En el míting final de la coalició CiU ahir diumenge a Reus, Duran i Lleida va advertir que calia que la candidatura que encapçala assolís el primer lloc a Catalunya ja que el que estava en joc era “la dignitat nacional”. Resulta com a mínim curiós que tornem a situar el debat polític en aquest país en termes de bons i mal catalans. Uns minuts abans, Artur Mas assegurava que votar CiU era votar doble: votar pel canvi i votar per Catalunya, mentre que votar PP no afegia valor, ja que el que significava de positiu votar pel canvi, quedava restat pel que implicava de votar contra Catalunya. Aquestes dues intervencions situen bé el panorama polític actual a Catalunya. Tornem al temps en què el que convé a Convergència convé a Catalunya. Un dels espots de CiU situa la senyera catalana com a símbol unió-convergent i la presència de la coalició a les Corts de Madrid, que serveixen de fons en l’escenari on onegen les senyeres, com a garantia que la veu de Catalunya serà escoltada. Res de nou. Un cop més el missatge és clar: el govern natural de Catalunya és el de CiU. L’única veu autènticament catalana a Madrid és la de CiU. Els interessos de Catalunya són els de CiU, els interessos de CiU són els de Catalunya.

El problema de CiU és que al llarg dels molts anys de govern a Catalunya, al llarg dels molts anys de mantenir l’estratègia de victimisme i de peix al cove, ha quedat clar que la seva visió de Catalunya és socialment esbiaixada i políticament conservadora. I ara resulta que el PP ha anat consolidant el seu espai social, entrant en espais que eren només convergents, aconsegueix rèdits als espais on fa frontera amb els socialistes i com a conservadors no els guanya ningú. No cal que digui que trobo indigne voler apropiar-se del sentiment nacional i de la dignitat d’un poble des d’una lògica partidista que ha perdut bona part de la seva capacitat integradora i central en l’escenari polític català. M’agradaria pensar que tot plegat deriva del nerviosisme d’un candidat que havia imaginat un altre escenari i que veu que, si res no canvia, tot plegat el deixarà allà on era. En tot cas, seria millor que els nervis i les tibantors de campanya no ens portessin a jugar i a voler apropiar-se de la dignitat d’un poble.