Abans de la crisi hi havia una secta econòmica anomenada els liberals. Aquesta gent tan ufana i superba va tenir molt poder i influència a partir dels anys 80 i un dels seus dogmes era l’odi cap al funcionariat. La burocràcia era la seva Nèmesi, el seu enemic. Von Mises, un dels seus bruixots, deia: “La història d’Occident és essencialment la història de la lluita per la llibertat contra els privilegis dels

buròcrates”.

Aquestes idees, de tant repetir-les, van anar convertint-se en un lloc comú acceptat com a veritat. Així, l’empresari crea riquesa i el buròcrata l’entorpeix. Encara que el funcionari sigui un enginyer o un neurocirurgià i l’empresari la Paris Hilton o un Julián Muñoz. La lluita és empenta contra desídia.

Les coses han canviat molt, però. L’altre dia vaig haver de despatxar sobre la meva fortuna amb els nois d’Hisenda i fer-ho en paral·lel amb els dinàmics treballadors privats d’una companyia de telefonia. Davant de la lenta però raonable gestió pública, vaig topar amb els murs de la nova burocràcia privada que et reté cada vegada que intentes donar-te de baixa del telèfon, discutir la factura de l’aigua o reclamar a una elèctrica. Mentre el govern esmerça esforços a aprimar la burocràcia estatal a petició del vell i poderós dogma liberal, la private-bureau ens amaga drets, ens fa perdre diners i ens impedeix gaudir, no només de béns de consum, sinó dels més fonamentals serveis bàsics.

Quan parlem de funcionariat, deixem ja de mirar al sector públic i ens girem cap als executius, assessors, coaches, teleoperadors, comercials i precaris que treballen sota la beatífica crosta de l’anomenat sector privat però que actuen com en els pitjors malsons d’un autèntic liberal.