric. Tenia molt material i els amics em van animar a crear un blog per poder-lo compartir", recorda el pare d'Altres Barcelones, pàgina que va merèixer els premis Blogs Catalunya 2009 en la categoria de cultura.

Quan Dani Cortijo va descobrir que a la Barceloneta hi havia una pintada amb el nom de Miquel Pedrola va decidir arribar fins al final. "Estava molt deteriorada. La vaig localitzar en un edifici ple de grafitis que estaven a punt de restaurar. Aleshores vaig contactar amb Wilebaldo Solano (antic dirigent del POUM i successor d'Andreu Nin) i em va donar informació sobre Pedrola. També em van ajudar Pelai Pagès i Andy Durgan. Però per aturar les obres i evitar que es perdés la pintada en record de Pedrola necessitava un permís de l'ajuntament", explica.

El somni de Dani Cortijo és poder treballar com a professor d'història

El periple burocràtic per aconseguir-ho ha estat llarg i ha comptat amb diversos còmplices, com María del Pino Suárez de la Plataforma dels Veïns de la Barceloneta i de l'Associació de Veïns la Òstia. Amb ella van convocar una reunió al barri per intentar fer alguna cosa, el bar on havien quedat es va fer petit, i van acabar redactant una carta per al responsable del districte a l'església de la Barceloneta.

El 4 d'agost va començar la restauració de la pintada, i ara només falta una placa commemorativa com la que hi havia el 1937. Cortijo està preparant un homenatge per a aquest milicià el pròxim mes d'octubre. Malgrat la il·lusió, li dol que Wilebaldo Solano, mort dimarts passat, no hi podrà participar. "Si això s'hagués fet fa un any i mig, el Wilebaldo hi hauria pogut intervenir, tal com estava previst. I és que sembla mentida que una pintada que no es va poder esborrar durant el franquisme gairebé es perd per negligència durant la democràcia", lamenta.

"A l'ajuntament m'he trobat de tot, gent maca i gent que practica la llei del mínim esforç. Al principi tenia molta confiança, però fa ràbia perquè hi ha molta gent que treballa per amor a l'art i molta que s'apoltrona i no fa res. Tal com estan les coses, no ens podem permetre que gent amb càrrec no es cregui el seu ofici", argumenta amb posat seriós.

La història li agrada des que era un nen. La dèria li va encomanar un professor de l'escola que corria per la tarima de l'aula interpretant un visigot. "El meu racó preferit de Barcelona és Sant Felip Neri, sobretot perquè arrossega molta mentida històrica. Per exemple, els edificis del voltant de l'església estan tots reconstruïts pedra per pedra, perquè els bombardejos del 1938 van desbastar la plaça. La catedral no és gòtica, la façana és del XIX", argumenta un jove que a les seves lectures no deixa espai per a la ficció. "No he llegit mai cap novel·la històrica, m'agrada la literatura, però només llegeixo llibres d'història. Tinc una mena d'urgència, un historiador jove té menys valor que un historiador vell perquè té menys bagatge. Llegir és com un deure. Tot està molt malament i no hi ha feina, però no sumes coneixement esperant res a canvi".

Les inquietuds de l'historiador no s'aturen, avança que té ganes d'escriure un llibre sobre l'Eixample, però que el seu somni és treballar com a professor d'institut. "M'encanta la docència, per això vaig estudiar història. Fa tres anys que em vaig apuntar a les llistes però res de res. Si alguna escola concertada veu l'entrevista, que em truqui", diu fent-se el murri.