Diumenge de cromos a Sant Antoni, una tradició que es resisteix a desaparèixer

A la capital catalana hi ha tradicions i tradicions. Com la dels que viuen a Sant Andreu, el Poblenou o Gràcia, que encara baixen a Barcelona. Tradicions que, sovint, enfronten les persones: les de xurros o les de porres; les de bíter o les de sifó; les culers o les periques –o, pitjor, les de la UE Sant Andreu o les de l’Europa–. Les de suís al carrer Petritxol o les de tapes a la Barceloneta; les de mediana o les de canya; les que els agrada el pessebre de la plaça de Sant Jaume o les que l’odien –però cada any el visiten–. Les de Liceu o les de Sonar; les de taxi o les de transbord a la línia groga a Passeig de Gràcia; les de vermut o les de pijama i sobretaula.

Les que no han anat mai a la Sagrada Família o les que, per banyar-se, van, com a mínim, fins a Sitges o l’Empordà. Les de Renfe o les de ferrocates; les de Bicing o les de fixie; les que queden per fer un cafè o les que ho fan per fer una birra. Les de latte machiato amb topping dibuixat amb xarop sobre l’escuma o les de barretxa al bar de sempre, quan encara és fosc i cal animar el cafè per fer passar el fred. Les de "vine al mercat, reina!" –com si els reis no hi anessin– o les de paki. Les de skate al Macba o les de córrer per la carretera de les Aigües. Les de compres al passeig de Gràcia o les de mercat de Sant Adrià, els dimarts sota l’autopista. Les de vi de bóta en una bodega de sempre o les de gintònic selvàtic a la terrassa d’un hotel. Les que diuen adéu o les que diuen... adéu. Perquè tothom diu adéu encara que surti d’un bar de Malasaña.

Però a Barcelona hi ha una tradició que no enfronta les famílies. Una tradició que arrenca a l’estiu com arrenquen els bons desitjos. Desitjos de tornar al gimnàs que fa mesos que pagues; de fer realitat l’anglès mitjà que figura al currículum –i que, per sort, a la feina de fals autònom de 12 hores diàries mai ha calgut fer servir–; d’apuntar-se a aquell curs; de trucar a aquella persona; que arribi aviat el primer pont. Una tradició que passa de pares i mares a fills i filles com la recepta de la sopa de galets o els secrets familiars inconfessables. Una tradició més resistent que els polls en època d’escola i que és a l’escola on se socialitza, perquè l’escola o és el reflex de la societat o no és escola. Una tradició que ni el segle XXI, ni un nombre infinit de canals de televisió, ni Internet, ni els videojocs, ni els smartphones, ni Netflix han aconseguit arraconar. Una tradició que té més denominació d’origen que el cava del Penedès, que el vi del Priorat, que l’arròs del Delta, que els calçots de Valls, que els caragols de Lleida, que les avellanes de Reus, que la llonganissa de Vic, que el torró d’Agramunt, que el pollastre del Prat, que la carxofa de Sant Boi, que la cirera de Sant Climent i que els pèsols del Maresme junts.

En temps de recerca d’Ítaca hi ha una cantonada a Barcelona, la d’Urgell amb Tamarit, on es fa realitat el viatge a Icària, un viatge en el temps. Un indret on els diners no sempre tenen valor. Un indret on funciona l’intercanvi des dels temps en blanc i negre. És l’economia social i solidària de l’intercanvi de cromos al mercat de Sant Antoni. Un gran parquet borsari, pavimentat amb panot de Barcelona, que concentra les cotitzacions i on famílies senceres de brokers se submergeixen en corralets temàtics en funció de col·leccions de futbol, de dibuixos animats de moda o de caràcter educatiu. Hi ha nens de 40 anys que porten des dels 10 fent col·leccions, i que ara van acompanyats d’un fill i una filla de 10 i 8 anys que, en teoria, són ells qui la fan –això només en teoria–. Per cert, això de tenir la parelleta també és una tradició molt barcelonina.

El mercadeig de cromos ha resistit el que no han resistit els superpoders del lobby del cotxe davant de la superilla Sant Antoni. Un intercanvi que ha suportat la gentrificació que pot representar la magnífica remodelació del mercat, que en versió cromo serien, en plena època digital, les webs de col·leccionistes i el superpoderós Wallapop. Avui podem aconseguir els cromos que ens falten des del sofà de casa. Una simple, asèptica i uberitzada transacció, i fet. Però anar al mercat de Sant Antoni promet un diumenge en família on fer realitat el somni de completar la col·lecció i, ja al sofà, repassar l’àlbum complet. Tengui, falti.