Un dels drets constitucionals més ignorats a Espanya: el dret a l'habitatge

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Estem veient avui a Espanya com diferents polítics estan empresonats per ser sospitosos de violar la Constitució Espanyola. Sense tan sols haver estat jutjats, se’ls ha posat ja en presó. Aquesta celeritat contrasta amb la invisibilitat, oblit o clara violació d’un altre mandat constitucional, violació que té lloc diàriament per part tant de l’estat central com de diverses comunitats autònomes, incloent-hi la Generalitat de Catalunya. M’estic referint al dret a l’habitatge. En realitat, aquesta violació ha convertit aquesta manca d’accés a l’habitatge en un dels drames socials més importants que existeixen avui als principals centres urbans del país, i que afecta amb major duresa les classes populars.

El mandat constitucional ignorat massivament per l’Estat espanyol

L’article 47 de la Constitució Espanyola (el document que serveix de justificació per a empresonar els polítics que suposadament no la respecten) diu textualment que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. I un cop establert el dret, l’article instrueix “els poders públics [a promoure] les condicions necessàries i [establir] les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret”. Entre aquestes normes hi ha la de “regular l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació”. És més, en el seu article 33 que parla del dret a la propietat (en aquest cas de l’habitatge que es ven o que es lloga), la Constitució estableix que els drets de la propietat privada estaran condicionats per la funció social d’aquests drets. En d’altres paraules, el que la Constitució Espanyola està dient és que el dret a la propietat està supeditat a la funció social que realitza. És a dir, la Constitució reconeix que l’habitatge no és només un bé econòmic sinó també social, tema en el qual l’Estat, amb la seva enorme insensibilitat vers el drama social que crea la seva desobediència a aquest mandat constitucional a Espanya, mostra una enorme desatenció.

Qui són els responsables d’aquest drama social?

La Constitució assigna a l’Estat central la principal responsabilitat per a aplicar aquells articles que en teoria haurien de garantir aquest dret. I així ho ha interpretat la pràctica jurídica. A Espanya és només l’Estat central qui té la màxima autoritat per a obligar a l’acompliment del mandat constitucional (que ignora). L’establishment polític espanyol, que contínuament promou la visió d’Espanya com “l’estat més descentralitzat del món”, subratlla que aquesta autoritat la té només l’Estat central, relegant a l’autoritat municipal (que també és Estat) una responsabilitat molt menor. I aquí està l’arrel del problema, ja que l’Estat espanyol, hereu de l’Estat dictatorial que el va precedir, està altament influenciat pels poders financers i immobiliaris que, a través dels partits conservadors i liberals (que a nivell popular es defineixen com les dretes), condicionen les polítiques públiques esbiaixades a favor dels propietaris d’habitatges a costa dels usuaris d’aquests béns.

Aquesta realitat és sistemàticament ocultada en la mobilització de les dretes a Espanya i Catalunya contra els ajuntaments de Barcelona i Madrid governats pels partits progressistes, acusant-los no de no haver resolt problemes com ara el dels desnonaments, mentre que són aquests partits de dretes (i molt en particular el PP i Ciutadans) els que a través de la seva influència sobre les branques executives i legislatives, així com sobre els aparells de l’Estat com el judicial, tenen més responsabilitat per la manca de solucions a aquests problemes. En realitat, aquests ajuntaments han dut a terme polítiques públiques (que analitzaré en aquest text) que han pogut pal·liar part del drama social del difícil (quan no impossible) accés a l’habitatge sense poder resoldre’l, ja que això requereix canvis molt substancials per part del govern espanyol i també, en part, de la Generalitat (en el cas de Catalunya), la qual cosa no està ocorrent.

Causes de l’enorme problema social: l’excessiu preu dels lloguers

Avui estem veient una bombolla enorme, predominantment del lloguer. Els preus dels lloguers estan creixent a una velocitat desmesurada. Segons l’agència Fotocasa, el preu del lloguer s’ha incrementat un 49% a Catalunya i un 27% a Madrid des del 2013, augment que desborda la capacitat adquisitiva de la població, seriosament afectada pel descens dels salaris i de les taxes d’ocupació de les classes populars que s’ha vingut produint durant tots aquests anys de la Gran Recessió. Això explica que el 42% de la població de Barcelona que viu de lloguer ho faci en llars per a les quals les despeses de la llar representen el 40% o més dels seus ingressos. Segons el Fons Monetari Internacional Espanya és el país de l’OCDE (el club de països més rics del món) que pitjor relació té (després de Polònia) entre els preus de l’habitatge i els ingressos de la llar (Global Housing Watch FMI). Això serveix també per al preu dels lloguers. Aquests altíssims percentatges (més del 40%) dels ingressos familiars que es dediquen a pagar els lloguers (en el cas del 42,7% de la població de Barcelona que viu de lloguer) contrasten amb els existents a països europeus com França, Suïssa o Alemanya on aquests percentatges són molt més baixos, 16,5%, 18,2% i un 23% respectivament.

La gravetat de la situació dels desnonaments

Una conseqüència d’aquesta realitat és l’elevadíssim nombre de desnonaments a Espanya. Durant el 2017 es van produir a Espanya gairebé 100 desnonaments cada dia de l’any (segons el Consell General del Poder Judicial) per no poder pagar el lloguer. L’any 2016 aquests desnonaments van ser en un nombre més gran (34.193) que els desnonaments per no poder pagar la hipoteca (20.397). I és també a aquest capítol on es veu més clarament el biaix a favor de la propietat i en contra de l’usuari. En realitat, les lleis aprovades per l’Estat central, altament influenciades per interessos financers i immobiliaris, són abusives en el seu excessiu empoderament del propietari a costa dels drets dels usuaris, la qual cosa ha passat amb particular duresa durant el govern del PP. Va ser l’any 2013 quan la durada dels contractes de lloguer va passar de ser de cinc anys a tres anys, i la pròrroga màxima de tres a un any, sense que existeixi cap protecció de l’usuari quant a la mida de l’increment del lloguer en el moment de la renovació del contracte. La llei dels desnonaments vigent va ser fins i tot proposada anteriorment, el 2008, per la dreta catalana –Convergència- i aprovada el 2009 a les Corts amb el suport de la resta de les dretes, l’espanyola, el PP, la basca, el PNB i signada pel govern del PSOE (Llei 19/2009).

La desprotecció de l’usuari a Espanya és tal que el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Civils de l’ONU (CESCER) ha condemnat (l’any passat) l’Estat espanyol per violar el dret a l’habitatge de les famílies desnonades. Però aquesta situació continua, i ha estat, de nou, la mateixa dreta catalana (ara rebatejada com a PDeCAT) la que ha proposat ara fins i tot endurir encara més aquest biaix propropietat de la Llei d’Enjudiciament Civil, de manera que la seva proposta a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats permetrà, quan sigui definitivament aprovada, el “desnonament exprés”, cosa que forçarà l’expulsió dels llogaters de la propietat en qüestió de dos mesos, autoritzant així que les persones propietàries de pisos, societats sense ànim de lucre i agències públiques d’habitatge accelerin el desnonament. És important assenyalar que el PP i Ciutadans fins i tot van intentar expandir aquest dret de “desnonament exprés” a la banca i als fons d’inversió, que necessiten aquest pisos buits per a poder mobilitzar-los massivament i aconseguir millorar la seva rendibilitat.

Altres causes del creixement del preu dels lloguers

Una causa important del creixement dels lloguers és l’escassa oferta de pisos de lloguer, insuficient per a cobrir la demanda. I aquí, en aquest tema, l’Estat ha fet molt però molt poc per a incrementar aquesta oferta. Algunes dades mostren aquesta realitat. Només el 2,5% del total de l’habitatge a Espanya és habitatge públic de lloguer social, encaminat a oferir accés a l’habitatge als grups més necessitats. Aquest baixíssim percentatge contrasta amb percentatges molt més elevats com un 17% a França, 21% a Dinamarca, 30% als Països Baixos i un llarg etcètera. De nou, i un cop més, Espanya és a la cua d’Europa en percentatge d’habitatge en règim de lloguer social. En realitat, el partit governant (Partit Popular) a Espanya ha anat privatitzant l’habitatge públic a gran part dels municipis i autonomies on governa. Així, el govern de la Comunitat de Madrid va vendre el 2013 al voltant de 5.000 habitatges de lloguer social a fons d’inversió, entre ells Goldman Sachs i Blackstone, fons coneguts pel caràcter especulatiu de les seves inversions, amb un comportament que ha contribuït contribuents a la manca d’habitatge i a l’increment dels lloguers. Blackstone, per exemple, ha comprat les carteres d’immobles de Catalunya Caixa i del Santander, entre d’altres, acumulant l’estratosfèrica xifra de 5.100 milions d’euros en béns immobles. El mateix passa amb Testa, que té 2.000 milions en actius, empresa participada per Acciona, Santander i el BBVA entre d’altres entitats financeres. És precisament l’enorme domini d’aquestes entitats financeres al mercat immobiliari, i l’escassa presència del sector públic, una de les principals causes al problema de l’escassa oferta de lloguers a preus assequibles. És més, el seu comportament especulatiu es tradueix en la retenció de gran quantitat de pisos buits per grups bancaris i/o inversions de capital risc, els quals limiten l’oferta per a aconseguir un increment dels lloguers. El nombre de pisos buits, no obstant això, va disminuir a causa, en part, de la intervenció dels ajuntaments com el de Barcelona, que no els permet mantenir pisos buits. Una altra causa de la reducció de pisos buits és la massiva introducció d’aquests fons (anomenats d’alt risc) al lloguer dedicat als pisos turístics. L’expansió d’aquest mercat turístic ha estat, al seu torn, una de les principals causes de la disminució de l’oferta de pisos de lloguer per a gent normal i corrent.

Una altra mesura, juntament amb l’escassa dimensió del sector públic de l’habitatge, és l’escassa subvenció pública als lloguers (socials) en la qual Espanya està també per darrera de la majoria de països de la UE-15. Com a exemple, França destina a aquest capítol 6.000 milions d’euros l’any, mentre que Espanya només en destina 300.

L’expansió dels pisos turístics

Aquest biaix a favor del propietari explica també el gran creixement dels pisos turístics, ja que al propietari li és molt més rendible llogar un pis per períodes curts a turistes que no pas a un ciutadà normal i corrent per un any o diversos anys. D’aquí l’aparició d’empreses que es presenten com a promotores del que diuen economia col·laborativa, com ara Airbnb, que estan creant una enorme escassetat a l’oferta de pisos de lloguer. Avui hi ha uns 17.800 habitatges d’ús turístic a Barcelona (segons l’informe “Impacte del lloguer vacacional en el mercat de lloguer residencial de Barcelona” de la Direcció de Turisme de l’Ajuntament), administrats molts d’ells per aquestes companyies, que a més es caracteritzen per les seves pràctiques il·legals, sense cap autorització municipal. Aquests pisos turístics, que solen aparèixer a zones urbanes de gran densitat, tenen un impacte molt negatiu en la qualitat de vida dels veïns i de la comunitat, ja que els turistes són una població transeünt constant que dilueix l’esperit de comunitat, necessari a un barri o veïnat, els quals perden la identitat i solidaritat veïnals. Aquest dany que causen explica les mesures encaminades a reduir la seva existència i expansió per part dels municipis, com ara limitar la contractació del lloguer per períodes curts (característica dels pisos turístics), o no permetre la contractació per propietaris que no visquin al pis llogat o supeditar l’existència del pis turístic a l’autorització per part dels veïns de la finca on es proposa tenir pisos turístics, entre d’altres. I, fins i tot, prohibir l’existència d’aquests pisos turístics en zones senceres de la ciutat.

És en aquestes mesures intervencionistes per part dels municipis on ens trobem que els municipis –que són els que pateixen el drama social des de més a prop- tenen escàs poder, concentrant-se aquest a l’estat central. Per estrany que sembli, els municipis no tenen poder per a poder fer el que més es necessita per a resoldre aquest problema: la regulació de les polítiques de lloguer. Tot i que pugui semblar paradoxal, a “l’estat suposadament més descentralitzat del món”, només l’estat central pot fer-ho. I tenint en compte que aquest estat ha estat governat per partits que combreguen amb la sensibilitat neoliberal –que dóna prioritat a les lleis del mercat i de la propietat- ens trobem amb el drama social que tenim. I aquí està, com indicava al principi de l’article, l’arrel del problema.

El context polític del drama social: el cas espanyol

El lector haurà notat que al llarg d’aquest text i en pràcticament tots els indicadors d’accessibilitat a l’habitatge de lloguer he indicat que Espanya és a la cua de la UE i, en molts aspectes, fins i tot pitjor respecte als països de l’OCDE. El dret a l’habitatge que suposadament garanteix la sacrosanta Constitució és ignorat per l’Estat espanyol (sens que, per cert, ningú no hagi anat a la presó o n’hagi rebut cap sanció). I el resultat d’això es deu, com he indicat i mostrat, a l’enorme influència que els interessos financers i immobiliaris tenen sobre l’Estat espanyol, molt centralitzat, hereu d’una dictadura molt jacobina, dominada per aquells interessos. L’Estat democràtic va ser resultat d’una Transició immodèlica en què les forces conservadores van dominar aquell procés. Com a conseqüència, les dretes (que inclouen els partits conservadors i liberals) continuen tenint un enorme poder als aparells de l’Estat, els representants del qual han estat elegits per sistemes electorals escassament proporcionals, que han esbiaixat el procés electoral a favor de les dretes a costa de les esquerres. I aquesta situació s’ha reproduït a gran nombre de comunitats autònomes com ha estat el cas de Catalunya, la CA espanyola que ha estat governada més temps (després de Galícia, Castella i Lleó i el País Basc) per les dretes (catalanes).

L’experiència internacional davant l’especulació immobiliària

Estem veient una sèrie de respostes a aquesta crisi per part d’un gran nombre de ciutats europees i nord-americanes. Ara bé, el que hagin pogut fer depèn de la seva habilitat política i també del context polític en el qual el govern municipal es troba. Un punt clau en aquest context és la relació entre el municipi, el govern regional i l’estat central. S’ha d’assenyalar, en aquest sentit, la ciutat de Berlín, que ha desenvolupat un índex de preus que s’actualitza cada dos anys i que a partir del 2015 és vinculant. Això ha estat facilitat pel govern federal, que va establir una llei permetent als municipis prendre aquestes mesures de regulació i control. Una situació semblant trobem a Amsterdam, a on una llei estatal ha permès aquest tipus d’intervenció. En d’altres ciutats com Viena s’ha donat gran prioritat a la construcció d’habitatge social, que ha comptat amb l’activa col·laboració del govern central (el 21% del parc d’habitatge a Àustria és habitatge social).

Als EUA la majoria de grans ciutats tenen poder d’intervenció, molt més que a Espanya, poder delegat en molts estats del govern estatal (equivalent a l’autonòmic). A la ciutat de Nova York l’ajuntament té capacitat d’intervenir, un poder que va des de prohibir lloguers de menys de 30 dies fins a sancionar durament els propietaris que permetin l’aparició de companyies com Airbnb sense el seu consentiment i autorització. Es més, Nova York imposa un impost a totes les compres d’habitatge de més d’1 milió de dòlars (un 1% del cost) que es dedica a habitatges socials (veure el meu article “Las consecuencias de la gentrificación y de la turistificación de las ciudades de EEUU y España”, Público, 22.09.16).

En realitat, la gran majoria de ciutats estan avui tractant de regular els negocis de lloguers de pisos turístics, com Airbnb, amb mesures que van des de prohibir-los fins a limitar-los en la seva ubicació i expansió. Això explica que aquestes empreses hagin mobilitzat els seus lobbies, per tal d’exercir pressió a Brussel·les, a fi que les autoritats europees frenin el desig de controlar-les dels municipis més sensibles cap a la gravetat d’aquest problema, com ha estat el govern municipal d’Ada Colau a Barcelona. L’orientació neoliberal de la Comissió Europea i del Parlament Europeu fa que aquestes institucions siguin especialment sensibles a l’impacte d’aquests lobbies.

La situació a Barcelona: el motiu de l’hostilitat de les dretes cap al govern d’Ada Colau

El govern de la ciutat de Barcelona és, sense cap mena de dubte, el govern més progressista i més social que Espanya té avui dia. Successor en molts aspectes dels anys de govern municipal presidit per Pasqual Maragall, s’ha distingit pel seu compromís clar amb la millora de les classes populars barceloneses, cosa que l’ha portat a haver d’enfrontar-se amb molts dels interessos financers i corporatius que han dominat Barcelona i Catalunya durant la gran major part del període anomenat democràtic. L’enorme hostilitat que el partit governant a la ciutat de Barcelona està patint des de gran part dels mitjans a Catalunya i a Espanya reflecteix aquesta realitat.

Però malgrat les limitacions imposades per l’ordre constitucional (que dóna molt poc poder als municipis), ha pres una sèrie de mesures que la col·loquen entre les ciutats europees més progressistes. Entre elles hi ha l’intent d’influenciar el preu dels lloguers, impedint el seu creixement desbordat. Per a això ha creat un índex de preus que és orientatiu. Però el problema és que no té capacitat sancionadora, com la tenen per exemple Berlín i Amsterdam i, en part, París. A Espanya només l’Estat central té aquesta autoritat, que no fa servir ja que no s’identifica amb els interessos dels usuaris.

Una altra mesura del govern municipal de Barcelona que cal destacar és regular, controlar i evitar (en àrees específiques) els pisos turístics que havien estat desregulats durant molt de temps. L’Ajuntament també ha sancionat pisos buits i ha augmentat l’alliberament de recursos. Però, de nou, el seu escàs poder limita la seva acció en aquest camp. Són la comunitat autònoma i l’Estat central els que haurien de ser més actius en aquestes intervencions. Sense la seva activa participació en defensa de l’usuari, el problema és de difícil resolució.

En resum, tota l’evidència mostra que les dretes conservadores i liberals que ens governen, tant a nivell de l’Estat espanyol com la dreta hegemònica en el bloc governant a Catalunya, són el principal obstacle per a resoldre avui aquest problema. Això és un clar exemple de com la centralització del poder a Espanya és un obstacle per al progrés social, ja que aquest Estat central està capturat per forces conservadores i neoliberals pròximes al capital que podrien resoldre el problema. I avui estan fent servir un cop més les banderes (presentant-se com els defensors de la pàtria) per a ocultar l’enorme dany que les seves polítiques estan causant a la gent normal i corrent d’aquest país. Així de clar.