Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra
L'enorme desequilibri de forces que va configurar la transició de la dictadura a la democràcia, amb un gran domini en els aparells de l'Estat per part d'aquells que controlaven la dictadura, explica el caràcter immodèlic d'aquest procés, que va acabar desembocant en una democràcia molt insuficient i limitada que és responsable de l'enorme subdesenvolupament social i polític actual del país. Els indicadors d'aquestes mancances són múltiples. Des de la baixa despesa pública social per habitant (en sanitat, en educació, en serveis socials, en habitatge públic, en escoles d'infància, en serveis d'atenció a la dependència i un llarg etcètera), una de les més baixes de la UE-15 (el grup de països europeus amb un nivell de desenvolupament econòmic similar a l'espanyol); a la gran desigualtat, també de les més grans de la UE, tant de la propietat com de les rendes; passant també per l'escassa diversitat ideològica dels mitjans (amb una clara escassetat de grans mitjans d'informació d'esquerres). Tot això mostra les grans limitacions de la democràcia espanyola, resultat de l'enorme domini que les forces conservadores - arrelades i hereves de les dominants durant la dictadura - van tenir i continuen tenint al nostre país (veure el meu llibre Bienestar insuficiente. Democracia incompleta: sobre lo que no se habla en nuestro país. Anagrama, 2002).
La persistència de la desmemòria històrica
Però un dels principals indicadors d'aquest desequilibri de forces és la persistència de la desmemòria històrica, que es veu reflectida en el gran desconeixement de la història recent del país per part de la joventut espanyola. Aquesta desmemòria ha estat, a més a més, promoguda per les dues forces polítiques majoritàries del país, el PP i, en menor mesura, el PSOE, i sostinguda per una enorme injustícia: el desconeixement de la història real del país. Ho veiem reflectit, per exemple, en la manca de reconeixement a les persones que van lluitar contra la dictadura i en la reproducció de les enormes falsedats difoses i repetides en el discurs oficial de l'Estat espanyol sobre el nostre passat. Tampoc no es té plena consciència, per exemple, que la dictadura de Franco va ser una de les més cruels que hagin existit a l'Europa Occidental al segle XX. Segons el professor Malefakis, un dels estudiosos del feixisme més coneguts del món, per cada assassinat comès pel règim de Mussolini, el de Franco en va cometre 10.000. Aquesta repressió tenia la seva lògica, perquè era una minoria la que tenia la gran majoria de la població en contra. La crueltat d'aquest règim explica que encara avui hi hagi més de 100.000 desapareguts polítics (cosa que converteix Espanya en el país del món amb més desapareguts polítics després de Cambodja) sense que l'Estat democràtic hagi fet res per recuperar-los. En realitat, les esquerres que han governat fins ara (el PSOE) han fet molt poca cosa per corregir aquesta situació. La seva insensibilitat cap a aquest tema tan sols s'explica per la seva escassa consciència democràtica o, cosa que és més probable, pel seu temor a antagonitzar estaments encara molt poderosos a Espanya, des de la Monarquia fins a l'Església, passant per la banca, i el llarg reguitzell d'interessos (i classes riques) que van secundar i/o es van veure beneficiats per la dictadura.
La funció política de la desmemòria
Aquesta desmemòria empodera clarament les dretes a Espanya. S'imagina el lector que al parlament suec, britànic o nord-americà (tres països a on vaig viure durant el meu llarg exili) s'acceptés que una portaveu del partit majoritari de dretes acusés un lluitador antifeixista d’"assassí" pel fet d'haver lluitat en contra d'una dictadura feixista? D'altra banda, no em sorprèn la mobilització de figures històriques de la transició en contra de condemnar a Martín Villa com un intent de defensar una Transició suposadament modèlica. Fins i tot les declaracions de l'expresident Aznar eren previsibles, en defensa de la figura de Martín Villa (que va condecorar alguns dels torturadors més coneguts de la resistència antifeixista) com el gran "defensor de la llei i de l'ordre", el mateix argument que es va utilitzar per justificar el cop militar del 1936. Quant als presidents socialistes, el seu suport a Martín Villa és també un intent de justificar el seu suport a la desmemòria històrica. No obstant això, haig de reconèixer que em va sorprendre el suport per part de persones com en Cándido Méndez, el Nicolás Redondo i l’Antonio Gutiérrez, tres dirigents sindicals als quals tinc un gran respecte i estima.
L’ocultació de la brutalitat del règim dictatorial
Tal com indica en Javier Pérez Royo en el seu excel·lent article "Martín Villa i la justicia argentina", publicat a eldiario.es el 03.09.20, la Transició en si no va ser una operació de genocidi, però la Llei d'Amnistia sí que va ser un acte d'encobriment i exempció de responsabilitats de l'operació del genocidi que es va dur a terme durant la dictadura, tasca en la qual Martín Villa va tenir un paper destacat.
El cost principal d'aquesta desmemòria és que la joventut del nostre país no sap per què no viurà millor que els seus pares, o per què els salaris i la massa salarial han anat baixant més i més mentre han anat augmentant les rendes derivades de la propietat, o per què a Espanya el conflicte de les banderes absorbeix gran part de l'espai mediàtic mentre que l'enorme crisi social i laboral roman en gran mesura ocultada. El gran domini de les forces conservadores i suposadament liberals ha fet molt de mal al benestar de la població. Mentrestant, la joventut desconeix l'origen d'aquesta situació precària.
No cal dir que les mobilitzacions ciutadanes i, molt en particular, les d'amplis sectors de la classe treballadora, van jugar un paper determinant a forçar l'obertura del règim dictatorial. A la dècada dels anys setanta, Espanya havia estat el país europeu amb més dies de treball interromputs per vagues il·legals que estaven amenaçant el sacrosant ordre i la llei de la dictadura. Mentre els dirigents dels moviments contestataris eren a la presó o a la clandestinitat, les forces del règim tenien absolut control sobre tots els aparells de l'Estat i dels mitjans de comunicació, informació i control. El desequilibri no podia ser més gran. Per aquest motiu, en les negociacions per a l'elaboració de la Constitució, la qual havia inclòs elements importants en una cessió a les forces democràtiques (i molt especialment a les esquerres), aquest desequilibri va ser utilitzat per diluir el potencial transformador de la pressió popular.
El profundament conservador aparell judicial de l'Estat va ser l'encarregat d'assegurar l'ordre establert, interpretant la Constitució i reduint aquells elements progressistes conquerits per les forces progressistes. El fet que alguns drets socials tan importants com l'accés a la sanitat, a l'educació i als serveis d'ajuda a les famílies no fossin definits com a drets fonamentals és una conseqüència d'això. Però l'element fonamental que va possibilitar el continuisme va ser precisament la desmemòria històrica, és a dir, l'absència de correcció de la història falsejada i esbiaixada del país, promoguda pels vencedors del cop militar del 1936 i els seus hereus. La protecció de la Monarquia i la presentació de la Transició com a modèlica van jugar un paper clau en la consolidació d'aquesta desmemòria i en el lamentable espectacle de personalitats protagonistes de la Transició defensant en Martín Villa. Un intent de mantenir la imatge suposadament "modèlica" d'aquella Transició, que ens va deixar una democràcia molt incompleta amb un benestar molt insuficient.