El Museu Frederic Marès era dels pocs llocs d'allò que se'n diuen singulars de la ciutat de Barcelona. No tenia tirada turística i el barceloní mai no l'ha tingut en gran estima. Bé, era singular fins ara, perquè després d'anys de remodelació ara es veu que el museu està més 'esponjat.' Ordenat, més didàctic. Per a mi, ha estat una mala passada.

Una de les gràcies, per no dir la gràcia principal, d'aquesta instal·lació antiga i senyorial, era el seu entranyable caos, el seu desordre casolà, fruit de la seva construcció com a fascinació d'un col·leccionista d'aquell que el doctor House no dubtaria a qualificar d'ampli espectre. Però es veu que la nova (bé no tan nova) política museística ha considerat que el caos és poc alliçonador. Forma part d'aquest paisatge moral que vol que visquem sota la dictadura de la pedagogia. Per a tot, per a les retallades pressupostàries i, també, per a l'òpera francesa, és necessària la pedagogia. No està de més dir que la pedagogia és aquell procés que es fa amb els nens perquè n'aprenguin. En els adults, la pedagogia hauria de ser sobrera del tot. Puix que una persona formada el que té és educació. Una eina, l'educació, que permet anar caminant, per exemple, pel Museu Marès sense cartellets ni muntatges audiovisuals i fer les relacions i els vincles propis dins aquell desori de referències i objectes de tota mena.

La nostra societat insisteix en aquest invent del dimoni que són els centres d'interpretació

Però la nostra societat, que s'estima més que ens quedem en un estat de preadolescència eterna, insisteix en aquest invent del dimoni que són els centres d'interpretació i els museus amb un muntatge d'aparells multimèdia. Es veu que l'home d'avui dia, fart d'informació de tota mena, necessita que li expliquin com funcionava un molí, una resclosa o les espardenyes de pagès perquè és incapaç de fer-se'n una idea. Un polític semblant, em temo, il·lumina el darrer gran projecte d'aquesta Barcelona que frisa pels museus interessants. El Museu Blau, que té residència a l'edifici Fòrum fet per Herzog i De Meuron a corre-cuita per a aquell magne esdeveniment que va ser el dallonses de les cultures, ara serà la seu del nou Museu d'Història Natural. Com en el cas del renovat Museu Marès, el nou projecte està en les antípodes de l'anterior. Multimèdia, interactivitat, sinergies i tota mena d'explicacions amb coloraines substituirà el discret silenci de l'edifici suggeridor i una mica inquietant del Castell dels Tres Dragons, de Lluís Domènech i Montaner. Tothom que hagi estat nen a Barcelona fa un temps recordarà el silenci solemne, una mica tràgic fins i tot, que transmetia aquell museu i la seva balena flotant en un espai etern i estrany. La zoologia, sense cap mena d'explicació, esdevé una ciència trista, plena d'exemplars que volen transmetre l'espurna de vida que la taxidèrmia s'entossudeix a conservar.

Els museus no han de ser didàctics ni, molt menys, pedagògics. Per mi, un museu és sempre un deliciós anacronisme que malda per fixar conceptes i realitats que difícilment es relacionen. El museu ha de ser una experiència adulta. L'experiència adulta que els nens i joves han de viure amb perplexitat i respecte. Tanta guia i tant de vídeo ens roba la vella tàctica del flaneur que s'atansa fins a un museu potser no per adquirir coneixements sinó per oblidar-se de la pedagògica realitat del carrer.