Que tu no què!?

Aquests darrers dies m’han passat algunes coses que he pensat en conjunt. He anat a una carnisseria i quan la carnissera em va posar el pernil en una bossa a part de la carn, li vaig dir: no em cal una altra bossa, gràcies. I enlloc de desfer-li el nus, la va estripar, va treure’n el pernil i va rebufar. Al cap d’un parell de dies, un vespres que passejava el meu gos em vaig creuar amb un taxi que no duia llums. Pensant que no se n’havia adonat li vaig fer amb els dits el senyal dels llums. I el taxista va treure el cap per la finestra i va esbufegar: Tu dus el teu gos sense morrió, així que fica el nas en les teves coses. Ahir mateix, un motorista em va passar al carrer Balmes i em va esperar al proper semàfor per posar-se’m al costat i dir-me no sé què cridant sota el casc. Perdona, li vaig dir, és que jo no discuteixo. Que tu no què!?, va cridar. Que no discuteixo. No m’agrada, vaig dir-li. I encara menys amb desconeguts.

I no és del tot veritat. Sí que discuteixo. M’enfado si em prenen el pèl o si em compliquen algun tràmit. I també m’equivoco sovint i se les carrega qui no se les hauria de carregar, sense dubte. Però quan surto al carrer provo de tirar, bàsicament, bon rotllo. Perquè seria molt més fàcil i perquè els desconeguts ens poden fer molt mal. I aquesta mena de tibantor que reclama els drets però no els favors, és insuportable. És una cosa primer mundista que ens ha sortit en els darrers anys i que ja farta. Un orgull d’haver aconseguit finalment una societat més justa en molts aspectes, que ens ha fet oblidar que sovint les coses cal demanar-les per favor i agrair-les amb un gràcies perquè en moltes ocasions no tenim drets i hem de comptar amb la simpatia dels altres. I no només això: sinó que hi ha molta gent que no té drets i compta amb la nostra amabilitat. Així que: què? Ens hi posem entre tots? Una mica de bon rotllo?