Opinión
CCOO i l'Estadi Olímpic Lluís Companys
Por Andreu Mayayo
Avui fa setanta anys que el president Lluís Company va ser afusellat al castell de Montjuïc per alliçonar el poble de Catalunya, si més no els catalanistes i obreristes. Fa tres dies acomiadàvem Simón Rosado, dirigent sindical de CCOO i polític d’ICV, mort als 53 anys d’un atac al cor. En el funeral, Toxo va manifestar que els sindicalistes del metall de les CCOO espanyoles s’havien enamorat de Catalunya a través del noi de la Derbi.
Simón era una de les persones que més bé coneixia el nostre teixit industrial, una persona dura en la defensa dels treballadors i pragmàtica en la negociació dels convenis, estimada per la seva gent i respectada pels empresaris. Simón va fer de piquet a la vaga general i va fer costat als aturats en la seva marxa, que va cloure dissabte passat a Barcelona.
A Simón el treia de polleguera l’acarnissament mediàtic contra el sindicalisme i, sobretot, de sectors catalanistes que, de cop i volta, s’oblidaven del caràcter nacional de CCOO i de la seva tasca en la integració dels altres i dels nous catalans. Li feia mal que intel·lectuals orgànics de la Casa Gran del Catalanisme qualifiquessin CCOO d’hereu del sindicalisme vertical i alhora enyoressin la CNT. Més que res perquè la CNT té més passat que present.
Potser convé recordar que L’Estadi Olímpic porta el nom de Lluís Companys gràcies a una campanya engegada per CCOO amb motiu del 60è aniversari de l’afusellament del president. Companys, de segur, estaria orgullós i satisfet de sindicalistes com Simón Rosado (i Ángel Rozas, i Tito Márquez, que també ens han deixat en aquest darrers mesos), que dignifiquen i donen gruix al país.