Si no és ara, quan ha de ser?

Això és el que deien ahir els milers d’italianes que van sortir al carrer per dir: “Ara, ara, ara”. Ja no poden més de Berlusconi, de la seva manera de riure’s de tot i de tothom, i sobretot del seu masclisme indignant. Criden emprenyades que, per gent com Berlusconi, només hi ha dues menes de dones, les putes i les mares. I volen recuperar l’esperit que fa anys va fer del feminisme italià el més avançat d’Europa. És significatiu veure com al final han estat les dones les que han sacsejat un sistema polític que no aixeca el cap des de fa anys.

A Catalunya estem, afortunadament, molt lluny d’aquesta situació. Però haurem d’estar alertes a com es plantegen les polítiques de gènere. De moment cal esperar i veure esdeveniments i plans d’acció, però cal dir que alguns primers moviments i canvis més aviat preocupen. D’entrada, la reaparició de “la família”, així en singular, en denominacions de conselleries i direccions generals no deixa de ser significativa. En el desaparegut Departament de Treball hi havia una direcció general d’Igualtat que havia fet una feina molt destacada i innovadora. No només en temes de gènere, sinó també en polítiques específiques adreçades als discapacitats, amb fortes implicacions amb les entitats que hi treballen des de fa temps. Aquesta direcció general ha desaparegut del nou organigrama. Cal veure què passa amb l’Institut Català de la Dona i el fort impuls donat en l’anterior legislatura a la lluita contra la violència masclista. Però de moment ja sabem que a Interior s’ha suprimit el servei que s’ocupava específicament del tema. No estem a Itàlia, però és cert que, si no és ara quan cal reforçar les polítiques d’igualtat i gènere, quan ha de ser?