Sempre he volgut fer això. És com aquelles parelles a l’estadi dels Yankees: Ets vols casar amb mi?, demana la pantalla. I tots els espectadors aplaudeixen i busquen la parella feliç i esperen a veure la resposta i, si tot ha anat bé, finalment un petó i una ovació general. No sóc gens exhibicionista, jo. Però les mostres públiques d’afecte m’agraden i em semblen valentes. Així que vull felicitar la meva germana Irene. Avui fa 37 anys i ho celebra amb un dinar a la platja al qual jo no hi podré anar. Sóc fora, de viatge. I ahir vaig estar pensant si demanar-li a un seu amic que li portés a un regal de part meva. Però de sobte se’m va ocórrer escriure-li un ram i que algú li ensenyés a l’hora de dinar. Volia dir-li que em sap greu que es faci gran però que cada dia que passa la veig més ella i que això, què voleu?, m’emociona. Tant és que faci 37 anys: és la meva germana petita i se’m cau la bava! No s’hi pot fer més. Així que Ire, des d’Istanbul, rodejada dels teus amics, dinant a la platja i mirant que tothom s’ho passi bé i que avui sigui un d’aquells dies que passen com si fos únic: per molts anys! Et demanaria que no creixessis més, però ja sé que no em faràs cas. I fas bé. Perquè no n’has de fer tant. Tu a la teva, que ja saps què has de fer i què t’agrada. Tot i que a vegades et perdis / ens perdem per les confusions que semblen boscos. Però no hi fa res: Tot sempre acaba posant-se al seu lloc i guanya l’amor i l’amistat pega un cop de bat de beisbol a les pors i per alguna raó extraordinària els germans poden convertir-se en una fruita compacta. I això és el que volem tenir, no ho oblidis. Així que sigues feliç, creix tant com et doni la gana i passa’t-ho bé celebrant el teu aniversari. No hi sóc, però m’hi sento. I tu també ho pots sentir: usa el poder que tens per imaginar-te les coses.