La revolució neoliberal de finals dels anys setanta del segle passat va imposar la política de confrontació tot liquidant la cultura política consensual adoptada després de la derrota del nazisme-feixisme i que va permetre la creació de l’Estat del benestar a mans de democristians i socialdemòcrates. Amb Margaret Thatcher va començar a canviar el llenguatge i el to de la conversa pública. La dama de ferro va substituir les conjuncions copulatives per les disjuntives, la primera persona del plural per la segona, les subordinades pels adjectius (des)qualificatius, el temps verbal condicional pel mode imperatiu. En van prendre bona nota els sindicats, els ajuntaments, els presos de l’IRA i els militars

argentins.

Un debat memorable entre l’exministre Ernest Lluch i un jove economista format als Estats Units, Xavier Sala i Martín, va inaugurar a casa nostra el nou format de debat a la recerca de la discrepància tibant la corda fins a aconseguir trencar-la. El debat ja no acabava amb l’encaixada de mans sinó amb les ferides obertes pels cops de navalla. L’actuació policial dels Mossos d’Esquadra a la plaça de Catalunya i l’anunci de l’anomenada llei òmnibus són exemples paradigmàtics del llenguatge de la confrontació. El conseller Puig va actuar amb imprudència i prepotència d’una manera, si més no, desproporcionada. Així mateix, Francesc Homs, en plena febre de retallades, justificava retallar les funcions pròpies d’un Parlament en l’elaboració de les lleis, és a dir, enraonar i pactar per dotar-les de més acceptació i seguretat jurídica.

La confrontació és una pedregada a l’oasi català i, molt especialment, a la cultura política unitària del catalanisme i això tindrà conseqüències ben negatives. En primer lloc, farà molt difícil aplegar totes les forces polítiques catalanistes darrere d’una pancarta que no sigui la defensa estricta de la democràcia i de l’autogovern. Difícilment els veurem junts per vindicar el vaporós dret de decidir o el llaminer pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc i navarrès. Per què hem de reclamar el dret de decidir si aquí ens volen tapar la boca i no deixar-nos dir ni pruna?